"Sense la rebel·lia adolescent, s'hauria extingit l'espècie humana"

El títol de la conferència que ve a fer a Torrefarrera és una pregunta: ‘Adolescents: rebels sense causa?’. L’aprofitem i la reformulem, amb permís: Hi ha causa per a la rebel·lia adolescent?

N’hi ha i és importantíssima. La humanitat ha evolucionat gràcies a la rebel·lia adolescent, a l’esperit crític i l’impuls d’anar a contracorrent. Gràcies a la necessitat de diferenciar-se i crear una identitat qüestionant-nos qui som i cap a on volem anar.

Però entre el punt de rebel·lia que ens fa evolucionar i el que destrueix hi ha una gran diferència. Què passa perquè un nen arribi a l’extrem dels adolescents d’‘Hermano Mayor’?

Per evitar una adolescència destructiva cal establir límits i normes des de la primera infància. Els pares, les famílies, han d’aprendre a educar en el “no” seguit d’un “perquè t’estimo”. S’ha de promoure l’escolta activa oferint un espai de comunicació en el qual el nen no se senti jutjat i en què el pare i la mare puguin guiar el seu fill. Els límits són molt importants. Sempre utilitzo la metàfora dels senyals de trànsit. Hi són per guiar-nos i evitar accidents, és clar que sempre hi ha qui se’ls salta, però quan tu vas per una carretera i segueixes els senyals vas segur, confies en què si redueixes a aquesta velocitat recomanada per fer el revolt la passaràs amb seguretat.

Els casos d’‘Hermano Mayor’ o ‘El campamento’ són molt greus. Nens i nenes que maltracten els pares, que es droguen i es malfereixen. I ho fan tot i les càmeres. Són casos reals o són representacions per tal d’alertar l’audiència?

La pregunta que més em fan pel carrer quan em reconeixen és precisament aquesta: “Són casos reals els que surten a la tele?”. A tots els que m’ho pregunten els contesto que són molt afortunats, perquè significa que no ho viuen de prop. També n’hi ha que s’apropen per dir-me que no poden veure aquests programes perquè s’identifiquen amb les famílies que hi surten.

Es pot evitar que un adolescent arribi a aquests extrems?

Pitàgores sempre deia que si no vols castigar un adult has d’educar el nen. S’ha d’estimar molt el teu fill, insisteixo, i fer-ho és també establir normes i límits. Ja des dels dos anys, encara que sembli aviat. Aleshores és quan comença allò de pegar a la taula quan el nen es dóna un cop amb ella tot dient-li tonta. Això no s’ha de fer, cal autocrítica. En primer lloc, quan un nen petit es fa un cop cal preguntar: “Estàs bé?”, i després d’atendre’l. Li has de fer veure que ha d’anar més amb compte. Res de donar la culpa a l’entorn, en aquest cas, a la taula. Tampoc és recomanable la frase de “No passa res, ja li passarà quan sigui gran”. S’ha d’afrontar cada cosa que fa el nen al seu moment i no deixar-li’n passar cap. Però no amb autoritarisme, amb autoritat sí i sobretot amb molt d’amor.

Ho diu fàcil, però és difícil. Creu que els pares haurien d’anar a un curset impartit per psicòlegs?

No, la psicologia reeduca, no educa. Sempre dic que cal aplicar el sentit comú en la criança, i molt d’amor.

Tant els casos d’adolescents que va tractar a la tele com els que fa des de la seva consulta a Barcelona, es recuperen o recauen?

La teràpia és més familiar que personal, vull dir que el comportament de l’adolescent no és sols cosa seva, l’entorn hi fa. El canvi es promou des de la família. Un cop incorporen els nous hàbits tot va a millor.

Tot i que la majoria de vegades es veia neutra i molt posada en el seu paper de professional que prenia distància amb els adolescents dels programes de televisió, alguna vegada se la va veure afectada. Era difícil mantenir-se distant?

Generalment, quan treballo adopto una actitud de distància, sense pretendre-ho. Però a ‘Hermano Mayor’ estàvem tot el dia immersos en els casos i en va haver alguns que van ser especialment durs, com el de la Dakota, una noia que havia perdut un germà i el seu dol la feia ser violenta. Vaig plorar molt, encara avui dia penso en ella. I de fet, va marcar molta gent, perquè m’ho diuen alguna vegada quan em paren pel carrer.

Ara ja no fa ‘Hermano Mayor’. Per què? Té algun altre projecte televisiu?

Com deia abans, era una immersió total. Dormia en un hotel i en qualsevol moment et despertaven perquè havies d’intervenir. Era una teràpia a la carta i durant 24 hores. Va ser així uns anys però vaig acabar esgotada físicament i mentalment. Hi ha algun altre projecte televisiu però encara m’ho estic estudiant ja que sé el que suposa i he d’estar forta.

Canviant de tema, una altra de les seves conferències, que fa sovint en escoles i instituts, tracta sobre el bullying. Per què creu que passa i com es pot solucionar?

Darrere d’un assetjador i d’una víctima sempre hi ha problemes d’autoestima, que a l’assetjador se li suma la manca de la pràctica d’empatia. El que posa fi a assetjament escolar és fer pinya davant l’assetjador. Jo sempre ho explico amb la metàfora del Superman. Hi ha un codi de l’adolescent en el qual ser xivato surt car. Però jo els dic que denunciar casos d’assetjament no és de xivatos, és d’herois. Jo els pregunto: “Què creieu que faria el Clark Kent si veiés una escena d’assetjament? Es posaria la capa de Superman o marxaria tan tranquil a la redacció del diari?”. I tothom ho veu clar. No alertar del bullying, gravar-lo o compartir-lo és convertir-se en còmplice de l’assetjador. Jo sóc partidària d’educar en les emocions i en la tolerància zero, que és el que fan a països com Finlàndia. No entenc per què no apliquen el mètode Kiva a les escoles d’aquí tenint en compte que està posant fi a l’assetjament escolar a Finlàndia. El bullying mata.

Quins són els senyals d’alerta que han de tenir en compte els pares?

Els nens i adolescents que el pateixen negativitzen el centre escolar, somatitzen, canvien els hàbits i ho silencien. Per això és important crear un ambient de comunicació en el qual el nen i l’adolescent se senti segur per comunicar-ho.

Abans de finalitzar, voldríem fer referència al seu darrer llibre: ‘¿Vives o sobrevives?’. Com identifiquem si vivim o sobrevivim?

Si quan et pregunten o et preguntes: “Com estàs”, respons: “No estic malament” és que estàs sobrevivint. No estar malament no és estar bé. Hem de conèixer-nos i reconèixer si estem fent i sent com volem o no i buscar eines per sortir de la zona de confort per ser realment feliços i viure més que sobreviure. Hem de vigilar molt amb el llenguatge intern, aquella veu interior que ens tortura. Cal prendre consciència que “vius segons ho dius”.