LLIBRES
Silvana Vogt: “El melic, en l'art, no pot ser mai l''horitzó', sinó el punt de partida”
Debuta en el perillós terreny de l’autoficció i la construcció de la identitat a partir de la seua relació personal amb l’editor de Proa Isidor Cònsul, a qui es pot reconèixer en el personatge de l’Eliseu. Argentina de neixement i catalana per casualitat, adopció i liure elecció, Silvana Vogt publica ‘La mecànica de l’aigua’ de la mà d’Edicions 84. Va escollir el català per donar forma a una història que, en paraules seues, parla de “com construïm el propi relat quan només et queden les paraules”. El proper 16 de febrer la presenta a la llibreria Caselles de Lleida.
Intensa i vocacional, directa com la seua obra.
A la trilogia de Klaus i Lucas, l’escriptora d’origen hongarès Agota Kristof utilitza un francès molt net, simple i directe perquè no és la seua llengua i escriu al límit del seu coneixement. El català no és la teua llengua materna, això influeix en la teua narrativa?
Moltíssim. Allà on en «argentí» em desbocaria, en català aturo l’embranzida i faig la feina de qui busca or. Intento arribar a la síntesi, a la imatge més perfecta possible. Tinc la sensació que en català m’apropo més a la feina dels poetes que a les dels narradors. La tria de mots és molt més conscient i l’exercici més interessant. Un filtre contra els llocs comuns i la prosa buida. En català no em permeto fallar. I sí, Kristof és la brúixola que assenyala el rumb.
Una escriptura molt racional que no resta, per contra, emotivitat a la novel·la.
Està escrita des de la devastació absoluta, des de l’abisme que provoca la pèrdua d’algú que estimes i que s’afegeix a la del país, de la llengua, de la legalitat, de la família, de la cultura i la literatura pròpies. Del futur. Per poder explicar una història sense fer un crit irracional vaig haver de posar filtres: la llengua i la forma. La racionalitat em va permetre crear una ficció en lloc d’unes memòries. Sense aquestes dues decisions narratives la novel·la no tindria ni cap ni peus. Seria un bram d’impotència davant la mort.
Ambdós personatges principals, la Vera i l’Eliseu, tenen una relació turbulenta amb el propi passat.
Sí. I tots dos tenen una actitud ben diferent davant les runes que arrosseguen. La Vera planta cara al passat i mira endavant. L’Eliseu sembla més a gust mirant enrere. Aquest trets dels personatges són el reflex dels meus dos països. L’Argentina no sent amenaçada la seva cultura i, per això, no necessita obsessionar-se amb el compliment estricte de les tradicions. Catalunya és com l’Eliseu: viu amb els ulls al retrovisor, controlant que tot es faci com sempre. I això, que té una part entranyable, també té unes conseqüències negatives perquè no hi ha risc. Això, en literatura, és una llosa. El melic, en l’art, no pot ser mai l’horitzó. Només hauria de ser el punt de partida.
Des de fa un temps es dedica a fer de llibretera.
Una feina maca i estressant a parts iguals. Nosaltres fem una o dues activitats per setmana. Poesia, presentacions, classes magistrals, exposicions... Sant Just és un poble amb fam literària i la gent agraeix tenir, per fi, una llibreria que aposta per la literatura de qualitat. Més que un punt de venda som un centre cultural, un pont entre els editors, els poetes, els escriptors, els llibres i els lectors.
Ha d’estar molt al dia de les novetats editorials i les tendències dels lectors. Exposa els seus pensaments sobre literatura amb la contundència que Vera, la protagonista de la novel·la?
A mi no m’agrada jutjar la gent, em molesta la burla sobre els gustos literaris dels lectors. El que em costa més d’empassar és la literatura mal feta i la responsabilitat que hi tenen l’escriptor i el lector. Els llibres que no tenen cura de la llengua o estan mal corregits i acabats. A la llibreria, tinc cura de la qualitat del que ofereixo i, si em demanen consell, sempre vaig als escriptors que admiro i respecto.
