Joan M. Morros

El periodista de ràdio i televisió Joan Maria Morros (Igualada, 1970) acaba de publicar la seva primera novel·la, Els Coixinets (Columna) basada en un grup de Whatsapp que manté amb els seus amics, els sopars i les anècdotes d’aquestes trobades. Confessa que s’ho ha passat molt bé escrivint-la i només cal mirar-lo als ulls quan en parla per deduir que és ben cert.

Com van reaccionar els seus amics reals en saber que convertiria els sopars i les trobades en una història a l’abast de tothom?

Els ho vaig explicar al cap de poques setmanes, durant el sopar del meu aniversari, a començaments d’any. Primer només els vagi dir que estava fent un llibre sobre uns amics que tenen un grup de Whatsapp, sense dir-los que érem nosaltres. En descobrir que érem la inspiració es van posar molt contents. Els va fer il·lusió.

Què hi ha de real i de ficció?

El grup d’amics existim i ho fem amb el mateix nom,

Els Coixinets.

El que ens passa a la vida real, el que ens expliquem als sopars, als dinars o cada cop que ens trobem, m’ha servit molt. Per exemple, un dels capítols més reals és el darrer. No el desvetllaré, però diré que pot arribar a semblar una freakada. De fet, es tan freak que sembla una pel·lícula d’Almodóvar, però és en un 99% el que va passar.

Quines anècdotes es pot trobar el lector?

Sense fer spoilers, crec que alguns dels moments més divertits del llibre és quan estem tots xerrant, explicant-nos la vida, intentant deixar el mòbil de banda i veus que hi ha persones que teclegen sota la taula i que no ho fan al grup, sinó al subgrup, comentant aspectes d’alguna de les altres persones d’allà. Posaria la mà al foc que tots ho hem fet en una ocasió o altra, encara que ens costi reconèixer-ho.

I els amics, li han comentat si es podia haver estalviat d’explicar alguna de les situacions del llibre?

[Riu]. No, al contrari. Va arribar un moment que quan ens trobàvem per sopar, sempre hi havia situacions que dèiem “això ho has de posar al llibre”. Era com si fóssim un grup de guionistes que ens reuníssim i anéssim llençant idees, només que aquestes situacions venien de la realitat. A més, entre la gent que ha llegit el llibre que no formen part del nostre grup de Whatsapp, molts em diuen que s’han sentit identificats amb moments o personatges i això dóna molta satisfacció.

Aleshores ha tingut bon feedback amb els lectors.

Sí. I mira que em feia molt respecte. És cert que hi ha una dita catalana que diu que a la vida has de tenir un fill, escriure un llibre i plantar un arbre. Els dos primers, per a mi, són quelcom molt seriós. Em refereixo que anar a una llibreria, escollir un títol, ja sigui per l’autor o per la trama, i llegir-lo és tot un ritual que penso que no es pot fer a la babalà. Això sí, m’ho he passat molt bé escrivint i coneixent tot el procés editorial.

Diu que el grup Els Coixinets és com una família virtual. Diria que les xarxes potencien o ajuden a fer més superficials les relacions?

En el nostre cas, és la manera de mantenir-nos en contacte gairebé a diari. D’una altra manera seria impossible. També és cert que en el grup real, molts no tenen pares o germans i el grup és el seu entorn més immediat.

Ja treballa en algun altre llibre?

[Riu]. M’ho estic pensant. De fet, m’encantaria fer-ne un altre.