Pol Omedes

La música forma part de la seua vida des que era petit. El seu pare fa més de trenta anys que toca el piano a l’Institut del Teatre i el camí cap als estudis de gravació va ser pràcticament natural. En aquest país, els músics professionals viuen una inseguretat laboral i econòmica que només poden compensar amb grans dosis de passió. Avui posarà en escena una col·lecció d’estàndards de jazz amb dosis de ritmes afroamericans i hard bop.

Imparteix classes de trompeta al Conservatori Superior de Palma i a l’Escola de Música de Viladecavalls. Li agrada fer-ho o no té cap altre remei?

Compartir l’amor per la música sempre és un plaer; fer de cangur, no. Es nota quan un marrec ve perquè els pares no saben què fer-ne, en lloc de venir perquè li agrada la música. La veritat és que ara no em ve al cap ningú que es dediqui professionalment al jazz que no faci alguna classe. El problema és quan no tens cap més remei que fer-ne per arribar a final de mes.

Parlant de plaers i d’obligacions, no és estrany que davant l’exigència de certs instruments molts adolescents els acabin odiant. Ha viscut mai cap moment de crisi amorosa respecte a la trompeta?

No pas. Suposo que, en aquestes experiències, hi fan molt els professors que tens, i els meus sempre han estat molt bons: des de petit, m’han ensenyat a estimar la música. Tots els professors m’han ensenyat a estimar-la i gaudir-la.

El seu món és la música, set dies a la setmana, i sovint fins ben entrada la nit. Desconnecta mai?

No gaire, la veritat. Si vaig a la muntanya d’excursió, no em poso els auriculars perquè vull ser conscient que estem enmig de la natura. Per a la resta, acostumo sempre a tenir les orelles atentes. Escolto música tot el dia.

Escolta el que toca o toca el que escolta?

Bàsicament, escolto tota mena de música negra. Suposo que, si estic component jazz, és inevitable que en els instruments de corda es pugui percebre que he estat escoltant música clàssica, per exemple. De manera inconscient, incorporem el que escoltem.

Algun estil que, contra tots els tòpics i pronòstics, li agrada escoltar i sap que no tocaria mai?

No, la veritat és que la resta de la música no em desperta gaire interès. No és que la detesti ni res d’això, sinó que senzillament no em diu res.

Ha estudiat al Conservatori, a l’Esmuc de Barcelona i a la Universitat de Graz (Àustria). La formació domestica o allibera l’esperit lliure del jazz?

Durant dècades, els músics de jazz no estudiaven; com a molt, tenien un mentor. Aquest debat és sempre latent, perquè és inqüestionable que el fet d’estudiar no et convertirà en un músic excel·lent per defecte i que alguns dels grans mestres del jazz actual no tenen cap tipus de formació acadèmica.

Quin és, doncs, l’avantatge de passar per les aules?

A banda d’aprendre llenguatge musical, també hi ha la possibilitat de conèixer molta gent amb la qual compartir projectes i tocar. N’aprens molt, quan fas combos i interactues amb altres músics. Després hi ha el tema dels títols. El sistema està muntat de manera que els necessitis per impartir classes en segons quins llocs. Aleshores, et pots trobar davant la situació que un músic de primera línia ha d’anar a classe obligatòriament per obtenir un títol que acredita el que ja sap tothom.