LLIBRES
"Les novel·les d'amor són més fàcils de llegir però més difícils d'escriure"
Obsessiu té unes connotacions que potser no li fan justícia. Diguem que Xavier Bosch està compromès amb el que té entre mans. Sempre havia dit que volia viure d’escriure, una fita que no es podia permetre mentre treballava de periodista a primera línia de front a TV3, RAC1 o el diari Avui. Amb Se sabrà tot va estrenar-se com a novel·lista el 2009 guanyant el Premi Sant Jordi, i després de quatre novel·les que l’han consolidat com un dels escriptors més exitosos en llengua catalana, presenta Nosaltres dos, un assaig novel·lat sobre l’amistat entre un home i una dona.
El llibre, ha explicat més d’una vegada, té com a punt de partida la mort del poeta Francesc Garriga.
Ell mor l’endemà del dia que em comuniquen que he guanyat el premi Ramon Llull de novel·la amb Algú com tu, que parla de cinc dies d’un amor tan intens que justificaven tota una vida. Era el meu millor amic i aleshores, tot i l’alegria del premi, em vaig sentir desemparat. Vaig adonar-me que el món de les emocions tenia més recorregut i que volia continuar explorant-les.
Ha descobert res durant el procés creatiu?
Que els amics del Facebook no ho són de debò.
Això no ho sabia?
És que jo tinc Twitter i allà són seguidors. Seriosament, diria que he cerciorat que d’amics en tenim ben pocs a la vida, i que els de veritat ho són per sempre. L’amistat és un sentiment que pot arribar a ser més permanent i rotund que l’amor i que els homes, en general, som més de tenir amistats side by side –colze a colze–, sense mirar-nos als ulls per dir-nos les coses; mentre que les dones tenen un nivell de complicitat més bèstia, són més face to face –cara a cara–. No es pot generalitzar mai en res, però pel que veig al meu entorn i he fet que passi a la novel·la, els homes podem ser més frívols i les dones més sinceres en l’amistat.
En la promoció de la novel·la se’ns pregunta si és possible l’amistat entre un home i una dona. Si donem per fet que sí, quin paper hi juga la gelosia?
Pot ser determinant, i mentre no sigui malaltís, fins i tot pot arribar a ser positiu. Sempre hem d’estar alerta per no caure en rutines i estimular el joc de la seducció. Si esdevé nociu pot ser molt destructiu. En el llibre no només hi ha amistat, també hi ha por a perdre el que tenim, fins i tot l’amistat. El protagonista esdevé un home nostàlgic que es resisteix a perdre la personalitat del seu hotel en favor d’una cadena impersonal.
S’hi pot entreveure una certa nostàlgia de la Barcelona dels vuitanta?
No. La Barcelona preolímpica era bruta, fosca, vivia d’esquena al mar i no tenia autoestima.
No falta qui en reivindica l’autenticitat.
Ho era, d’autèntica, però ara és una ciutat de primer ordre. Ferran Adrià deia no fa gaire que a Barcelona ens ha tocat la loteria amb el turisme. Després s’ha de fer de manera que es pugui viure davant per davant de la Sagrada família. Si tenim una Barcelona a la qual tots els europeus volen venir a viure és perquè hem fet una ciutat còmoda, de bon clima, que mira el mar, que té bona arquitectura i una gastronomia de primera.
Als noranta va publicar un parell de reculls de contes i una novel·la juvenil, va escriure res entre aleshores i Se sabrà tot, Premi Sant Jordi el 2009?
Sempre havia volgut viure d’escriure, però durant vint anys vaig treballar de valent en programes i projectes a TV3, després sent cap de programes a RAC1 i, més tard, dirigint l’Avui. Aquestes feines absorbien tota la meua energia i concentració.
En les tres primeres novel·les, hi pesa la seua trajectòria com a periodista?
Ficcionar és una manera de posar temes sobre la taula que no et permet el periodisme. No ho tens prou contrastat, no vols problemes judicials i les fonts et deixarien amb el cul a l’aire. Quan canvies de registre descobreixes que les novel·les d’amor són més fàcils de llegir però més complicades d’escriure.
