Ares Teixidó

Tota la intensitat i el desvergonyiment que la lleidatana Ares Teixidó transmet en el prime time televisiu davant de milions d’espectadors es converteixen, de sobte, en una timidesa que descol·loca quan seus davant d’una taula per parlar amb ella de la seua trajectòria i les perspectives en el món de l’entreteniment. Molt curosa amb el que diu, reivindica tot el que ha fet fins ara i busca sempre una visió positiva de la seua experiència i de la gent amb qui ha treballat.

Amb divuit anys estudiava un cicle formatiu de pròtesis dentals a Lleida i, al cap de quatre, vivia a Madrid i feia de reportera a Mientras duermes de Telecinco.

Em vaig presentar a un càsting per a un programa d’estiu a La Mañana TV i d’allà vaig anar saltant: primer, al Canal Català; després, a 8TV, i, finalment, a Telecinco. Qui va apostar per mi va ser el Brian Ferrandiz, que també és de Lleida i fa molts anys que treballa al sector.

Li va donar cap consell per sobreviure en un món que, des de fora, sembla molt competitiu i agressiu?

Em va transmetre la idea que havia de gaudir amb tot el que feia i ser molt conscient que cal tocar de peus a terra. Un pas en fals es pot pagar molt car, en aquests ambients. El millor consell, però, va ser que havia d’aprendre a dir que no. D’entrada, sembla una contradicció, quan el que vols és treballar. Ara penso que he arribat més lluny per les feines a les quals he renunciat que no pas per les que he acceptat.

És per allunyar-se de programes com Gran Hermano?

Dit així semblaria que renego de l’experiència i de tot el que va representar. Quan m’ho van proposar, no m’ho podia creure. Jo venia de comentar la temporada anterior i, aleshores, em van dir d’entrar-hi. Ara no repetiria, però ho tornaria a fer. Potser m’ho vaig passar malament perquè són molts dies seguits sense veure el sol i, tancada allà dins, perds la noció del temps i fins i tot t’oblides que allò és una feina. És molt diferent d’estar en un plató amb càmeres, prompter i públic. Ara puc explicar-ho i, amb la distància, només veig les coses bones. Em vaig exposar el temps que va durar i, quan es va acabar, no vaig explotar el personatge. Tenia clar que no volia seguir aquell filó.

Encara que deu ser inevitable una certa exhibició pública.

Forma part del joc. El que no volia era vendre’m i quedar atrapada. Tot el que ha sortit de la meua vida privada ha estat fruit de preguntes dels periodistes en situacions inesperades que responia sense més.

El de concursant era un personatge gaire diferent del de l’Ares presentadora?

No és una qüestió de personatges, sempre sóc jo mateixa, sigui la feina que sigui. En programes com Gran Hermano, els personatges els construeixen quan editen els resums. Quan extreuen el material per a les edicions especials, sempre posen l’accent en les situacions més polèmiques. Una bronca té més interès que no pas dos persones que estan tranquil·les. Si tu obvies bona part de les escenes i situacions que han dut aquells concursants fins allà, és més fàcil construir personatges. Ningú ens deia el que havíem de fer, senzillament forçaven les coses: si veien que t’adormies després de dinar, apujaven el volum de la música per despertar-te; així és més fàcil que t’enfadis per qualsevol cosa.

Una dinàmica molt diferent de la de presentar un concurs com ‘Tot o res’ a TV3.

Per a mi, va ser una experiència molt bona, curta però intensa. Després de tants anys vivint entre Madrid i Barcelona, fitxar per Televisió de Catalunya va ser com tornar a casa. L’equip era molt professional i només puc dir-ne coses bones. No descarto que en el futur tornem a fer coses plegats.

El nou director, Vicent Sanchis, va trencar una tradició de la casa que la diferenciava de la resta dels canals: mantenir els programes com a mínim tota la temporada. La primera decisió que va prendre va ser cancel·lar el vostre concurs.

Doncs sempre podré dir que vaig ser la primera presentadora que va acomiadar TV3 a mitja temporada! Bromes a part, em sap greu que el programa no hagi tingut continuïtat, tot i que jo vinc de treballar a les privades i això és molt habitual.

Les audiències, a la televisió, són implacables.

La veritat és que sempre m’han fet patir, perquè sóc molt conscient de com ens condicionen. Després, una vegada està fet i no hi ha marxa enrere, tampoc no hi ha temps per lamentar-se’n ni queixar-se’n.

Però sí per repensar-se. Com ha viscut aquest proppassat mes d’abril amb Àlex Casademunt representant Dreams a Microteatre Barcelona?

Genial. La interpretació és un món que em crida l’atenció i amb l’Àlex teníem ganes de fer un projecte així, de petit format. És curiós, perquè després de tants anys davant les càmeres, de sobte, tens la gent a tocar i és tot plegat molt viu i proper, el públic veu fins a l’últim detall i, si has de plorar, no es poden fer trucs. No vull pas decantar la meua trajectòria cap al teatre, senzillament no descarto anar-hi traient el cap, perquè m’agrada. Una cosa com aquesta no la fas per diners.

La bellesa obre portes?

O les tanca. Quan la bellesa t’acompanya, suposo que és fàcil caure en el rol de dona objecte i deu ser difícil sortir-ne. En tot el que he fet he intentat evitar-ho. De noies maques, n’hi ha moltes, i de maques i llicenciades en Periodisme, també. Jo no tinc estudis de Comunicació, o sigui que he hagut de lluitar contra els prejudicis. Has d’estar molt segura de com ets i del que fas, perquè quan estàs una mica baixa de defenses et pots capficar en el que pensen els altres i ensorrar-te.

En moments de dubte, què ha fet per sobreposar-se?

Treballar, ser conscient d’on ets, respectar l’audiència i buscar la complicitat de la gent que saps que t’estima. Per a mi és molt important la família. Torno gairebé cada cap de setmana a Lleida i, encara que no sempre els faig cas, escolto el que em diuen els pares i les meues germanes. Has d’acceptar les crítiques i distingir les constructives de les gratuïtes. Per sort, al carrer, si em para algú, sempre és per dir-me coses maques.