Javier Piñol

Tothom el coneix com Piñol menys a Miami, on els sona més comú Xavi, per l’exjugador del Barça. El Javier Piñol ha tocat el baix amb grups com Cómplices, davant de 70.000 espectadors, però aquell no era el seu lloc. Ha dirigit la secció musical de Mediapro i de les cadenes internacionals de Bein Sport fins que, de nou, es va atrevir a perseguir un nou repte. La intuïció i la seva creativitat l’han portat a ser un destacat director musical als Estats Units, on ha fundat la seva pròpia empresa: All we are saying.

Com passa de tocar a l’església de la Mercè a ser felicitat pel secretari de Bill Clinton per la seva aportació a la comunitat amb un concurs musical que va organitzar, i en què va implicar les universitats de Berckley i Harvard, per promocionar la Copa Amèrica?

Amb el sí sempre a la boca [riu]. Mentre intentava triomfar a la música com a cantant i compositor pensant que aquell era el meu camí, em vaig especialitzar en edició i producció amb el programa Protools sense pretendre-ho. El Protools, que havia après editant discos d’altres, em va obrir la porta de La Sexta i Gol Televisión. D’aquí vaig passar a dirigir la secció de música de Mediapro quan va començar a invertir en cinema amb pel·lícules com les de Woody Allen. Quan van entrar a participar a Bein Sport hi vaig veure l’oportunitat de traslladar-me a Miami i ho vaig demanar. I de Miami, a Charlotte i ara a Los Angeles centrat en la meva empresa All we are saying. El secretari de Bill Clinton em va escriure després que organitzés un concurs de música i promoció de la Copa Amèrica dirigit a tots els públics, que arribés a com més gent millor. Vaig pensar en gran, ho vaig proposar a Berckley i Harvard i el somni es va fer realitat.

El secret del seu èxit és apostar per materialitzar el que imagina? Atrevir-se?

Atrevir-se és important. No sé si diria èxit, però sí que pot ser que l’evolució de la meva vida professional i personal vingui marcada pel meu tarannà de provar de fer sempre allò que imagino. De tot en surt alguna cosa de bona.

Aquesta actitud positiva l’haurà ajudat a portar la distància dels amics i família...

La distància és dura. Recordo que el primer cap d’any que vaig passar a Miami, un pis buit, sense més mobles que un sofà que em va donar una veïna, me’n vaig anar a dormir perquè em feia vergonya estar tan sol. Allí costa de fer amics.

Però en té, hem vist el seu blog.

Sí, sí. A Miami vaig conèixer l’Antonio Carmona i som molt amics. Ell em va introduir a la colònia d’espanyols a Miami, que en diuen, en què hi ha l’Alejandro Sanz, la Marta Sánchez o el Colate, però generalment són relacions més laborals que d’amistat. I el Hugh Jackman, que surt en l’últim post, el vaig conèixer a través de l’ONG de la seva dona, Hopeland, dedicada a promoure les adopcions en les zones amb guerra. Em van contractar per a un esdeveniment de Global Citizen a Central Park, a Nova York, on feia la cançó de Hopeland, que finalment van interpretar Yandel i Becky G. Vaig estar un temps a NY i vaig acabar tenint una relació propera amb la família, convertint-nos en amics.

Va ser a casa seva que es va assabentar del divorci d’Angelina Jolie i Brad Pitt, en un sopar entre amics amb renom. Com es gestiona compartir taula o vida amb personatges tan coneguts?

Al principi, quan entres a casa de Hugh Jackman i veus Leonardo DiCaprio jugant al Gamon fingeixes la normalitat. Després, te n’adones que no té cap importància i deixes de fingir. I sí, podem dir, que em vaig assabentar del divorci de l’any abans gairebé que es fes públic i fins aquí puc llegir [riu].

Tornant a l’aspecte professional. Quines són aquestes casualitats de la vida que comentava abans i que en part van marcar el camí que recorre actualment als Estats Units?

Una de les casualitats va ser trobar-me el guitarrista dels Elefantes mentre baixava per les escales de l’edifici de Poblenou, a Barcelona, on estava editant un disc. No m’agraden gens els ascensors, així que baixava sis plantes (i pujava) caminant. A la quarta planta vaig veure l’Hugo i em va dir que havia escoltat el meu disc Supernada i em va demanar que fes la producció d’un disc seu. Així vaig acabar convertint-me en el seu soci a l’estudi de gravació de Poblenou. Quan em vaig cansar, un amic de Bellpuig em va parlar d’una prova per entrar a Gol Televisió i tot i que jo no tenia ni idea de muntar la música per a partits de futbol sí que dominava el programa que t’he dit i tenia intuïció per comunicar-me amb la música. El director d’imatge i realitzador publicitari Josep Miguel Aixalà, una persona molt important en la meva carrera i amb qui tenim connexió lleidatana, perquè ell és de Balaguer, em va trucar per dir-me que m’agafaven perquè havia utilitzat la música per parlar més enllà de la imatge, acompanyant la sensació i l’emoció de fer un gol.

Tanta importància té la música al futbol?

L’esport és fa difícil de digerir sense la música. De fet, la música té importància a tots els nivells. És un unificador de les emocions i és també una fotografia de la teva identitat emocional. Quan escolto les cançons recordo qui era en aquell moment, són com fotografies de la meva identitat emocional, així veig la música i les cançons.

Fa composicions musicals per a publicitat i televisió, també ha fet de director musical en cinema, crea cançons per a altres artistes, produeix grups a Youtube Spaces i un llarg etcètera. Com es situa davant de cada repte?

Em documento molt i el que és molt important per a mi és conèixer les persones de cada projecte. Jo connecto amb les emocions perquè és a partir d’elles que creo. Em puc atansar i encertar amb el que volen que jo creï perquè em preocupo molt de saber quin és el sentiment que volen que aquella cançó transmeti.

Això l’ha portat a tenir dos premis Clio i a estar seleccionat als Emmy. Quin és ara el seu següent projecte?

Un programa de televisió amb el qual buscarem talent per Estats Units. I no puc dir més.

Quin és el seu primer record musical?

De petit, el pare ens despertava amb la música del seu tocadiscs portàtil. Ma germana i jo ens aixecàvem feliços i sabíem que música era igual a esmorzar amb xocolata desfeta Gené. Així recordo el meu primer contacte amb la música.