Enzel
German Rey, Ramon Figueras, Toni Cambrodí, Xavi Jové i Josep Pagés, de Lleida i les Borges Blanques, no tenien més pretensions que passars’ho bé. Havien tocat en grups de més joves i van decidir tornar a alliberar adrenalina a ritme de pop. Però els faltava la matèria primera. El seu amic Miki Arbizu, de Torrebesses, els va cedir els drets dels enginyosos textos que escrivia via Whatsapp i SMS i així van sorgir les cançons d’Enzel. Un dijous van enviar la maqueta a Discmedi i l’endemà els van fitxar. S’estrenen amb ‘Capità Ibuprofèn’, que presenten a Lleida el dia 28.
De veritat que han fet un disc amb textos de Whatsapp?
De veritat! És que el Miki Arbizu és molt bo. Ens agradava molt el que escrivia. Hi ha missatges que, fins i tot, estan escrits com a SMS perquè són anteriors a Whatsapp. Que siguin textos privats que, en principi, només havia de llegir una persona, els fa molt autèntics.
Però són missatges que els escrivia a vostès?
La majoria anaven adreçats a noies amb la intenció d’intimar amb elles [riuen]. Però també n’havíem rebut algun nosaltres. Hi ha cançons d’amor primari, de sexe, però també hi ha crítica social i una visió del món molt interessant amb la qual ens sentíem molt identificats.
No tenen el perfil de la majoria de grups que s’estrenen.
Són les oportunitats dels quaranta [riuen]. No teníem intenció de fer res més que quedar els divendres, assajar, descarregar adrenalina i fer unes birres. Nosaltres ja teníem la vida feta, com se sol dir. Potser si ho haguéssim planejat no ens hauria sortit, però estàvem contents de com sonava i vam enviar la maqueta a Discmedi un dijous. L’endemà ens van dir que ens fitxaven. Som els primers sorpresos per com ha anat tot. Ens ha produït el Víctor Ayuso, ens ha mesclat Marc Martín, que ha treballat amb artistes com Christina Aguilera o Paulina Rubio, estem sonant a totes les ràdios, els mitjans s’interessen per nosaltres, el dia 28 presentem el disc a la Sala Manolita...
I com ho porten les respectives famílies?
Home, ens hem sentit allò d’on vas ara a rodar pels escenaris, però de moment ho porten bé. Ja veurem si continua així a l’estiu, quan esperem tenir més bolos i, per tant, també haurem de fer més assajos. Però el cert és que tothom està content.
De què se senten més orgullosos?
D’haver aconseguit fer una cosa diferent i de qualitat, que sorprén. No és un disc més, no deixa indiferent. Ho podeu comprovar al Youtube.
‘La de les calcetes’, ‘La de can Cerberó’, ‘La de la xocolata’... totes les cançons es titulen ‘La de...’
I no és cap noia! Era com ens hi referíem nosaltres quan encara no teníem títols. Dèiem: “va, assagem La del milió de petons”, per exemple. I quan va ser l’hora de de triar títols vam pensar que seria divertit mantenir-ho.
Qui és el ‘Capità Ibuprofèn’ que dóna títol al disc?
A la portada ja en donem una pista: veiem un superheroi que a la contraportada té la capa penjada a la butaca de casa, perquè també és un antiheroi. El Capità Ibuprofèn intenta curar-se la ressaca del mal d’amors. Ens va costar molt trobar el títol. Vam haver de fer moltes votacions.
És un disc km 0.
Som de les Borges Blanques i de Lleida. “Bé, jo sóc de Barcelona, encara que treballo a les Borges des de fa molts anys” [precisa el cantant i guitarra acústica, German Rey], ho dic perquè no vull que sembli que canviï l’accent quan canto: és el meu. “No et cal dir que ets de Barcelona: ja es nota prou!” [li diuen els guitarres Ramon Figueras i Toni Cambrodí].
