SEGRE

ENTREVISTA

"Pocoyó neix del cinema mut de Chaplin, de la Pantera Rosa i la Bola de Cristal"

Si tenen fills, néts o nebots petits sabran qui és Pocoyó. Un nen vestit de blau que sense parlar s’entén a la perfecció amb els seus amics animals com Pato o Eli, l’elefant rosa. El creador d’una de les sèries de dibuixos en 3D ‘made in Spain’ més exportada va fer una xerrada a la Universitat de Lleida en el marc de la Setmana de la Comunicació i vam aprofitar per saber més sobre el procés creatiu i el personatge que agrada a grans i no tan grans.

Publicat per

Creat:

Actualitzat:

Llapis, paper i records d’infància. Són tres dels ingredients que van ajudar l’animador madrileny Guillermo García a crear el personatge infantil de dibuixos animats Pocoyó que ja han vist els infants d’un centenar de països. Quedem amb ell a l’edifici del Rectorat de la UdL, on va venir a fer una xerrada en el marc de la Setmana de la Comunicació.

Vostè és l’únic creador de Pocoyó o té més pares?

Vaig fer la part creativa però té dos pares més. El de la part tècnica i el de la producció.

En què consisteix la part creativa?

A dissenyar i crear a partir d’un full en blanc. El que em van encarregar és fer alguna cosa per a prescolars i que fos en 3D. Dos coses que no m’interessaven en absolut.

Per què?

Jo venia del Cartoon Network Espanya, del dibuix 2D, i a mi el que m’agradava era el públic adult. Una sèrie mítica que, de fet, va ser la que em va motivar a dedicar-me a l’animació va ser Ren&Stimpy. És dels principis dels 90 i va provocar un canvi necessari a l’animació que es feia per a televisió. Va reprendre l’herència de la Warner, el cartoon clàssic.

Quins són aquests trets característics que marca la Warner i repupera Ren&Stimpy?

Es caracteritza per les personalitats dels personatges, pel ritme de les històries i el tipus d’humor. Es dóna més importància a la part visual. Pensa que l’estudi d’animació pioner, l’americà Hanna Barbera va ser a finals dels 50 el primer a fer dibuixos per a televisió i deixava de banda la part visual. El salt a la tele va suposar rebaixar la qualitat dels curtmetratges d’animació per a cinema que feien fins aleshores altres com la Warner. Aquesta estètica pobra va arribar fins als 80 amb els Osos  Amorosos Los Snorkels, que encara que per als que van créixer amb ells són meravellosos, són un autèntic infern per als animadors. Bé, doncs Ren&Stimpy recupera l’humor i la capacitat d’agradar a nens i adults i irromp en el panorama desolador que descrivia per als animadors.

Vindrien a ser la primera pedra dels dibuixos animats per a tots els públics com Els SimpsonBob Esponja?

Sí, amb Ren&Stimpy va començar una tendència en la qual encara estem.

Què feia quan li arriba l’encàrrec de Pocoyó?

Era el moment de las Supernenas, feia 2D, dibuix animat clàssic. El 2D és més expressiu i quan em van demanar 3D al 2003, tan allunyat del cartoon... vaig bufar.

Com s’afronta un encàrrec que no el motiva?

Donant-me carta blanca, total llibertat. Vaig començar pensant què era el que m’agradava a mi quan era petit i em va venir La Pantera Rosa. També una cosa que van mirar molt la generació dels 80 i 90: l’Arale. A Madrid no hi era però jo coneixia els còmics i em van fascinar. Pocoyó, al principi, era com l’Arale però sense la seva violència [riu]. Vaig procurar captar la seva espontaneïtat i innocència i fer alguna cosa senzilla com la Pantera Rosa. Una altra cosa que em va inspirar va ser Chaplin. Amb Pocoyó vaig voler fer cine mut per a petits. La fase de creació va coincidir que vaig anar a visitar una exposició de Chaplin i vaig veure quatre generacions davant d’un dels seus curtmetratges i s’ho estaven passant totes bé, reien. Una altra cosa que influeix en la creació de Pocoyó és el programa de televisió La Bola de Cristal. Recordo que durava tot el matí i emetien coses dolentíssimes però hi havia una minisèrie de plastilina amb fons blanc i dos personatges que no tenien diàleg. Dos boles que vivien històries. Em fascinava aquella senzillesa. Així que vaig optar per fer alguna cosa que agradés a tothom i sobretot, amb què m’ho passés bé fent-ho jo.

Va crear solament el Pocoyó o també el Pato, Eli i la resta de personatges?

Pocoyó va néixer amb el Pato, que és el personatge amb la personalitat oposada. Són pols oposats. Encara guardo algun personatge més al qual no descarto donar vida. Serà sorpresa.

Com els crea?

El disseny es fa primer en paper, si no és que un dissenyador de personatges els modeli. Jo vaig fer mil esbossos. Quan decideixes que ja el tens, el dibuixes des de diferents perspectives i ho passes al dissenyador de personatges per què el modeli. Així es dissenya la personalitat d’un personatge, que és el més important, perquè després es mouen segons aquesta.

Té fills o nebots?

Nebots.

Quan van començar a mirar ‘Pocoyó’ què va sentir?

Ells al·lucinaven i a mi m’agradava. Va ser curiós veure com afectava els nens, els dibuixos del Pocoyó. Entren més fàcils perquè no hi ha soroll. De fet, una de les primeres proves que vam fer amb els meus nebots, quan vaig portar un DVD a casa, estaven fent a la tele una sèrie de dibuixos amb moltes coses i colors i moviment. Va ser canviar al Pocoyó i els nens es van relaxar, perquè els ulls descansen. Però el fons blanc del Pocoyó no convencia a tothom; sovint, al principi em demanaven que “els ho omplís”, no entenien que fos així. Ho van respectar al final, però va costar, vam haver de demostrar-los que els fons no funcionaven.

Quan el va crear, s’imaginava que ‘Pocoyó’ fos els dibuixos de tota una generació i més? Amb marxandatge i projeccions mundials?

No. Sí que pensava que estava bé el que havia fet però no que fos un fenomen. Cal dir que jo vaig fer les dos primeres temporades, la resta no.

Ha rebut feedback de famílies?

A l’Argentina, un pare em va dir que Pocoyó era la primera sèrie amb la qual havien rigut junts el seu fill i ell. Que era l’objectiu complert inspirat en Chaplin.

tracking