Teresa Muñoz: “Quan publiques t'exposes. T'obres la gavardina i et mostres”

Tot just acabar Filologia Catalana, Teresa Muñoz (Barcelona, 1974) va entrar de becària a Edicions 62. “Aleshores no sabia ben bé quina feina feien els editors”, reconeix. Després vindrien Viena Edición, Edebé... Malgrat que la profunda crisi del sector la va deixar fa un temps sense la seguretat d’una nòmina fixa, estima tant l’ofici que no l’ha abandonat i ara és editora externa. També fa classes a l’Escola d’Escriptura de Lleida. I tot això mentre consolida una carrera literària que va iniciar-se amb la novel·la Com si fos ahir (Ara Llibres, 2014). Recentment va presentar al Punt de Llibre de Lleida el seu darrer llibre, Des del balcó (Amsterdam). Ple absolut. Coses de jugar a casa. D’examinar-se amb els seus alumnes de jutges.

Com és la feina d’una editora?

Invisible! Fa una vintena d’anys que treballo d’editora per a diferents segells, però amb la crisi són tantes les editorials que han hagut de tancar la paradeta que, encara que es recuperi el mercat, costarà d’absorbir tots els que ens vam quedar sense feina. A mi em va coincidir amb el naixement de la meua filla i vaig pensar que ja que era pràcticament impossible tornar a entrar al mercat laboral, podia quedar-me a casa amb ella, treballar d’editora externa i aprofitar per escriure. Els editors externs fem de tot: valoracions de manuscrits, informes de lectura, editings, que vol dir treballar un llibre que es decideix publicar... Els editors hem de ser molt discrets. De vegades ens toca valorar coses de gent coneguda. Fem una feina invisible que no s’ha de notar.

Quan s’està acostumat a disseccionar textos, com s’escriu? Ha de reprimir l’editora que porta a dins?

Tot pesa, és cert. No pots evitar-ho: tu et dediques a això i és molt difícil oblidar-te’n. És com si li demanes a un taxista que va de copilot que no es fixi en com canvia les marxes la persona que condueix. Però una cosa és posar-te els guants, agafar les tisores i enfrontar-te a un original i, l’altra, és ser capaç de ser objectiva amb el que tu escrius, amb el que et surt del cor. Després de tants anys de disseccionar textos, m’és fàcil corregir el que sobra, el que falta, retallar, veure els errors, allò que no encaixa... Però quan és un text teu et costa molt més fer aquesta lectura externa.

Quan s’és professora d’escriptura, hi ha més pressió?

Quan publiques, t’exposes. Saps que la gent opinarà d’allò que has fet. T’obres la gavardina i et mostres. Més que pressió, jo diria que sents responsabilitat.

Un dels cursos que imparteix és per vèncer la por a escriure. En tenia, vostè?

Sempre hi ha una por inicial, sempre. Hi ha gent que li costa menys de treure-se-la de sobre i gent que li costa més. He tingut alumnes que, amb vuitanta anys, no havien escrit mai tot i que tenien coses a dir. Per què passa això? Perquè has de vèncer unes pors. Escriure és exposar-se, com deia abans. Primer, a tu mateix. A les coses de tu mateix que et fan por. Que et fa por pensar-les i ja no diguem escriure-les. A mi m’ha passat, en certa manera, amb la novel·la Des del balcó. Ha sigut com fer un exorcisme. I, de vegades, això costa. A més, requereix molt d’esforç, perquè a ningú li surt bé a la primera. Quan et planteges escriure una novel·la és que ja has passat totes aquestes fases. I encara que hi ha dies que ho engegaries tot, estàs disposada a arribar fins al final. Amb els alumnes vencem aquesta por inicial enfrontant-nos a un tema que ens costi, per la raó que sigui. Evidentment, no forcem ningú i tothom arriba fins on vol arribar. El resultat acostuma a ser alliberador. Acaba creant un efecte positiu encara que creuïs un camí dolorós. Les pors es poden vèncer.

I quin és el perfil de l’alumne?

És divers. Després, a mesura que els cursos van avançant i es van especialitzant, es va homogeneïtzant més. Però, en principi, hi ha des de la persona superjove, que encara està a la universitat i que ha llegit poc però té el cuquet, fins a l’alumne de vuitanta anys molt lector de tota la vida però que mai no ha escrit. També hi ha persones que tota la vida els havia agradat escriure, però en el seu moment els van obligar a estudiar una carrera. I gent que, simplement, ho vol provar perquè li agrada. Hi ha objectius diferents. Des de l’ambició literària de qui ja té coses començades i necessita un acompanyament per sortir-se’n fins a la que vol gaudir del seu hobby sense plantejar-se d’anar més enllà. I és que hi ha molta gent que escriu i molt poca que digui que ho fa. Per això parlem de perdre la por, de trencar el gel... Quan tens aquesta inquietud, un cop es venç la por descobreixes un món que et porta tan lluny com tu vulguis anar. És una satisfacció personal immensa.

‘Des del balcó’ parteix d’una història familiar. Com es gestiona la realitat des de la ficció?

Sempre m’ho he pres com un punt de partida No volia reproduir una història real, però sí que volia fer una història que semblés real. I tot el que explico hauria pogut passar: el context és real. La ficció t’ajuda a explicar coses doloroses. La transició va tancar en fals una època de molt patiment i nosaltres hem heretat tot aquest dolor.

Retrata la Barcelona de la postguerra, però des del present.

Tenia clar que volia parlar d’aquesta època, però a la vegada em quedava molt llunyana perquè no l’havia viscut. No em sentia còmoda. Necessitava escriure des del present. L’Àngela no és un alter ego, però sí que és el personatge que està més a prop meu i que fa de pont entre passat i present. S’ha escrit molt sobre aquesta època, en sóc conscient. Però és que encara hi ha tantes coses a dir! No sé si mai ens podrem fer a la idea de com de repressius van ser aquells anys: homosexualitat, religió, educació... He procurat fer un retrat fidedigne que, en molts casos, parteix de personatges reals, encara que distorsionats.

I amb el rerefons d’una Barcelona que ja no existeix.

La meva Barcelona! Jo feia vida de carrer, anava en bicicleta per la plaça Reial. La transformació que ha viscut la ciutat en un segle és tan bèstia, tant! Al carrer Rauric, on vaig nèixer, hi havia colmado, sabateria, fleca, perfumeria, Ara no hi ha res. Pisos turístics. No m’agrada que la ciutat perdi identitat.