Itziar Esparza: "L'esport d'elit és molt dur, tant a nivell físic com mental"

Nou títols de campiona d’Espanya, cinc rècords estatals, quaranta-sis vegades internacional, olímpica en un parell d’ocasions... Malgrat haver-se retirat molt jove, la carrera de la nadadora lleidatana Itziar Esparza és espectacular. No s’ha allunyat mai de la piscina. Actualment treballa al club Natació Ploms de Reus, ciutat on viu amb el seu marit, que havia estat gimnasta, i dos fills de deu i dos anys.

Primers Jocs... i a tocar de casa. Com els va viure?

Vaig ser quinze dies en un núvol! Si veure-ho per televisió ja és emocionant, viure-ho és una passada. Encara m’esborrono quan sento Barcelona de Freddie Mercury i Montserrat Caballé. Va ser molt intens, molt. A més, els nadadors vam desfilar a la cerimònia inaugural a davant de tot. Érem a només dos files després del príncep, així que la sensació era de ser els grans protagonistes. I amb tot el públic de l’estadi entregat! És una gran sort participar en unes Olimpíades al teu país. Tots estàvem pendents, però, de l’equip de bàsquet dels Estats Units, ple d’estrelles, com Michael Jordan. Tot i que costava de veure’ls perquè ells no s’allotjaven a la Vila Olímpica, eren en un hotel. Jo només tenia 17 anys i tot m’impressionava molt. Tenies a tocar els teus ídols! Recordo, per exemple, la il·lusió de tenir a la vora la meua nadadora de referència en aquell moment, Janet Evans, que va ser or en 800 metres lliures i plata en 400. Quan penso que una mica més i m’ho perdo perquè volia deixar de nadar...

I ara! Per què?

Perquè el primer any em va costar molt adaptar-me al Centre d’Alt Rendiment de Sant Cugat. Em sentia molt sola lluny de casa, dels meus pares i fent 20.000 metres de piscina diaris preparació física a banda. És molt dur ser esportista d’elit. És dur físicament, però també mentalment. El meu pare em va dir: “El que es comença, s’acaba. Si vols deixar el CAR quan acabi el curs, d’acord. Però fins al juny ni parlar-ne”. I jo em feia un tip de plorar enyorant-me de Lleida. Sort que li vaig fer cas! No és fàcil classificar-se per a uns Jocs Olímpics. Allà només hi van els millors. Per això la marca no ho és tot, perquè ser-hi ja és un premi. Llavors t’oblides de tot el patiment per arribar-hi.

I després de Barcelona, encara va participar en els Jocs Olímpics d’Atlanta.

Diuen que a nivell organitzatiu van ser molt pitjors que els de Barcelona, però jo en tinc un gran record. Potser perquè ja era més gran, i ja sabia com funcionava tot. Els vaig gaudir molt.

Però malgrat l’experiència positiva es va retirar poc temps després...

És que estava esgotada. El cos encara m’aguantava i hauria pogut competir uns quants anys més, però psicològicament estava molt cansada. En l’esport d’elit, arribar és molt difícil, però mantenir-se a dalt, encara és més complicat. Tens molta pressió i has de fer molts sacrificis. Tenia 24 anys i sentia que ja no podia més. Tot i amb això, la natació a mi em va fer a madurar i em va ensenyar moltes coses. Intento inculcar als meus fills els valors de l’esport, perquè són molt positius.

Fan natació?

El Pau, que té deu anys, no vol saber res de piscines, i em sap greu, perquè tenia aptitud. L’Anna només en té dos, encara és petita per saber si li agradarà. Tant de bo!

Segueix vinculada a la natació?

Totalment. Treballo al Club Natació Natació Reus Ploms. Ensenyo a nadar els petits, entreno els més grans... M’agrada aquest vessant, també. Primer vaig tornar a Lleida, però la meua parella, el que anys després va ser el meu marit, tenia plaça a Reus i ens vam instal·lar aquí. Ell era gimnasta, així que ens entenem bé. Ell també ha hagut de fer molts sacrificis.

Michael Phelps a nivell internacional, Mireia Belmonte a casa nostra... la natació està de moda?

No sé si està de moda però viu un moment molt bo, especialment al nostre país. Reconec que em fa una mica d’enveja no haver viscut aquesta època. Ha canviat molt la manera d’entrenar i no pots evitar de preguntar-te com t’hauria anat a tu amb aquests mètodes d’ara, molt millors. Mireia Belmonte m’agrada molt. Potser perquè també és de proves llargues, com jo, però m’encanta el seu estil. La trobo molt completa.

Dies de nostàlgia recordant Barcelona’92?

Una mica sí. L’efemèride fa que hi pensis més.

Els seus alumnes saben que ha estat olímpica?

Els petits, no, però els més grans, sí. Està bé que sàpiguen que pots arribar molt lluny. Jo mai m’hauria imaginat aconseguir-ho quan vaig començar. Ho veia tan lluny, tan inaccessible!