LLIBRES
Magdalena Vilalta
És autodidacta, té 70 anys, és de Miralcamp i li encanta llegir i escriure. Fa poques setmanes que la Magdalena Vilalta Ripoll (1947) acaba de guanyar el primer premi de la 22a edició del guardó Vila de Puigcerdà de narració literària, que convoca l’ajuntament de la capital de la Cerdanya, amb el relat El preu d'un plat de sopes amb ou. Es tracta d'una narració sobre els passadors de jueus als Pirineus. Precisament, el relat històric que barreja un dels gèneres que més agraden a aquesta escriptora, que gaudeix amb totes les arts.
Amb el guardó Vila de Puigcerdà, la Magdalena Vilalta s’estrena amb els primers premis, però, abans d’aquest, ja en té un bon grapat de segons, tercers, finalistes i accèssits. I és que, als 70 anys, no para d’escriure. I això que, en català, no va aprendre a fer-ho fins als 30 anys, tot i que el llegia de ben petita gràcies al seu pare, que li’n va ensenyar.
Què va pensar quan va saber que havia guanyat aquest primer premi?
Ui! No m’ho podia creure. Em van trucar per dir-me que havia quedat entre els cinc finalistes i per demanar-me si podia anar a la gala d’entrega. Un cop allí, anava sentint que deien el nom del cinquè, del quart... i pensava “potser seré el tercer, que bé!”. No va ser així. “Potser el segon, no està gens malament.” Però, quan vaig sentir el meu nom per al primer premi, va ser tota una sorpresa i una alegria molt gran. El cert és que em vaig documentar molt, però no m’ho esperava pas.
Com va començar a escriure?
Sempre m’han agradat molt totes les arts en general i llegir i escriure en particular. Està clar que, si no llegeixes, no pots escriure. És la base. Tot i que sabia llegir en català perquè me’n va ensenyar el pare a casa, no vaig aprendre a escriure’l fins als 30 anys, perquè mentre anava a l’escola era impossible, tot era en castellà. Una cosa va portar l’altra i ara tinc milers de folis escrits a casa. També he publicat. El primer llibre, l’any 1992, fou un conte infantil titulat Història d’en Pau Saberut; després van venir Viatge al planeta Venus i L’aventura als temples d’Ancor.
Quines rutines té per escriure?
No m’agrada passar ni un dia sense llegir ni escriure, sobretot de bon matí, perquè jo sempre m’he llevat molt d’hora. Abans teníem forn a casa i ja hi estic acostumada. Sempre hi ha algun cop que has de marxar o les obligacions no em permeten escriure, però procuro que passi poc. Sempre llegeixo amb diccionaris al costat, per si no entenc alguna paraula, i també si escric, sobretot per si cal buscar sinònims o tinc algun dubte amb les conjugacions. Després corregeixo molt. Això és importantíssim per evitar repeticions o errors.
Quins gèneres li agraden més?
Sobretot, la novel·la històrica, que barreja la realitat amb la ficció. De fet, el relat amb què he guanyat el Vila de Puigcerdà és precisament això.
Té algun escriptor preferit?
No, me n’agraden molts de diferents, sobretot del gènere que deia, però també poetes, com mossèn Cinto Verdaguer, Miquel Martí i Pol o Màrius Torres. Pel que fa a la novel·la, ara estic llegint Ombres de foc, de Jeroni Alzina, i també m’agraden la Carme Riera, l’Albert Villaró, la Sílvia Soler... El cert és que, a l’hora d’escollir una novel·la, em guio molt pel títol.
Està preparant algun llibre?
Sí, no paro. I no ho dec fer tan malament, perquè en un club de lectura, un cop, va venir una escriptora tan reconeguda com la Maria Barbal i, en acabar la sessió, li vaig deixar un dels meus textos per si el volia llegir. Al cap de deu dies, em va respondre per correu electrònic dient-me que li havia agradat molt. Això és una gran satisfacció. I mira que en una editorial em van dir que no estaven disposats a publicar-me perquè ningú no es creuria que algú sense cap llicenciatura universitària pogués escriure amb la qualitat que ho faig jo!
