Paul Craig

La llum natural de primera hora del matí entra al despatx i al voltant d’una gran taula seiem amb Paul Craig i la Laura Salamero, professora de Dret Administratiu que farà una traducció excel·lent de la conversa.

Hi ha una dita entre els politòlegs segons la qual només s’ha de convocar un referèndum quan sap que l’ha de guanyar.

Si els polítics la coneguessin potser s’estalviarien alguns disgustos. David Cameron va prometre el referèndum del Brexit pensant que no es veuria obligat a convocar-lo. Era el 2013, durant el seu primer govern, i el van forçar un grup de parlamentaris conservadors molt influents. D’entrada, li va servir per desviar l’atenció sobre altres qüestions i, en tot cas, també calcular que no guanyaria les eleccions que hi havia entre la promesa i la data de convocatòria. Però va ser reelegit primer ministre per majoria absoluta i aquella minoria influent el van forçar a fer-lo sota l’amenaça de destronar-lo.

Hi ha qui es comença a penedir de no haver-hi participat o, fins i tot, de votar per marxar?

El resultat va sorprendre tothom i és cert que algunes persones han manifestat que ja es penedeixen d’haver votat pel leave (marxar), però no s’ha estudiat aquest tema.

S’estan complint els beneficis o les amenaces que uns i altres preveien si guanyava el ‘sí’?

La maquinària de l’article 50 del tractat per activar el procés de deixar la Unió està en marxa i no es preveu que sigui per fer un procés suau, sinó més aviat abrupte. Des d’un punt de vista econòmic, què pot passar? La reacció posterior al Brexit no ha estat significativa, per contra dels qui alertaven que hi hauria greus problemes. El procés ha de durar dos anys i sembla que quedarem fora del mercat únic i la unió duanera. Això podrà tenir un impacte més pronunciat, però haurem d’esperar dos anys per veure com impactarà en la vida real dels britànics.

La socialdemocràcia ha estat històricament més europeista. La crisi dels laboristes va facilitar la victòria del leave?

Absolutament. Tradicionalment els labors han entès la Unió com una manera de reforçar i tutelar els drets dels treballadors, uns interessos que els preocupaven més que no pas les qüestions identitàries o la immigració. Però a l’hora de la veritat Jeremy Corbyn –líder del Partit Laborista– no es va manifestar clarament en contra. Va fer campanya pel remain (quedar-se), encara que no va ser entusiasta i no va lluitar per covèncer molts dels seus votants que marxar no era una bona opció. Després del referèndum s’ha intensificat la crisi dins del partit. Corbyn defensa que s’ha de respectar la voluntat del poble i, si la gent ha decidit marxar, no poden utilitzar el parlament per impedir-ho. Alhora molts votants laboristes estan obertament en contra del Brexit i això s’ha fet evident al Parlament, quan alguns labors han trencat la disciplina de partit i al Parlament han votat contra la postura oficial. Ara mateix estan molt debilitats.

Potser Corbyn connectava amb aquesta esquerra més radical que sempre ha acusat la UE de ser una maquinària en favor del capital i el lliure mercat.

Aquesta afirmació no s’ajusta a la realitat de la política europea. A mitjans dels vuitanta ja es van adonar que potser s’havien centrat massa en qüestions econòmiques i havien deixat de banda els afers més socials. Des d’aleshores van desenvolupar una tendència a protegir i atendre amb més cura els drets de les persones. De fet, ara hi ha vegades que els drets són tutelats amb més intensitat per part de les institucions europees que no pas pels mateixos estats membres.

En matèria d’immigració i arran de la crisi de la gent que fuig de la guerra de Síria s’ha fet evident, però, que la capacitat de la Unió per imposar les seues decisions als estats és limitada. Espanya només ha acollit poc més de 1.000 refugiats dels més de 17.000 que li corresponen.

Hi ha una qüestió molt tècnica. La Unió pot actuar en aquests temes si els estats membres li concedeixen aquesta competència. Per activar-ho s’han de seguir els procediments legalment establerts per fer-ho. La comissió ha de fer una proposta que passa pel consell i això implica que els estats es posin d’acord a través d’una majoria qualificada per activar la competència. Si això no s’aconsegueix la Unió no pot aprovar normes, directives o reglaments que pugui imposar coactivament als estats perquè l’apliquin. Com que la Unió ha vist que era impossible activar aquest procés ha buscat altres vies per respondre a la crisi, com ara les propostes de quotes. Això suposa una fallida de la Unió? No, senzillament funciona així. Ara bé, els països que pateixen més intensament aquesta situació ho viuen com un drama, sobretot perquè són dels més vulnerables a l’hora de fer-hi front.

Europa està en crisi, els britànics han estat visionaris al marxar d’un projecte que fa aigües?

No, més aviat hem comès un error molt greu. Ara bé, 15 milions de persones van apostar a favor de quedar-se, més d’un 48% dels votants. Les seues raons no eren només de caràcter econòmic, sinó també de caràcter social o polític. No hi ha cap contradicció entre sentir-se europeu i britànic alhora, així és com ho visc jo i com ho veuen molts milions de ciutadans. També és cert que molta gent ha oblidat fàcilment els conflictes històrics entre els estats i com desgastava les economies nacionals. Ara sembla que haguem viscut sempre en harmonia, al mateix temps que molta gent no sent la Unió com a pròpia perquè la comunicació amb la gent no sempre ha estat fluida.

El posicionament d’Espanya respecte a Escòcia és en relació als seus interessos a Catalunya. La Gran Bretanya reconeixeria una Catalunya independent.

És un tema delicat. Em sembla que si Catalunya declarés la independència, probablement Londres d’entrada no la reconeixeria, especialment si l’Estat espanyol hagués oposat resistència a la declaració i no la compartís. És una suposició en un escenari molt complex i és molt difícil saber la reacció definitiva. Pel que fa a l’analogia que es fa sempre entre catalans i escocesos, abans tenia més sentit perquè ambdós formaven part d’un estat membre de la Unió. En aquestes circumstàncies, pràcticament es donava per fet que Espanya hauria vetat l’entrada d’Escòcia a la Unió per l’analogia respecte a la situació catalana. Actualment el Brexit ha canviat el mapa i si es tornés a fer un referèndum a Escòcia i guanyés el sí, no sé quina posició mantindria Espanya perquè la situació seria diferent. Potser Espanya en aquest cas, dubtaria de la seua posició.

Quan vius a Catalunya l’anomenat ‘procés d’independència’ ocupa el centre del debat polític. A Gran Bretanya se’n parla o s’ignora completament?

És cert que nosaltres tenim una divisió molt radical entre la premsa groga de tabloide i la de qualitat, i aquest tema interessa sobretot els mitjans seriosos. És molt complicat que aquesta qüestió ocupi les portades dels diaris, però els més seriosos se’n fan ressò a les pàgines interiors, sobretot quan el problema entra en debats legals, quan hi ha esdeveniments importants al carrer o quan passen coses que el fan avançar a nivell polític o legal.