“L'accés a la sang no es decideix per criteris econòmics sinó médics”

Sempre hi ha una primera vegada per donar-ne, no se sap mai quan se’n pot necessitar. El Banc de Sang i Teixits de Catalunya és d’aquells serveis imprescindibles per al sistema sanitari i no seria possible sense el compromís altruista de tothom qui hi col·labora. Juan Manuel Sánchez n’és el director a les Terres de Lleida i Pirineus, i amb ell parlem sobre els cordons umbilicals, actualitzem idees al voltant de la funció pública i reflexionem sobre la importància de mantenir els estocs de sang, sobretot quan arriben els mesos d’estiu i el número de gent que s’acosta a donar-ne baixa considerablement.

És una d’aquelles institucions de les quals, quan se’n parla, tothom ho fa per elogiar-la. El Banc de Sang i Teixits de Catalunya és l’empresa pública que s’encarrega de fer extraccions, emmagatzemar i fer arribar la sang i els teixits necessaris arreu dels hospitals i clíniques del país, tant si són públics com privats. Juan Manuel Sánchez n’és el director per a les àrees sanitàries de Lleida i Alt Pirineu i Aran. Un home alt de mirada afable i conversa accessible.

El Banc també és de teixits, què entra dins aquesta categoria?

Dels donants cadàvers s’aprofiten els òrgans, els quals es gestionen des de l’Organització Catalana de Trasplantaments, però també es poden utilitzar ossos, cartílags, artèries o pell, per exemple. Quan es tracta de persones mortes nosaltres no gestionem els donants, només els teixits.

Si la persona que mor és molt gran no es deuen poder aprofitar gaires òrgans. Quan es tracta de sang, hi ha cap límit d’edat?

El posem als setanta. Pel que fa als teixits cadascun té la seua edat. Si es tracta d’ossos és igual si el donant en té cinquanta que setanta, però si parlem de cartílags necessitem que sigui funcional. No podem guardar artèries d’una persona gran perquè les probabilitats que estiguin obstruïdes per plaques de colesterol, per exemple, és molt alta.

Parlem una mica d’història. Durant la Guerra Civil es va avançar molt en la gestió de les transfusions de sang?

Tant a la Guerra Civil com a la Primera Guerra Mundial es van fer grans avenços en transfusions perquè es necessitava molta sang. Sobretot es progressava en emmagatzematge i transport, així com en tècniques anticoagulants perquè durés més temps.

També devia ser important la descoberta dels grups sanguinis.

Ja al segle XIX es realitzen algunes transfusions, però el desconeixement dels grups feia que fos una loteria. No és fins que l’austríac Landsteiner, a principis del segle XX els descobreix, que es pot començar a determinar quina sang s’ha de posar en cada pacient.

El Banc català és relativament recent i és, alhora, un dels més ben considerats del món.

Es va començar a gestionar el 1989, però Lleida no s’hi incorpora fins al 2002. Fins aleshores cada regió o hospital gestionava els seus propis recursos. Els donants, l’emmagatzematge i els receptors.

Què implica que sigui públic?

Que l’accés a la sang i als teixits que hi tenim no es decideix a partir de criteris econòmics sinó estrictament mèdics. Es manté gràcies al sistema sanitari públic i, sobretot, al fet que hi ha molta gent conscienciada que és necessari donar sang per mantenir-lo.

Quin és el prototipus de donant de sang a Catalunya?

Proporcionalment el majoritari són homes i dones d’entre 35 i 50 anys. Alguns es poden sentir interpel·lats per campanyes concretes que s’instal·len en punts com la universitat o els pobles. Com que som allà, la gent s’hi anima més que no pas si han de venir fins a l’Arnau. Les motivacions sempre són altruistes, ja sigui perquè pensen que un dia la poden necessitar ells o perquè han viscut un cas proper d’algú que s’ha salvat perquè li han fet una transfusió i han pres consciència del nostre servei.

Hi ha col·lectius que són impermeables a la donació i la recepció de sang?

Els més coneguts són els testimonis de Jehovà, que per motius religiosos es neguen a donar i rebre transfusions.

Com ho viuen els col·lectius immigrants? És fàcil arribar-hi?

Els impediments per arribar-hi són culturals. De la mateixa manera que al nostre país fa molts anys que és normal, molts vénen de països en els quals això no existeix i no ho tenen interioritzat com una cosa normal. Majoritàriament a la resta del món la donació és dirigida. Si davant d’una intervenció els metges consideren que farà falta sang, és el pacient qui ha d’aconseguir dues persones que es prestin a donar-ne. En aquest cas costa interioritzar la idea del banc públic.

En països pobres s’entén que no hi ha infraestructura, què passa als Estats Units, per exemple?

Tenen diferents bancs i la sang està sectoritzada, fins i tot hi ha alguns grups sanguinis que estan remunerats, que cobren per donar-ne. Després dubto que es deixi morir ningú només perquè li falta sang.

Abans parlava de donar sang per si en un futur jo també en necessito. Vostès també guarden cordons umbilicals. És possible guardar el d’un fill propi per si un cas el necessités en un futur?

Sobre això hi ha molta confusió. Abans el cordó es tirava a la brossa i ara sabem que hi ha cèl·lules mare. Fa vuit o deu anys alguns famosos van fer públic que congelaven els cordons dels seus fills i aleshores es va posar de moda voler-ho fer. Aquí els bancs són públics i si una persona vol fer-ho l’ha de guardar en un banc privat a l’estranger. Això també vol dir que ha de parir en una clínica privada que ofereixi aquest servei. Per què és important la sang dels cordons umbilicals? A dia d’avui, perquè conté unes cèl·lules que poden ajudar al tractament de malalties com la leucèmia.

I en el dia de demà?

És molt probable que en un futur la medicina sigui capaç de regenerar cèl·lules de teixits que de manera natural el nostre cos no pot fer. I tot indica que es faran servir cèl·lules mare. Però de la mateixa manera que és molt probable que podrem fer això, també està per veure si només serviran les cèl·lules mare del cordó umbilical o també es podran fer servir del greix, on emmagatzemem cèl·lules molt similars.

Els cordons, doncs, es guarden tots per defecte?

No, el banc té unes reserves segons les necessitats potencials del país, de manera que si estan cobertes preferim anar renovant l’estoc que no pas acumular-ne més. Ens interessa apostar per la qualitat que no pas per la quantitat.

Això vol dir que un donant no té preferències en un futur pel fet d’haver fet el gest.

No, la sang del cordó s’utilitzarà per aquell pacient que en un determinat moment la necessiti, encara que és complicat per la dificultat de trobar pacients compatibles genèticament.

Això passa, per exemple, amb la leucèmia.

Per això les dades dels donants de medul·la òssia van a un banc internacional. Si un es fa donant s’analitza la seua sang i ja està; si mai surt algú compatible se’l crida i es fan les proves pertinents. Les cèl·lules necessàries ja no s’obtenen a través d’intervencions quirúrgiques; nou de cada deu són a través d’extraccions de sang o de la sang dels cordons umbilicals que comentàvem abans.