Joanpere Massana

Va plantar un jardí lluminós i acolorit a l’Espai Cavallers el desembre més boirós dels darrers anys. I no s’ha mogut de la galeria lleidatana perquè és un dels artistes que formen part de la col·lectiva ‘Format gran, format petit’, que es podrà veure fins al dia 30. Joanpere Massana fa un homenatge a Ramon Llull. Una reflexió sobre la fragilitat de vida, sobre la nostra insignificança en un univers que ens sobreviurà. La bellesa altiva de les roselles, tan humils i tan delicades. Creixen del no-res com una mala herba, però no les pots posseir. El preu d’arrencar-ne una és veure-la morir.

Encara que el color sempre sigui subtil en la seua obra, en aquesta nova etapa té més protagonisme.

És així. I aquí és on he connectat amb Llull. Els colors són les nostres possibilitats, els camins que podem agafar. Tinc una sèrie de flors que busquen el seu color. És la idea de l’efímer. Són flors negres, d’un negre desgastat, com una presència que es va diluint. El color és a sota. A l’epidermis, a l’ADN. És el nostre passat, els nostres avantpassats. Per això l’he posat a sota i el mostro a través de petits forats que, en alguns casos, fins i tot he cremat. Això és una constant en la meua obra: l’imperdible obert que deixa escapar coses. Som éssers molt efímers. Ho he pogut constatar recentment arran de patir un problema de salut. I com lliga això amb Ramon Llull? Ell funcionava amb un sistema d’autopistes que li’n deia grafs. Connectava pensaments entre la divinitat i l’ésser humà a partir d’un seguit d’elements geomètrics cadascun dels quals tenien les seues possibilitats. També les meues flors. No sabem quin color triaran, per això el deixo a sota. El que sabem és després d’una flor n’hi haurà una altra i després, una altra. Es queda amb el Llull més filosòfic.

Potser sí. Buscant el blau és el títol d’una de les obres. En la natura el blau és un color que costa molt de trobar, és la recerca de la utopia. També he treballat la idea de l’apunt, de l’esbós que també és molt volàtil. Aglomerats que són com idees. Cada peça és una idea i juntes fan un univers de Llull. Ell donava un color a cada propietat dels grafs. Connotacions negatives, positives. Jo no he volgut anar tan enllà. M’he fet meva la idea i he convertit aquests conglomerats en arbres. En l’arbre de vida, que ramifica. Cada color és un pensament, una idea. Pintura, escultura, pobresa... Ramon Llull era a la cort i ho deixa tot per entrar a la congregació de Sant Francesc d’Assís i viure de manera austera. Per això he treballat amb fustes velles, trobades, que el pas del temps les ha anat enfosquint, erosionant.

Hi ha un component espiritual important.

De fet, he incorporat el daurat per primera vegada. Representa la llum, el sol, déu... Fins i tot he utilitzat amb pa d’or. He treballat algunes peces com si fossin frontals d’altar. En certa manera, el color és la relíquia. També he jugat amb textures i materials. Reivindico el tacte en una època molt audiovisual, molt bidimensional, molt immediata. No tot és visual, les coses tenen ànima. Les teles que faig servir s’arruguen perquè tenen memòria.

On floriran ara aquestes flors?

Tinc un projecte molt interessant per intervenir a la Casa Duran i Sanpere de Cervera. Hi ha una església que és una passada! El primer serà treure les imatges. La religió, per a mi, no són imatges, són pensaments.

Fidel a Llull.

Jo era molt barroc, necessitava una neteja. I vaig descobrir un compositor bestial, Ludovico Einaudi. Ell dóna molt valor als silencis. Em va ajudar a treure’m de sobre el barroquisme, a recuperar els blancs. Ara és moment de tornar a apreciar com de boniques són les coses, que som aquí quatre dies! Fixa’t amb les roselles, com d’efímeres són.