Josep Maria Pons: "Vaig canviar el seient que tenia al Camp Nou per un disc signat per The Boss"

Li ensenyem com queda la fotografia que obre aquesta entrevista a la pantalla de la càmera i s’espanta. No pas perquè no li agradi, sinó perquè s’adona de les dimensions de la seua empresa. “Tot això he d’omplir?”. Josep Maria Pons riu, però no les té totes. Això sí, el dubte dura pocs segons. És optimista de mena. Només així s’entèn que s’animés a organitzar al seu poble, Vilanova de Bellpuig, el No Surrender Festival, un homenatge a Bruce Springsteen organitzat per un fan incondicional que l’ha vist disset vegades en directe, porta tatuats versos de les seues cançons i fins i tot ha estat capaç de renunciar al seu seient de soci del Barça al Camp Nou per aconseguir un disc d’or signat per The Boss. “Després de la meua família, és la persona més important de la meua vida.”

Dos escenaris, una desena d’actuacions, animació infantil, zona d’acampada i, per si tot això no fos prou, 1.001 músics convocats per aconseguir un rècord. El No Surrender Festival se li ha anat de les mans?

[Riu amb ganes]Totalment! Jo sóc el primer sorprès que hagi crescut tant i hagi aixecat tanta expectació. Estic una mica nerviós perquè voldria que tot anés bé, no cal dir-ho, però també molt content de com està responent tothom. De fet, hem hagut de dir que no a moltes bandes. El rècord potser no l’aconseguirem, però si situem Vilanova de Bellpuig al mapa i la gent se’n va contenta, em donaré per satisfet. Una cosa així no la fas per guanyar diners. De fet, me’ls jugo de la meua butxaca. Però això rai. M’ho prenc com si hagués fet una campanya publicitària del bar-restaurant L’Estoneta. El dia 9 potser m’hauran portat a l’hospital perquè no ho hauré pogut aguantar, però a la presó segur que no hi seré: tothom cobrarà. Si cal, em vendré la casa. El meu pare em va ensenyar que sempre s’ha de pagar.

Mai tant! I diu que han hagut de dir que no a algunes bandes?

A que és increïble? Van contactar amb nosaltres representants de bandes de tribut a Bruce Springsteen fins i tot de Las Vegas! Que quan ens deien el pressupost ens esgarrifàvem. Ha tingut tanta repercussió el festival tot i fer-ho amb tan pocs mitjans que l’altre dia un amic meu que es prepara en una acadèmia per presentar-se a oposicions de la Guàrdia Urbana de Lleida em va dir que en un examen dels que els posen per practicar es preguntava “a quin poble de Ponent se celebra el No Surrender Festival?” No m’ho podia creure! També actuarà un grup de València, Thunder Road, que els hem hagut de col·locar a les 14.30 de dissabte perquè no teníem més hores. Els vam advertir que a aquella hora la calor que farà a Vilanova de Bellpuig només la supera l’infern. Però ells van dir que ja els anava bé, que volien formar part del festival. I això t’omple!

Què s’hi trobarà la gent a Vilanova de Bellpuig els dies 7 i 8?

De tot! A les set del vespre de divendres ja hi haurà grups tocant a l’escenari Schweppes, el petit, per anar fent ambient de cara als que hagin acabat de muntar la tenda de campanya . A la nit tindrem Willy & The Poorboys i Manel Fuentes & The Spring’s Team com a plat fort. I l’endemà, el dia gros. A la nit actuaran Goerge Mileson i Tremendos que, per a mi, és el millor grup de versions que hi ha. Em fa una especial il·lusió portar-los al meu poble perquè sé que la gent s’ho passa molt bé als seus concerts.

I encara hi ha un altra actuació que serà molt espectacular: la que podria convertir-se en un rècord guiness si s’apleguen 1.001 músics tocant No Surrender.

Tant si aconseguim el rècord com si no, serà històric! A la ciutat italiana de Cesena van reunir 1.000 persones que van tocar i cantar juntes Foo Fighters el 2008 i The Boss, quan va veure aquell vídeo tan impressionant, va decidir començar a Cesena la seua gira italiana. Només de pensar que això pogués passar aquí, m’emociono. Sumem 600 inscrits. Serà difícil, però ho intentarem. I, per suposat, li farem arribar el vídeo a Bruce Springsteen.

L’ha conegut mai en persona?

No, i això que l’he anat a veure 17 vegades i, algunes, de tan a prop que la foto del cartell la vaig fer jo. Però encara que no hi hagi parlat mai, m’ha donat tant que sento que jo li he de tornar alguna cosa. Ha estat la persona més important de la meua vida després de la meua família. I, sonarà estrany, però és com si estessim en sintonia. En el millor moment de la meua vida va publicar un dels seus discos més optimistes, The Rising, el que va fer després de l’11-S . Era lluminós i ple de força i esperança. I en el pitjor moment de la meua vida va publicar Devils and dust, el seu àlbum més fosc.

Què ha arribat a fer pel Boss? 

Ui! Un client de L’Estoneta tenia el disc d’or de Born in the USA dedicat i no hi havia manera que me’l vengués. Un dia vaig saber que li feia goig tenir un seient al Camp Nou i va ser la meua. Li vaig canviar el meu seient de soci del Barça pel disc. En una altra ocasió em van fer padrí d’un nen i vaig demanar que li posessin Bruce. Els pares ja havien decidit que es diria Aleix, però van acceptar posar-li Bruce de segon. El problema va ser que el capellà no volia perquè deia que no tenia traducció. Em vaig inventar que Bru era la traducció de Bruce i me’n vaig sortir.

El festival també té un vessant solidari.

Cert. Un dibuixant d’El Juevesque he admirat tota la vida ens ha fet completament gratis una caricatura de Bruce Springsteen de dos per dos metres que sortejarem. I no en teníem prou així que vam contactar amb Postureig de Lleida perquè fes xapes solidàries. Ell no podia, no tenia temps, però ens va assessorar molt i hem fet unes xapes d’I love lo jefe. Tot el que aconseguim anirà per a Acudam de Mollerussa.