Eduard Roure
És d’aquelles persones que no t’imagines enfadada. No el coneixem prou per saber del cert que no amaga una bèstia plena d’ira, ens basem en el seu caràcter afable i en com interpreta el món als articles que signa al ‘Lectura’ i les tres novel·les que ha publicat fins ara. La darrera, ‘La nit de les oques’, va guanyar el 25è Premi Ciutat de Badalona de novel·la. Una mena de mirall introspectiu en el qual Roure torna a l’existencialisme més primari. Un seguit de records i reflexions en forma de càpsules que ens van dibuixant un personatge turmentat pel sentit estèril que a voltes té la vida.
La paraula exacta, quan parla encerta l’adjectiu més just i en la seua literatura s’hi nota l’ofici delicat de qui estima la llengua i no la utilitza de manera capriciosa o, encara seria pitjor, ociosa. La nit de les oques (editorial Viena, 2016) és una novel·la curosament trencada perquè cada peça dibuixi un mosaic final de marcat caràcter intimista.
El Llanut, el protagonista, viu idealitzant els records.
Quan l’amor va més enllà de la simple atracció carnal esdevé una altra cosa més intel·lectual o espiritual. En certa manera la idea de l’amor pot donar sentit a la vida, i el Llanut flirteja amb això.
Encara que allò que el manté viu és la quotidianitat pràctica.
És aquest contrasentit entre allò que idealitzem i l’instint primari de la supervivència. Però té la necessitat d’aferrar-se a l’ideal. És el dilema que es repeteix molt en tot el que escric entre si els ideals que ens mantenen vius responen a una realitat o són una construcció mental que ens fem per justificar-nos.
Per les característiques del protagonista és fàcil caure en la temptació de preguntar-li si no té un punt autobiogràfic.
Sempre utilitzes elements de la teua pròpia vida per fer ficció. Qualsevol novel·la d’alguna manera és una autobiografia oculta. Per sort no he passat mai per una situació tan traumàtica com la del personatge, per exemple.
La novel·la són petites càpsules.
Ha de ser així per l’estat d’ànim del personatge i per facilitar la lectura, ja que és d’una certa densitat.
Va veure la sèrie ‘Twin Peaks’?
Per motius diversos la vaig deixar a mitges fa molt temps. Per?
El Pepo -un dels personatges secundaris- em recorda el Bob, un de la sèrie de David Lynch. Hi creu, en les casualitats?
No ho sé, encara que potser també és un dels temes de la novel·la, el protagonista viu immers en una depressió en part perquè té un posicionament nihilista davant la vida, perquè al final no som res més que un conjunt d’àtoms que entrexoquen constantment sense que hi hagi res més. Així que podrien formar part d’aquest entramat màgic de la vida. Que una casualitat lligui la meua creativitat amb Twin Peaks és fantàstic.
Hi ha referents molt clars per a un lleidatà de quaranta anys. Els lectors hi han fet relacions que no ha fet conscientment?
El fet que algú la llegeixi, la interpreti i en parli; més que descobrir-te coses noves t’ajuda a ordenar-la d’una altra manera i a entendre-la millor.
Té temps per llegir?
Objectivament no, però per als vicis com la lectura acabes trobant temps a sota les pedres.
I què té entre mans?
Quedarà petulant perquè ara semblarà que la meua vida lectora és de clàssics canònics. Els germans Karamàzov de Dostoievski.
L’influencia el que llegeix a l’hora d’escriure?
Pot ser, però m’agrada pensar que menys que abans. Amb els anys aprens a distanciar-te d’allò que tens més a mà i procures mirar enrere per buscar els referents que et poden ser útils en cada moment.
