Exorcismes. Mirar als ulls el dimoni

Existeix el dimoni? La lleidatana Teresa Porqueras assegura que l’ha mirat als ulls. Després de mesos de parlar amb exorcistes i posseïts per escriure el llibre Cara a cara con Satanás, diu que “hi ha alguna cosa” i que per molt que siguem racionalistes del segle XXI ens hem de rendir a l’evidència que “levitar o parlar llengües que no coneixes no es pot atribuir a una esquizofrènia”.

−−Hi ha posseïts a Lleida? 

Us sorprendria de saber quants! I no és una cosa d’ara. Hi ha una àmplia tradició de posseïts. L’església de Santa Maria de Cervera és famosa pels exorcismes. Hi ha, fins i tot, una llegenda: entrant a l’església, a l’esquerra, hi ha una columna en la qual es veu una mena de petjada que, segons la tradició, és la marca que va deixar un posseït quan, en ple exorcisme, va tirar la sabata amb molta força. Al poble del Tarròs també hi ha una llegenda sobre exorcismes: un posseït, parlant per boca del dimoni, va dir que la veracreu del Tarròs  o era l’autèntica, que l’autèntica era la de Santa Maria de Cervera. El 1890 el canonge de la catedral de Lleida Antoni Tupinós parlava en els seus panegírics que s’havia de vigilar amb el dimoni. De fet, en aquella època tots els sacerdots eren instruïts en l’art de l’exorcisme i era habitual que a totes les parròquies hi hagués el llibre dels exorcismes de Benito Pérez Remigio. Hi ha una altra figura de Lleida, d’Aitona, en concret, que feia exorcismes: el pare Francesc Palau. És un  figura molt important perquè fins i tot es va dirigir al Vaticà per intentar formar el primer Orde d’Exorcistes... Amb aquests antecedents no és d’estranyar que encara avui hi hagi posseïts! 

“Tenia dubtes quan vaig començar el llibre, però he vist els ulls de la bèstia”

−−Costa de creure. 

Els exorcistes estan desbordats per la quantitat de gent que els va a veure. Al començament, jo tampoc no m’ho acabava de creure, era reticent, necessitava proves. Però quan vaig començar el llibre ho vaig fer amb una ment força oberta, amb moltes ganes de preguntar. Primer, el pare Juan José Gallego es tancava bastant i no m’acabava d’explicar els casos. En part, pel secret de confessió; en part, perquè encara no em tenia confiança. Però en una de les entrevistes que li vaig fer li van trucar per telèfon i, en penjar, em va dir: “una lleidatana”. Se’m van posar els ulls com plats: una lleidatana estava demanant ajuda a un exorcista! Vaig al·lucinar. Primer no en vaig saber gran cosa, només que era una persona que patia molt, però finalment el pare va parlar amb ella i va accedir que l’entrevistés sempre que no sortís el seu nom real al llibre, on l’identifico com Anaïs. 

−−Com va ser l’encontre amb la posseïda de Lleida? 

Em va convidar a anar a casa seua el mateix dia que li vaig trucar. Necessitava explicar el seu cas. Estàvem les dos soles i va ser molt impressionant. “No tinguis por, mai no li he fet mal a ningú”, em va dir. I això em va espantar. Mentre jo vaig parlar amb ella va tenir diverses manifestacions diabòliques. Ja sé que això sembla estrany, però vaig ser testimoni de com li canviava la veu, com treia la llengua i, sobretot, hi va haver un moment en què vaig veure els ulls de la bèstia. Hi havia una cosa fosca, que no era d’aquest món. Va ser esgarrifós. Aquesta noia té estudis universitaris i molta cultura, no pateix cap malaltia mental, ha anat a molts psiquiatres i psicòlegs i no li troben res. Fa set anys que se sotmet a exorcismes perquè per a ella la  situació és insostenible i pateix molt. Tant ella com la seua família. Ha intentat suïcidar-se diverses vegades perquè no vol viure així, però el fort és que ella és una de tantes persones que sol·liciten ajuda. També a Lleida. Són casos reals de posseïts pel diable. També vaig contactar amb una altra lleidatana que havia necessitat un exorcisme, però el seu cas no és tan exagerat. Ella té una vida complicada i encara que el seu cas és més light viu amb molta por. A casa seua passen fenòmens paranormals, veu ombres, sent presències... Havia tingut un nòvio d’una altra religió i va fer un ritual estrany. 

“Hi ha molta tradició de posseïts a les comarques de Lleida, que s’han tractat, sobretot, a Santa Maria de Cervera”

−−Ha assistit a algun exorcisme? 

Sí, i va ser un dels de la lleidatana que anomeno Anaïs. No puc dir on es va fer perquè no puc explicar més. Tinc massa informació i l’Església està una mica reticent en aquest tema... 

−−Per què? 

Perquè dins de l’Església hi ha un sector que nega l’existència del dimoni. Així com tota l’Església creu en l’existència de Déu, la del diable no genera el mateix consens. Aquest sector pensa que el dimoni és un concepte metafòric, una paràbola. I els exorcistes demostren que existeix, que és un ser real que actua a la societat. I tenen una llista d’espera interminable tot i atendre sis casos cada dia. 

"Una part de l’Església nega l’existència de Satanàs i per això no sap massa gent que els exorcistes, avui dia, tenen llista d’espera”

−−Tanta gent hi ha posseïda? 

No tots els casos són de possessió. Aquest seria el cas més greu. També es necessita fer un exorcisme en casos d’influències demoníaques, que són la majoria. I n’hi ha de molts tipus. Normalment, quan el dimoni s’apodera d’una persona és perquè ha fet alguna pràctica esotèrica: ha anat a veure un bruixot, ha fet la ouija, un pacte satànic... D’altres vegades és perquè sí. Un exorcisme pot ajudar, però s’hi ha d’anar amb fe. Al cap i a la fi, és una oració. Quan parlem d’energia negativa és perquè ens fa por parlar del diable, i constatar que està entre nosaltres, que hi ha més de sis mil persones a Espanya en sectes satàniques. I que algunes d’aquestes sectes són a Lleida, al Pirineu. Porten la seua activitat en secret, però algunes tenen, fins i tot, grup de Facebook. Fan antimisses en les quals utilitzen hòsties consagrades. A Madrid es va detectar que hi havia un mercat negre d’hòsties consagrades. 

−−La realitat supera la ficció.

Del que surt a la pel·lícula L’exorcista l’únic que no és real és que giren el cap 360 graus i el vòmit verd. La resta, s’hi aproxima molt. Es mostren igual d’agressius, s’arquegen... deixen de ser humans.