PERFIL
Iker i Eneko Pou: "En l'escalada hi ha un perill intrínsec i negar-ho és trair-ne l'essència"
Escalar una paret verge de la selva amazònica és el proper repte en el qual estan immersos els bascos Iker i Eneko Pou. Pràcticament no en tenen informació i es mouran per un terreny selvàtic que els és desconegut i hostil. En van parlar a la darrera edició del festival Picurt de la Seu d’Urgell abans de volar direcció el Perú.
Parlem per telèfon mentre s’estan fent la bossa. L’endemà han d’agafar un avió des de Madrid direcció Lima, al Perú, amb la intenció d’endinsar-se a la selva amazònica en una aventura inhòspita. Els germans bascos Iker i Eneko Pou són un referent internacional en el món de l’escalada i s’han enfilat per moltes de les parets més imponents dels cinc continents per signar rutes que només estan a l’abast d’una minoria selecta i motivada. Actualment estan desenvolupant el projecte que anomenen Els quatre elements. Després de passar per la Patagònia argentina, on van escalar una paret en homenatge a l’aire, han escollit la selva sud-americana per obrir una via d’escalada en relació a l’aigua.
Què té de nou aquest repte en comparació a les anteriors expedicions?
Hem buscat una paret que no ha escalat mai ningú enmig de la selva. A banda de les típiques incògnites pròpies de la falta d’informació: com serà el tacte de la roca, si tindrem possibilitats de protegir-nos adequadament durant el recorregut o si és trencadissa... hi ha un clima molt humit que provoca molta deshidratació i una fauna amb la qual tampoc no estem familiaritzats.
En l’era de globalització i les grans gestes mediàtiques, on queden els seus projectes?
Avui en dia hi ha un nivell tècnic molt alt i es fan coses espectaculars, però també hi ha una certa tendència a anar sobre segur. A l’Himàlaia hi ha rutes d’alpinisme dels anys vuitanta que no s’han tornat a repetir perquè gairebé no se’n tenen dades. Nosaltres sobretot procurem buscar llocs verges, rutes per les quals no ha passat ningú. És evident que la dificultat ens atreu, però sobretot volem que siguin vies estètiques.
La de l’Amazones no és la primera, com és escalar una paret sense saber què et trobaràs?
La sensació d’aventura és brutal perquè ens agrada experimentar la descoberta. Avui en dia falta imaginació i molts escaladors busquen repetir vies de les quals en saben tots els punt dèbils. Nosaltres també n’hem escalat moltes, d’aquestes, i quan la via és bonica no hi ha res a dir, però preferim fracassar en un projecte nou que anar sempre sobre segur.
Cada vegada hi ha més gent que va a la muntanya. La seguretat va en detriment de l’esperit aventurer?
La societat s’ha aburgesat, la gent vol viure experiències boniques i inoblidables sense prendre riscos. En l’escalada i l’alpinisme hi ha un perill intrínsec, això és innegable, i són les ganes de viure intensament allò que més ens motiva. Negar-ho és trair-ne l’essència.
El seu pare va ser un alpinista prou actiu que va participar en algunes expedicions basques arreu del món. En quin moment vau tenir la sensació que estàveu arribant més lluny que ell?
Òndia, mai no hi havíem pensat. Potser quan vam passar a ser professionals? No tant perquè fem res més o menys complicat que abans, sinó perquè passem a poder viure del que més ens agrada i a tenir la possibilitat de tirar endavant projectes que d’una altra manera serien impossibles.
Quin paper hi juguen els patrocinadors?
Ells ens ajuden a fer realitat els nostres somnis. El dia que passes a realitzar els seus tens un problema i estàs venut. Tu has de fer el teu camí i ser autèntic, i encara que sembli contradictori, això també és imprescindible perquè els patrocinadors et busquin i respectin.
