Andreu Claret

Tot comença amb un whatsapp: “Molt, molt antic. Grec. Vine!” I ella hi va. Ella és Aileen O’Neill, una advocada americana que viu a Alexandria. Hi va arribar fugint d’un marit que la maltractava. El missatge li ha enviat un amic seu antiquari, Sherif Abu Khadra, que serà assassinat. Aquest és el punt de partida de Venjança (Columna), una aventura trepidant i erudita a la vegada. Un Codi da Vinci ben documentat. “Si venc tants exemplars com Dan Brown ja em sembla bé la comparació”, diu mentre el fotografiem amb una arqueta del Museu de Lleida, que ben bé podria ser la que oculta el misteriós document del seu llibre.

S’ha posat en la pell d’una dona actual que, a la vegada, connecta amb Hipàtia, la matemàtica i filòsofa d’Alexandria que va morir brutalment assassinada l’any 415. Fa un viatge a la fallida primavera àrab que, a la vegada, és un viatge a la mítica Alexandria grecollatina. Què en queda d’aquell món?

Alexandria avui és una ciutat espantosa, destruïda, feta malbé per la corrupció, per l’especulació immobiliària. No en queda res de l’Alexandria fantàstica de l’època de Cleòpatra. Bé, exactament, en queda una columna. I tampoc no queda res de l’època del Quartet d’Alexandria, de Cavafis... És una ciutat que ara la pots odiar, fins i tot. Però també la pots estimar si resols aquest conflicte entre el present i el passat. Alexandria és més una memòria que una realitat; un record.

O sigui que també fa un viatge en el temps.

He fet molts viatges interiors a Alexandria. Un ha estat del periodisme a la literatura. No és veritat que no hi hagi fronteres. N’hi ha una de clara i, si s’esborra, ni és periodisme ni és literatura. L’altre viatge és cap al món de les religions. Sóc una persona de tradició i família agnòstica. I havia viscut amb aquesta herència fins que vaig anar al Pròxim Orient. S’ha de ser molt tancat per no sentir la intensitat física, gairebé, amb què es viuen allà les religions. A Alexandria vaig aprendre que agnòstics i creients podem compartir el territori de l’espiritualitat. L’últim viatge m’ha portat a l’univers femení. A casa érem quatre germans i tenia un pare dominant. M’ha costat posar-me en la pell d’una dona. Però quan vaig trobar l’Aileen O’Neill es va obrar un miracle. Se’m va escapar de les mans i em va canviar radicalment la novel·la . Ella volia conèixer els personatges, comprendre la seua complexitat. No es planteja emprar la força, la violència, per resoldre l’assassinat.

Un crim relacionat amb una altra dona, Hipàtia.

Hipàtia és un personatge fascinant. Una matemàtica, astrònoma i filòsofa que va viure a finals del segle IV i que feia classes a cristians, jueus i pagans. No comparteixo la lectura d’Amenábar, que la presenta com un paradigma de l’ateisme davant de l’extremisme religiós dels cristians. No era atea: era pagana. És increïble que tingui un milió d’entrades a Google tenint en compte que no s’ha conservat ni un sol text d’ella. Quan va morir d’aquella manera tan horrorosa, esquarterada per una turba, es va fer desaparèixer sistemàticament tot allò que havia escrit. No hi ha una altra explicació. Però la seua influència va anar més enllà de la seua mort i encara que el cristianisme es va fer hegemònic fins que van arribar els àrabs al segle VII, Hipàtia pesava tant que els cristians la van convertir en Santa Catalina d’Alexandria, que és una invenció.