Las Mosquitas

El cas de Las Mosquitas és molt singular. Sorgides durant la dècada dels seixanta en el context de la moda dels Girl Groups anglosaxons, aquest quartet de noies de vint anys argentines torna a l’actualitat sis dècades després amb motiu de la molt recent reedició en vinil de Sommor Records al costat del nostre segell local Guerssen, autèntics arqueòlegs musicals.

Parlem del que, fet i fet, seria el seu únic àlbum homònim publicat en 1965. Una banda de curta durada, efectivament, però de notable impacte tant al seu país com a d’altres de l’entorn llatí i centreamericà. Apadrinades pels llavors popularíssims Los Cinco Latinos, es van desenvolupar com a banda de còvers amb les seves quatre components, Stella Maris “Pupé” (veu i guitarra), Maria Cristina Medina “Nita” (baix i cors), Ana María Millán “Nené” (veu i guitarra) i Beatriz Cabrera “Dina” (bateria i cors), capaces de tocar, cantar i, fins i tot, ballar, quan va caldre. Un long play, diversos singles i EP –un parell d’editats a Espanya i un altre de compartit amb Los Gatos Salvajes, més tard reconvertits en Los Gatos, amb immens èxit– van ser el seu breu bagatge discogràfic, sumat a nombroses actuacions per tot el con sud i un exitós xou propi a la televisió del seu país.

Per la seva edat i ímpetu juvenils es van centrar, amb gràcia i apreciable encert, en cançons de moda dels seus admirats Beatles, del Dúo Dinámico, de hits italians, del Regne Unit o nord-americans del moment, a més de composicions creades ad hoc per autors argentins del seu propi entorn. Temes molt suggeridors com Tembleque, Hácelo conmigo, Siempre bailo con la más fea, La culpa fue solo mía o Cuatro mosquitas, són bona mostra de la seva divertida sonoritat i de per què van aconseguir triomfar sense pal·liatius. Una autèntica curiositat.