EL PERFIL
Samuel Colomer
Està molt content del resultat, però embarcar-se en solitari durant més de dos anys en la producció, direcció i edició d’un documental d’escalada “ha estat un projecte que a vegades ha estat feixuc i frustrant fins al punt que vaig arribar a pensar d’abandonar”. El col·lectiu escalador evoluciona a través dels seus propis debats i a ‘Homo montserratinus’ es dóna veu a escaladors que, per la seua trajectòria contrastada a les parets de Montserrat, tenen prou bagatge per parlar de compromís, amistat i respecte a la vida i la muntanya.
Montserrat és la muntanya de referència per als escaladors catalans i en ella s’hi concentren totes les contradiccions possibles d’aquest món de fanàtics disposats a jugar-se la vida per viure-la intensament.
Hi ha moltes maneres d’entendre l’escalada.
Volia intentar recuperar els valors d’aquella que ve del muntanyisme, de quan la gent es plantejava pujar parets després d’un temps descobrint la natura salvatge de la mà de gent que també transmetia uns valors. Una presa de consciència dels riscos que implicava escalar una paret que es perd. Per això em semblava interessant parlar-ne i posar-ho sobre la taula.
Els protagonistes viuen l’escalada com una aventura en la qual s’han d’assumir riscos.
La meua intenció no és criticar un tipus d’escalada més moderna que opta per ser el més segura possible per al qui la practica, sinó donar veu a uns escaladors que, tot i no ser mediàtics, l’entenen com un compromís. Gent que té en compte moltes més coses a banda de la superació personal en la dificultat tècnica i física d’escalar una via que no té cap risc perquè està molt protegida.
Al documental parlen de la por, del repte de superar projectes en els quals t’hi pots jugar la vida.
No pots domesticar la muntanya, has de ser tu qui ha d’estar a l’alçada de la muntanya. Això implica saber fins on pots arribar, estudiar el terreny on volem aventurar-nos i tenir molt bona sintonia amb el company que escollim perquè la vida d’ambdós està literalment lligada l’una a l’altra.
L’amistat és un concepte recurrent en l’escalada clàssica i al documental s’aborda com un valor afegit a les aventures en grans parets.
Encara que una cordada –dos o tres escaladors que s’enfilen plegats per fer una ruta– esculli una via fàcil, sempre hi ha un component d’aventura que costa de trobar a l’escalada esportiva. Has de triar un objectiu, l’has d’estudiar, l’has de trobar i has de posar-t’hi sense saber exactament si serà com t’esperes. En alguns casos, fins i tot, abandonar a mitja paret es convertiria en una empresa impossible.
Això no passa en l’escalada esportiva –vies curtes, ben assegurades amb ancoratges fixos–, on prima més el projecte individual per davant d’una experiència col·lectiva
No vull criticar l’esportiva sinó compartir unes idees que en aquest vessant sovint no arriben a tothom perquè no són necessaris per assolir els objectius que la gent s’hi planteja. I segurament ho faig perquè em sap greu que es puguin perdre, perquè em sembla que són importants per donar sentit a l’escalada més enllà de la superació personal. Abans necessitaves que algú et portés a la muntanya i es transmetien uns valors de generació en generació, ara això no passa tant.
Ha generat controvèrsia?
No ho sé, espero que no. El que vull és aportar reflexions i no pas provocar ningú. He hagut de fer molta feina d’edició per tal d’evitar que es malinterpretin alguns comentaris que, fora de context, podrien ser políticament incorrectes. Espero que sigui un documental constructiu i que deixi testimoni d’unes generacions que no han perdut l’esperit d’aventura que, des del meu punt de vista, és el que dóna sentit a l’escalada.
