Carme Campoy: “Els africans tenen una visió més holística de la malaltia que els europeus”

Ella potser es pregunta com pot ser que les seues companyes del Col·legi de Fisioterapeutes de Catalunya l’hagin nomenat fisioterapeuta de l’any. Quan repasses la seua trajectòria tampoc no t’estranya. Carme Campoy és la coordinadora del servei de rehabilitació de la regió sanitària de Lleida, fisioterapeuta i antropòloga, professora associada de la Universtitat de Lleida i responsable del programa de cooperació Fisiàfrica. A través d’aquesta iniciativa, recolzada per la Xarxa Vives d’Universitats, està impulsant estudis de fisioteràpia a l’Àfrica Occidental i l’intercanvi amb els traumatòlegs tradicionals autòctons.

Viu entre Aguilar de Segarra i Lleida, encara que una part del seu cor és a l’Àfrica Occidental. Ella és l’artífex del projecte Fisiàfrica amb el suport de la UdL i la Xarxa Vives, un ambiciós pla a llarg termini per introduir els estudis de fisioteràpia a Gàmbia. Alhora, l’antropologia li permet entendre que el continent africà és d’una complexitat que sovint sobrepassa la raó europea. De la Carme, així d’entrada, diria que és menuda, forta, treballadora, propera, llesta i riallera.

Els immigrants originaris de l’Àfrica negra que viuen a Lleida acostumen a ser físicament molt atlètics, són representatius de la població original o és que només arriben els més forts?El viatge que nosaltres fem amb cinc hores d’avió a ells els costa cinc anys i molts esforços. La immigració és un procés de selecció natural molt cruel i s’ha d’estar molt fort físicament per arribar fins aquí.

Amb quins problemes us trobeu com a fisioterapeutes quan sou allà?

A l’Àfrica negra hi ha de tot, però tenen les seues pròpies particularitats. L’obesitat mòrbida no és habitual en països com Mali, per contra ens trobem amb molta prevalença de problemes neurològics. La raça negra té més predisposició a la hipertensió i per culpa de la globalització s’accedeix a una alimentació molt més alta en sal i en sucre, això fa que les taxes de diabetis i hipertensió arterial augmentin i provoquin molts ictus, que hi hagi una presència més alta d’accidents basculocerebrals. Hi ha més factors, com els embarassos prematurs o la malària cerebral que causen danys neuronals que deriven en greus problemes de mobilitat.

El projecte que coordina és consolidar els estudis de fisioteràpia, què passa ara mateix en un país com Gàmbia quan algú necessita un professional?

Van a l’hospital i després agafen les radiografies –a vegades no es deixen ni posar el guix– i se’n van a veure les persones que des de temps immemorials s’han dedicat a tractar problemes d’aquesta naturalesa a les seues comunitats. Una feridura allà és molt habitual i sense fisioterapeutes que apliquen mètodes de medicina occidental és molt complicat que tornin a recuperar la mobilitat, però si es tracta de fractures o dislocacions aquestes persones són molt eficients. Sovint més que nosaltres perquè en lloc d’enguixar utilitzen sistemes més flexibles i focalitzats per immobilitzar.

Un coneixement tradicional que, sovint, s’ha menystingut des de l’òptica occidental.

Absolutament. La meua tesi és precisament sobre els traumatòlegs tradicionals i la importància de mantenir-los com un referent que posa en valor la seua cultura i tradicions. Aquest serà el quart any que des de la facultat de Fisioteràpia de la Universitat de Gàmbia fem unes jornades amb l’Associació de Traumatòlegs Tradicionals per tal d’intercanviar coneixements. El primer any van ser ells que ens van demanar formació i nosaltres vam decidir crear un espai per compartir. Formen part de la seua cultura i girar-los l’esquena seria un error. A més a més fan coses molt interessants a banda de curar fractures.

Com ara?

