SEGRE

Entrevista a Josep Vallverdú i Ignasi Aldomà

Triple ‘p’: paisatge, país, pàtria. El geògraf de la Universitat de Lleida Ignasi Aldomà n’afegeix una quarta: Ponent. I ho fa en un assaig publicat per Pagès Editors en què reflexiona sobre la realitat territorial de la plana de Lleida a partir de la prosa de Josep Vallverdú. Quedem a Balaguer amb Aldomà i Vallverdú per conversar sobre la identitat d’aquesta Catalunya interior que  centrifuga –o hauria de fer-ho– al voltant de la capitalitat de Lleida, de la pagesia i d’una burgesia absent.

Publicat per
Segre

Creat:

Actualitzat:

Un dels primers treballs que va fer el futur geògraf Ignasi Aldomà quan era un estudiant versava sobre els paisatge en l’obra de Josep Vallverdú. Hi retorna quaranta anys després amb l’assaig Paisatge, país, pàtria. Els proposem de fer una conversa a tres bandes i, amb l’excusa del llibre, reflexionar sobre els imprecisos límits del Ponent que va forjar Vallverdú en el seu imaginari literari. 

−−El paisatge té un pes molt específic en la seua obra, tant en assajos com Proses de Ponent, com en un clàssic de la literatura infantil i juvenil com és Rovelló. Li va sortir de forma natural o va sentir la necessitat de crear el seu propi univers literari? 

( J.V.) La consciència de terra la tenia de petit, perquè sempre vaig alternar la vida a la ciutat de Lleida amb les estades d’estiu a Sant Martí de Maldà. Sentia que formava part d’aquest món rural i m’hi fixava, encara que fos amb ulls de nen. De totes maneres, va ser després de viure molts anys fora de Lleida que em vaig adonar que a Llevant no coneixien res de Ponent. Sempre et trobaves algú que et preguntava si vivies en un mas. En certa manera, les Proses de Ponent van sorgir de la necessitat de voler explicar el territori. He viscut a les quatres demarcacions i això m’ha donat perspectiva i consciència de paisatge. Paisatge primari: la terra, el fet d’haver dormit a la pallissa, d’haver-me amagat a les golfes on es guardaven els sacs d’ametlla; però també el paisatge que, sobretot, vaig tractar a Catalunya Visió amb Ton Sirera, en què també hi apareixien viles i mercats, un retrat humà que poblava aquest paisatge de gent i el convertia en un país. I a partir d’aquí reflexiones sobre com és aquest país i què li passa. Això ja és més transcendent: és l’home enfrontat a la pàtria. 

 
(I.A.) Vallverdú té una visió del paisatge  absolutament contemporània. Ell fa una aproximació espiritual a la terra que en alguns treballs s’apropa molt al neorealisme italià en el sentit d’introduir l’home en el paisatge. O portar el paisatge a la gran cultura, que en diuen ara els antropòlegs. 

IGNASI ALDOMÀ “La burgesia de l’estraperlo i el postfranquisme no tenia pòsit cultural. Ara comencen a fer fundacions d’art”

−−El paisatge humà també deu haver canviat molt. 

( J.V.) Haver viscut tants anys et permet haver vist transformar el paisatge de manera extraordinària. I no em refereixo només a la mecanització del camp. Quan jo era petit se segava amb dalla. Veies una colla d’homes avançant amb moviments enèrgics i aturant-se només per esmolar l’eina. També he vist desaparèixer els corrals que hi havia a totes les cases i he presenciat la revolució que va suposar que les primeres noies de poble es posessin pantalons, o anessin a estudiar a fora. Això sí:  otes Magisteri i a Lleida. No els deixaven fer res més. 
 
(I.A.) Heu viscut el final del neolític. 

−−I aquest món que heu vist canviar és Ponent? Existeix aquest territori? L’hem d’entendre en clau vegueria, en clau geogràfica –la plana de Lleida? Quins són els límits? 

(I.A.) Vindria a ser com una gran comarca amb una certa dificultat de transició perquè de vegades costa de reconèixer. Potser a la Vall del Corb o en alguns punts de la Segarra no s’hi senten prou, de Ponent. Això és, d’una banda, perquè és un territori molt gran, però també per les dinàmiques de la capital. El vincle l’ha de crear Lleida i quan la ciutat no exerceix aquesta capitalitat sobre el territori el concepte es dilueix. El Ponent té una identitat física molt clara però la capital ha de reconèixer la plana perquè funcioni com a territori. Ponent no és un concepte administratiu. És un concepte d’autoreconeixement. Hi pot haver límits lingüístics, geogràfics... Ponent ha de ser qui s’ho faci seu. És un concepte espiritual. Si els d’Alcampell s’hi senten còmodes, benvinguts siguin. 
 
( J.V.) Barcelona és un gran pol d’atracció i la gent del gran semicercle que va de Vilafranca a més amunt de Granollers, Sabadell i Terrassa es vincula cap a Barcelona per motius socials, comercials, econòmics i espirituals. En canvi, la influència que pugui tenir Lleida sobre les comarques és essencialment de serveis. Espiritualment no influeix prou. 

JOSEP VALLVERDÚ “Lleida s’ha conformat a ser una capital comarcana i de serveis, no ha aconseguit atreure i influir la regió que l’envolta”

−−I això passa perquè Lleida no pensa en la regió que l’envolta? 

(J.V.) Lleida s’ha conformat a ser una capital comarcana i no ha tingut –almenys fins ara– capacitat d’atracció. Aquest estiu vaig estar uns dies a la Provença i allà no hi veuràs una teulada que faci panxa, una façana que no estigui pintada o un carrer sense flors. Això pot semblar superflu però els detalls són importants per resultar atractiu. 
 
(I.A.) Físicament i humanament la ciutat ha estat molt destruïda i tampoc no ha tingut una burgesia que li donés personalitat promovent edificis notables. El franquisme, a més a més, va situar tota una sèrie de classes gestores administratives sobrevingudes de fora que fan que d’alguna manera no hi hagi aquesta capil·laritat d’un territori amb una burgesia arrelada. 

−−O sigui que, en certa manera, perdura el leridanismo. 

(J.V.) És cert que a Lleida la van trinxar. Abans de la Guerra Civil hi havia una classe mitjana-alta republicana que feia coses i una dreta conservadora que no feia res, que no es bellugaven. I els Guimet, els Bergós, els Torres, els Porta... van haver de deixar pas a una onada de gent de fora amb l’estrella d’alferes. 
 
(I.A.) Els nou-rics de la burgesia del postfranquisme i de  l’estraperlo no tenien un pòsit cultural. Ara comencen a muntar les seues fundacions d’art, però tenen una participació ciutadana mínima. De fet, els sectors més dinàmics estan fora de Lleida: a Mollerussa, a Tàrrega... El botiguer del carrer Major està en procés d’extinció. 

−−Això explica que s’hagi malmès tant de patrimoni? 

(J.V.) Josep Pla deia que el pagès és presentista.

(I.A.) A Lleida és futurista. 

( J.V.) De totes maneres, les generacions actuals només tenen un centre d’interès: el seu mòbil. Elsque havíem fet literatura infantil i juvenil ja hem plegat. Només llegeixen missatges .

tracking