Sònia Morell: "Les dones són invisibles en algun moment entre els 30 i els 50 anys"

El llit de la Maria està ple de roba separada en munts: el de donar, el d’arreglar, el de records i el de guardar. Aquest matí ha trucat a la seva porta el regal que li va fer la seva parella per un aniversari i es passen el matí buscant l’estil de la Maria que vol ser, no la que es pensen que és. Sovint, l’assessora d’imatge Sònia Morell és un regal que fan els homes a les seves dones perquè es tornin a retrobar amb la que eren abans d’oblidar-se de si mateixes, abans de capbussar-se en la criança. Les etiquetes de la Sònia són assessora d’estil, personal shopper i organitzadora d’armaris, però en essència el que fa és ajudar que les persones brillin, que s’empoderin i es comuniquin amb el món amb coherència, també a través de la vestimenta.

Diu que li agrada donar visibilitat a la gent, és que hi ha algú invisible?

Hi ha una època de la vida en què sí que ho som. La dona és invisible en algun moment entre una franja d’edat que va dels 30 als 50 anys, aproximadament. Són aquelles senyores que van tenir fills i es van centrar en ells. Dones que abans de ser mares es preocupaven per elles i tenien una carrera professional, però que van canviar el focus i es van anar oblidant de si mateixes. Es van oblidar que, en primer lloc i per sobre de tot, són dones. Així, van passant els anys, ocupades solament del nucli familiar, fins que s’acaben creient que tot allò és la seva vida, i l’entorn, fins i tot, s’ha acostumat que ella tingui aquest rol.

La invisibilitat que descriu és solament cosa de dones o també afecta els homes?

En aquest context sí. Els homes són invisibles en altres circumstàncies. Per exemple, quan se separen o quan no troben parella. Són moments de baixa autoestima, se senten perduts.

La seva feina té molt de psicologia.

Una assessoria d’estil significa fer visible la persona que ets. Anem a ensenyar qui ets i què comuniques amb la teva imatge. Per fer-ho, efectivament, necessito conèixer l’home o la dona amb qui treballo. Que em donin permís per entrar en un armari és donar-me permís per accedir a totes les seves circumstàncies, al passat i al present, perquè l’armari parla de la teva vida.

Què tenen en comú els armaris de les persones invisibles? Quines alertes podem identificar per sospitar que ens estem oblidant de nosaltres mateixos?

Segur que falta un mirall de cos sencer. Tenen un armari amb manca de color, vida i els accessoris estan amagats. Són armaris sense personalitat on hi ha de tot: el jersei que sé que no em puc posar que està ple de boletes o l’últim que m’he comprat i és dels que tiro cada dia.

Per què s’ha de tenir un mirall de cos sencer a casa?

Ens hem de mirar de cos sencer per ser conscients de tot el que som, amb les parts que ens agraden i les que no. Molts estan al punt que deia abans, de la invisibilitat, perquè no s’han mirat de fa temps. Normalment, la gent el que fa és mirar-se al mirall del bany, pugen en un tamboret per estirar una mica més; també n’hi ha que surten a l’escala per trobar-se a l’espill de l’ascensor... Ha de ser un mirall de cos sencer i ha d’estar allà on ens vestim.

Sembla que vestir-se sigui un acte d’introspecció profund. Quines són les claus per ser coherents entre el que som i el que diem que som a través de la roba?

Un ha de saber qui és, com el veuen i com vol que el vegin. També ha de ser conscient de la seva activitat per tenir un armari en concordància. Si un treballa en un gimnàs de dilluns a divendres, no pot tenir un armari ple de vestits. Després també s’hauria de tenir en compte el missatge que envien els colors. Els colors tenen significats: els freds com el blau, el negre o el gris parlen de professionalitat i formalitat. Si ets un executiu, no pots anar vestit de marró, que és més càlid. Si un va vestit amb colors, és que té un perfil creatiu.

Cal tenir-ho en compte a l’hora d’anar a una entrevista de feina.

I tant! Entre dos candidats amb un mateix currículum, els qui hauran de decidir a qui donen la feina ho faran guiats per la primera impressió. La decisió depèn en un 70% dels set o vint segons del primer cop d’ull. L’estil de vestir també pot afectar en la teva promoció a l’empresa. Hi ha hagut gent que ha vingut perquè volien que els altres els respectessin. Aconseguir-ho no solament és cosa de l’estil, però hi fa.

Es pot donar el cas que s’hagi de refer un armari?

Sí, ho he fet.

És un servei a l’abast de pocs?

No, de fet jo sempre he tingut clar que volia assessorar a tothom. Oferir un servei a l’abast de tothom. Tenia necessitat d’ajudar la gent normal com jo, que ho vaig passar malament en el seu moment i vaig trobar en l’assessorament un camí d’acceptació i reconeixement. Sempre dic que la matèria primera amb la qual treballo és la persona, no és fer-li un look. Si algú té interès per saber els preus, estan tots especificats al web http://thetrobat.cat. Si es tracta de refer un armari, sempre hi ha un pressupost establert, és a dir, els límits o les possibilitats les posa el client.

Quin tipus de clients té?

Generalment treballo amb dones, però són els homes qui em contracten per regalar els meus serveis a les seves dones. Perquè ser invisible no significa que els altres vulguin que ho siguis. Això és ara, perquè curiosament vaig començar treballant solament amb nois i més concretament de la província de Tarragona.

Per què?

Doncs a mi em funciona molt el boca-orella, així que vaig fer un client a Tarragona i s’ho van anar dient. Encara que ho hauria de fer, no estic gaire pendent de les xarxes socials ni del blog, sóc del tu a tu, de connectar en persona.

Vostè treballava al món de la banca, com va ser la transformació professional?

És una confluència de fets. Tinc una vena creativa que durant la meva època a la banca s’emportava totes les vacances: la fusió de vidre. Durant un temps treballava al matí al banc i a la tarda al meu taller de vidre. Fins que em vaig quedar embarassada, vaig convertir-me en mare i en dona invisible. Quan vaig voler reprendre la meva vida em vaig preguntar què se’m donava bé i vaig recordar aquell assessorament d’imatge que em van fer als 30 anys, quan vaig buscar ajuda per solucionar els meus problemes a l’hora de vestir. Sóc una dona gran i això m’ha fet sentir diferent, malament, durant molts anys. També em vaig adonar que, en tot aquest temps, família i amics em trucaven per demanar-me consells d’estil, que jo elaborava des de la intuïció i amb els coneixements de la meva experiència. Així va ser com vaig trobar la coherència de la meva vida i vaig crear T’he trobat.