Jordi Amorós 'Ja'

Felicitats pel Premi a la Trajectòria. Què suposa per a vostè?

Vaig reaccionar molt malament [riu]. Jo relaciono aquest tipus de premi a quan algú està acabat o a punt de morir i tinc moltíssimes coses a fer, encara, i moltes ganes i energia per fer-les. Igualment, cal agrair a l’organització que hagi pensat en mi i que segueixi apostant per un festival d’animació. Animac és una perla de les que no queden a tot l’estat.

Quins projectes ha de fer abans que li donin un altre Premi a la Trajectòria?

Ara mateix estic fent la segona part de la pel·lícula Historias de amor y masacre. És un projecte personal que em fa moltíssima il·lusió. Sé que és complicat, perquè gairebé ningú aposta pel cinema d’animació, i encara menys per pel·lícules que no són comercials, com aquesta, en la qual participen, per cert, dibuixants com Forges. També tinc dos projectes més en dansa que faré com a productor i una start-up de previs, que és com es diu del moment de la previsualització. Això ho hauré de fer als Estats Units; ja he mirat de fer-ho aquí, però no hi hauria mercat. Una altra cosa que m’encantaria fer és recuperar la publicació Papus, però en digital. Tinc moltes coses més a fer; de fet, he descobert o m’he adonat no fa gaire que aquest món al qual em dedico, el de realitzador de projectes d’animació, és el meu hobby i també la meva feina. Em fa feliç, de manera que sempre tindré coses a fer.

La pel·lícula que inaugura la Mostra Internacional de Cinema d’Animació de Catalunya a Lleida és la primera part de la que està preparant ara, Historias de amor y masacre (1979), que va ser el primer film d’animació per a adults realitzat a Espanya. Com es va involucrar en aquesta fita?

M’ho va proposar la directora i ara presidenta de l’Acadèmia de Cinema Català, Isona Passola, i em va agradar. Vaig aprendre molt sobre tècniques que no havia fet anar mai, va ser tota una experiència.

Per què han hagut de passar 37 anys per fer-ne una altra?

En primer lloc, el meu estil no és gens comercial. I a això cal sumar l’estat precari en què es troba el món del cinema. L’altre dia llegia un titular, arran dels Goya, que assegurava que el 94% de la gent que treballa al sector no arriba als 1.000 euros al mes. Això és escandalós.

Què creu que caldria fer per salvar el cinema?

Apostar per una indústria de cinema real al país. Fins ara, la majoria de les pel·lícules que es fan és a través de subvencions. Això significa que es fan pel·lícules comercials per al públic espanyol simplement per cobrir la quota de produccions cinematogràfiques del Govern. Però el que caldria és sortir reforçat d’aquesta crisi i que per fi es creés una indústria cinematogràfica real a Espanya, amb pel·lícules creatives, innovadores... com tenen a França, per exemple. Una altra cosa important seria concebre les pel·lícules que es fan aquí no solament per al públic espanyol, sinó, com a mínim, pensant en clau de públic europeu. No podem estar fent cinema tan tancats de mires.

Com sobreviviu els que aposteu per projectes més independents i artístics?

Com podem, com tants d’altres. En el meu cas, la pel·lícula en la qual treballo ara, com que no és rendible, sóc conscient que em costarà trobar-li inversors, de manera que el que faré, segurament, és una campanya de crowdfunding. És important que hi hagi un canvi de mentalitat. El cinema és cultura i, com a tal, caldria que aquesta indústria cultural no depengués d’una subvenció, sinó que hi hagués productors, mecenes, inversors... Aquesta inexistència d’indústria del cinema provoca que marxin els talents. Avui dia, el talent està fent sèries, si més no emigra als Estats Units. Mira, fa uns anys vaig anar a treballar a un estudi de Santiago de Compostel·la on vaig estar formant joves que començaven en un projecte d’animació 3D. Eren molt bons i tots van haver de marxar fora d’Espanya per poder treballar. Això és contraproduent tant per al país com per a la cultura. A més, avui dia el talent del cinema està fent sèries.

Pel boom de les sèries i canals com Netflix?

Diria que és a l’inrevés. Hi ha aquesta febre per les sèries perquè els qui les fan són els grans talents del cinema, ja que no troben feina fent films. A més, les sèries donen més possibilitats que les pel·lícules. En els films, has de dibuixar o descriure els personatges en els deu primers minuts; en canvi, en les sèries, el personatge pot créixer amb cada capítol, pot ser més complex i atractiu. És per tot això, bàsicament, que la gent prefereix les sèries avui dia.

Com ha canviat l’animació en els 50 anys que fa que s’hi dedica?

En primer lloc, deixa que et digui que jo no sóc animador. Em defineixo com a realitzador. Un animador és com un actor que fa moure els personatges, i cal saber dibuixar. Jo no en sé. Jo sóc més coordinador, productor o realitzador.

Diu que no sap dibuixar... però fa dibuixos. Ha publicat al Papus (d’El Jueves) i ara està a Mongolia.

Bé, sóc humorista gràfic.

Seguint amb l’evolució del sector, què en destacaria?

Hi ha aspectes que no han canviat gaire, com tota la part en la qual intervé l’artesania, com seria l’stop motion i la clay animation. L’evolució tecnològica ha afectat tota la resta. Ara un pot aprendre a animar en dos anys, abans era gairebé obligatori passar-s’hi sis anys.

La setmana que ve serà a Lleida. Hi ha vingut abans?

I tant! M’encanten els caragols. Hi va haver una època de la meva vida que tenia moltíssima relació amb Lleida, per motius que no vénen al cas, i li tinc carinyo a la ciutat.