Ànimes sagrades

Sembla que una primavera anticipada s’apropa a l’hora de plantar-nos davant el prestatge per preparar un nou Altaveu. La climatologia ens afecta de manera natural i, en aquesta nova columna, ens ha portat a seleccionar música en majúscules.

Thee Sacred Souls són una jove banda però alhora ja tot un referent de San Diego. Es van formar el 2018. Inicialment, van començar com a banda instrumental d’oldies en clau soul, fins que ràpidament es va incorporar el que avui n’és el cantant Josh Lane, convertint-se en una de les bandes de soul amb més projecció del moment. La versatilitat de Josh amb les cordes vocals ha fet que en un sospir tinguin seguidors arreu.

Fa tres anys van editar el seu primer treball de llarga durada, un disc homònim amb una de les labels més especialitzades del gènere en l’actualitat, Daptone Records, un àlbum creat amb una cocció lenta... potser perquè oloraven que els portaria lluny. Van començar-lo l’any 2019 i van acabar-lo el 2022.

La seva influència és clara i no se n’amaguen, beu sense miraments del soul made in Chicago, del gòspel, del jazz i del doo-wop, música elegant, música emocionant, estils que pots reconèixer escoltant-los ràpidament, però també beuen del rocksteady, estil jamaicà que en Josh se n’ha declarat consumidor absolut, amb artistes que té cabdals com Alton Ellis o Ken Boothe.

Rítmicament, el so que elaboren és acurat i polit, desprèn delicadesa i finor alhora que és elegantment enèrgic i passional. La fina i elegant veu de Josh hi suma emoció i passió. Escoltar aquest LP amb un volum alt et fa eriçar la pell. Proveu-ho.

El disc compta amb fins a 12 cançons que flueixen de manera lligada sonorament i, en discurs, l’amor i el desamor és el tema recurrent a les lletres, i ens poden transportar a les mítiques imatges d’autocinemes, on a les pel·lis sempre s’ha mitificat aquelles primeres cites d’amor juvenil... Segurament, si hi sonessin els Thee Sacred Souls, aquell anhelat primer petó no s’hauria fet esperar.

Una aparició als famosos Tiny Desk va provocar una allau de nous seguidors que van rendir-se a l’autenticitat i mestressa de la banda, fins al punt que artistes com Alicia Keys o SZA se n’hagin declarat fans absoluts.

Com tota banda jove, la carretera és essencial als inicis, i ells no han deixat de menjar quilòmetres, girant primer arreu dels EUA fins a fer el salt ja a circuits europeus, on s’han guanyat milers de seguidors. Ser una road band no fa senzilla la conciliació i els escenaris no són bons amics... Actualment, continuen de gira, ara presentant ja el seu segon LP Got a Story To Tell, que continua fidel als ritmes que amb aquest primer disc ens han atrapat.

Poseu-hi l’orella, tant se val quan ho feu. Això sí, si us hi aventureu, ja no en podreu sortir.