Entrevista a Ramon Usall

Hem preparat unes pilotes de futbol per fer la sessió fotogràfica. “No cal, ja n’he portat jo un parell”. Es nota que Ramon Usall vol que aquest llibre funcioni. I no pas per vanitat, sinó perquè es mostra convençut que el futbol, lluny de ser l’opi del poble, és un reflex de la societat on vivim. Futbolítica (Ara Llibres) trenca tòpics. Usall, de fet, ja havia guanyat el premi d’assaig Josep Vallverdú per Futbol per la Llibertat, una obra en què ja explorava l’estreta relació entre futbol i política.

Li havien quedat coses al tinter?

En certa manera, sí. A Futbol per la Llibertat hi havia la voluntat de posar de manifest que hi havia molts casos històrics que demostraven que el futbol no havia estat l’opi del poble, sinó que s’havia posat a favor de causes justes, dignes. El futbol serveix per explicar el temps present. Hi ha casos que són molt coneguts: el Barça, el simbolisme polític que va tenir el Madrid durant el franquisme... però són històries menys singulars del que ens pensem. Tendim a mirar-nos excessivament el melic. Cada nació sense estat del món té el seu Barça. I totes les dictadures han tingut un club de futbol a imatge del que Franco va fer amb el Madrid, que li va permetre trencar l’aïllament internacional, amb un club vencedor que projectava a Europa la imatge d’una Espanya guanyadora.

En el seu llibre hi ha una sorprenent imatge dels jugadors del Madrid amb el puny alçat.

El Madrid té un passat republicà que és molt desconegut. De fet, a l’igual que el Barça, té un president afusellat, Antonio Ortega, un coronel de l’exèrcit republicà que militava al Partit Comunista. Ortega estava enfrontat a Santiago Bernabéu, un reconegut franquista que va participar en l’ocupació de Catalunya. A Josep Sunyol el Barça li ha concedit un espai preferent–almenys en els últims anys–, mentre que al Madrid el senyor Ortega és un perfecte desconegut, oblidat, pràcticament no se’n fa menció a les històries oficials del club. El Madrid ha renunciat al seu passat republicà. Però no vull parlar només del Madrid i del Barça, perquè al cap a i a la fi aquestes són històries molt conegudes.

De fet en el seu llibre apareixen una seixantena de clubs d’arreu del món.

Pot semblar pretensiós, però volia explicar el món dels nostres dies a partir del futbol i donar veu a clubs com l’Al-Whidat, que es crea en un dels camps de refugiats per als palestins expulsats de casa seva i ha esdevingut el club bandera del moviment d’alliberament palestí.

La guerra de Síria també es pot explicar a través del futbol?

Indubtablement. El club hegemònic durant els últims cinc o sis anys a Síria és l’Al-Jaish, que és el club de l’exèrcit sirià. Bashar al-Assad ha mantingut la lliga per donar una imatge de normalitat, encara que moltes vegades només es podien jugar partits a Damasc, perquè era l’únic lloc on es podia garantir la seguretat. La lliga siriana només s’interromp el 2011, l’any de l’esclat de les primaveres àrabs, que sembla que faran trontollar el seu poder. Que en aquesta insòlita lliga l’equip hegemònic sigui el de l’exèrcit és tota una metàfora. No hi ha fet contemporani que no pugui ser explicat a través d’un club de futbol. Si ens n’anem als Balcans tenim clubs altament simbòlics. Fins i tot de refugiats, que han hagut de marxar dels seus camps. El Velez Mostar en seria un bon exemple. Era un club interètnic que representava molt bé la ciutat de Mostar. Hi convivien serbis, bosnians musulmans, croats... Arran de la guerra del 92, amb aquell simbòlic pont destruït en els enfrontaments entre croats i bosnians, la ciutat queda partida i el camp del Velez Mostar l’ocupa un club croat que reivindica que Mostar s’integri a l’Herzeg-Bòsnia, que és un territori que ells volen incorporar a Croàcia, i el Velez Mostar ha de jugar fora del seu camp.

O sigui que el futbol no és l’opi del poble.

El futbol és un element d’identificació comunitària, fins i tot al poble més petit. Pot ser l’opi del poble. Dictadors de les ideologies més diverses han utilitzat clubs de futbol per legitimar el seu poder, però també és cert que el futbol ha servit per combatre aquestes mateixes dictadures.

Posi’n algun exemple.

El Benfica, durant la dictadura de Salazar, va fer el paper del Madrid amb Franco. Però, curiosament, l’acte major d’oposició al règim abans de la revolució dels clavells també es va produir en un camp de futbol. Va ser el 1969 amb les revoltes estudiantils que tenien lloc a Coïmbra. L’equip de la universitat, l’Academica de Coïmbra, va arribar a la final amb el Benfica. Els jugadors de l’Academica van sortir al camp amb una capa negra per mostrar el seu dol per la repressió. Es van llençar pamflets, desplegar pancartes, es va xiular contra les autoritats.... Sí que la dictadura portuguesa utilitza el futbol per legitimar el seu poder, i reivindicar el Portugal imperial amb figures com Eusébio, que és moçambiqueny però, alhora, també en l’àmbit del futbol és on hi ha un dels grans actes d’oposició a aquest règim.

Quina és la història que més l’ha impactat?

Trobo molt curiosa la història del Racing Universitari d’Alger, vinculat a la universitat durant el període colonial. El creen el 1927 uns prohoms de l’Algèria francesa per commemorar el centenari que s’ha de celebrar el 1930. És l’únic club del món que pot presumir d’haver tingut un premi Nobel a la porteria, si bé del seu equip juvenil, que és Albert Camus. És un equip que reflecteix un temps i un país. Neix en ple auge del colonialisme, serà protagonista de fets luctuosos perquè, precisament, durant un partit del Racing Universitari d’Alger és quan hi haurà un dels famosos atemptats del Front d’Alliberament Algerià i acabarà desapareixent amb la independència d’Algèria. També em sembla significativa la història del club escolar d’Irlanda del Nord Star of the Sea, vinculat a una escola catòlica de la perifèria de Belfast. Aquest equip va tenir un lateral esquerre, Bobby Sands, que serà un dels activistes més reconeguts de l’IRA i que morirà en una vaga de fam a la presó el 1981. Però també dos paramilitars unionistes. Em sembla una metàfora de com es pot fracturar una societat.

Deixar el Parlament li ha permès reprendre la ficció literària, recuperar el detectiu Rafel Rovira i tenir temps per escriure sobre futbol, història i política... Però, se’n penedeix en un moment històric com l’actual?

No, en absolut. Quan arribo a casa i veig la meua filla d’un any s’esvaeixen tots els dubtes. A més, a Lleida es viu molt bé. Tampoc vull tardar vuit anys més a publicar una altra novel·la negra. Així que encara que el moment polític sigui apassionant, no me’n penedeixo.