Sagnar, fer petits talls i absorbir la sang de punts concrets per curar problemes musculars, per exemple. Per a molts africans que viuen a Lleida és una pràctica molt habitual. Hi ha estudis fets segons paràmetres occidentals que avalen aquestes tècniques.

Aquí també hi havia gent que es dedicava a posar els ossos a lloc, generalment pastors.

Exacte, una espècie extingida, en part, per la pressió del sistema biomèdic. Sempre que he intentat conèixer-ne un ja s’havia mort. Allà són autèntics agents de salut escampats pel territori.

I molt vinculats i arrelats en les comunitats. Què passarà amb els estudiants de la facultat que aprenen un ofici reconegut també a Europa?

Un dels problemes que té Àfrica és la fuga de cervells, una realitat que no es pot obviar. A Moçambic els fan signar un paper pel qual es comprometen a desenvolupar la feina durant uns anys dins el sistema públic de sanitat. A Gàmbia ho vam plantejar, però encara no ho hem fet perquè trobo més eficaç tocar-los el cor. Jo faig molt proselitisme per conscienciar els alumnes perquè es quedin al seu país i es reparteixin per tot el territori. A l’estiu me’ls emporto a una zona remota, Baja Kunda, perquè coneguin i estableixin un vincle emocional amb la seua gent. Després també et pots trobar que vénen a estudiar a Europa i s’hi queden a viure.

Tampoc deu ser fàcil dir-los que s’han de quedar mentre els europeus tornen a la ‘terra promesa’.

Gens, per això només es pot apel·lar a les seues emocions. La cooperació internacional forma part del postcolonialisme europeu i fins i tot sense voler hi ha un cert paternalisme en nosaltres. Per contra, ells tenen molt interioritzat el somni d’emigrar a Europa i és molt difícil fer-los entendre que aquí no lliguem els gossos amb llonganisses. Els prejudicis són mutus, per defecte ens veuen com si fóssim una bossa plena de diners i això també condiciona les relacions.

Un dels problemes que té l'Àfrica és la fuga de cervells, no tots els que es formen es queden allà

Quants físios hi ha actualment a l’Àfrica occidental?

Depèn del país. A Gàmbia, per exemple, només n’hi ha dos. Segons l’OMS n’hi hauria d’haver més de vuit per cada deu mil habitants; la mitjana en llocs com Mali o el Senegal tampoc no supera el 0,01.

Sort n’hi ha, doncs, dels curanderos dels quals parlava.

Hi ha diferents tipus de persones a les quals acudeixen per resoldre els seus problemes i, com deia, depèn del tipus de lesió. Per una banda, la sanitat és de copagament i, per una altra, tenen unes conviccions religioses i al voltant de la màgia molt fortes. Fins i tot quan viuen aquí a Lleida, si tenen un problema no és estrany que truquin als seus familiars al país d’origen per si els poden ajudar a través de pràctiques com el vudú. Els africans tenen una visió de la malaltia més holística que els europeus. Per a ells una lumbàlgia és alguna cosa més que un mal d’esquena, és una manifestació d’un altre problema.

Aquí, els últims anys, també és molt habitual que l’origen de qualsevol mal físic siguin els nervis i l’estrès.

Cert, però ells busquen respostes en el món sobrenautural. Sigui com sigui tenen una visió més multidimensional de la malaltia que nosaltres. Fins i tot en llengua anglosaxona tenen tres maneres diferents de parlar de malaltia: el patiment físic; la percepció que la persona té d’aquest dolor i la construcció que en fa la societat del mateix fenomen. A les ciències de la salut d’aquí només atenem des la primera visió.

Un paradigma que va canviant?

Molt a poc a poc. La fibromiàlgia és l’exemple més clar del fracàs que suposa la visió reduccionista de la malatia. Hi ha un patiment evident i no hi ha manera de trobar indicadors que ens permetin entendre què passa. Amb això no defenso la màgia o la religió com el camí per curar-la, senzillament que les persones som més complexes del que ens sembla i del que coneixem.