Tatxo Benet: "Amb la revolució tecnològica el periodista ja no té el monopoli d'explicar les coses"

Mediapro és un grup audiovisual fundat el 1994 a Barcelona, amb una àmplia representació territorial, amb diverses seus a Espanya, entre altres la capital catalana i Madrid, i amb una destacada projecció internacional, amb centres arreu del món. Fins al dia 24 ha organitzat al Palau Robert de Barcelona l’exposició Mediapro Live, la revolució en directe que permet, entre altres coses, repassar les imatges més icòniques dels últims vint anys. En aquest marc parlem amb Tatxo Benet.

Per què aquesta exposició ara i quina és la finalitat?

Fa tres anys en vàrem complir vint, l’empresa està consolidada i diversificada arreu del món, però crèiem que, per al públic en general, és una mica desconeguda Mediapro. Hi ha algunes coses com els drets del futbol i la guerra, que bàsicamente vam mantenir amb el grup Prisa, que s’han fet tan populars i que han tapat totes les altres coses que fa el grup arreu del món. Al final, sembla que només siguem una empresa que compra drets de televisió i no es només això el que fem. Per això teníem ganes d’explicar-ho a la gent i a més al nostre estil i fidels a la nostra filosofia. El que fem té una finalitat: incidir a la vida quotidiana de la gent amb els continguts que fem.

Vist en perspectiva, després de 23 anys, considera que Mediapro ha marcat un abans i un després al panorama audiovisual estatal.

Mediapro és una empresa que és filla d’aquesta revolució tecnològica o, millor dit, que aquesta revolució tecnològica ens ha acompanyat en tot aquest temps sent, a més a més, un exemple de com hem sabut adaptar-nos i per això parlem al títol de l’exposició d’aquesta revolució en directe. En tots aquests anys hem procurat que fos una empresa molt dinàmica i molt oberta a la gent, molt poc verticalitzada on hi hagi accés a tothom i és una mica el que crec que es demostra en aquesta exposició i, sobretot, molt oberta al món i al que passa al món.

El documental ‘Las cloacas de Interior’ s’ha fet viral i l’han vist 11 o 12 milions de persones, malgrat el boicot dels mitjans estatals

Mediapro és una illa dins el panorama mediàtic a l’Estat?

Bé, el que passa és que aquesta revolució tecnològica ha portat que el periodista ja no tingui el monopoli d’explicar les coses sinó que ara hi ha altres canals de distribució cada vegada més majoritaris i amb més influència que també expliquen la seva situació. Llavors el periodista es pregunta “què m’està passant?” Fins ara havia un fet i jo l’explicava i era la versió del meu diari era la meva i semblava que no podia ser una altra. I, en canvi, ara surten moltes versions o moltes explicacions per tot arreu. Això en alguns aspectes al periodista li fa… Jo crec que s’ha d’adaptar a aquesta nova situació perque jo he treballat en redaccions de diaris i televisions i el problema del periodista és que, al final, sembla que visqui en un món tancat i acaba pensant que tot el que no ha sortit al seu mitjà no ha passat. Recordo que quan treballava a la redacció el primer que feia era mirar el meu propi diari per veure què havíem publicat i en segon lloc veure què havien publicat els altres. Si no havíem publicat res diferent tot anava bé, tot era correcte, malgrat que hagués passat una gran notícia. Mentre els altres no l’haguessin donat era com si la notícia no hagués succeït. És aquell lema del The New York Times que deia “All the news that’s fit to print” (“Totes les notícies aptes per ser publicades”). O sigui que el que no publiquem nosaltres no és notícia. I això ara no es pot mantenir.

Hem perdut credibilitat, els periodistes?

Miri, el que ens agrada menys als periodistes és que ens rectifiquin. Ara ens sentim rectificats moltes més vegades perque la nostra feina està sotmesa a escrutini. Abans també, però la gent només ho podia fer enviant una carta al director i aquest tenia potestat de publicar-la o no. Ara el periodista està sotmès a l’escrutini i a més té canals perquè es faci viral i per dir que això és així i no d’una altra manera. I al mateix temps, ara la gent pot protestar. Fixi’s en el debat que s’ha creat envers les famoses imatges de l’atemptat de Barcelona. Doncs fa 25 anys no s’hauria produït cap debat, simplement els mitjans haurien publicat el que els hagués convingut i, en canvi, ara hi ha hagut gent a favor i en contra i es crea un debat social.

En aquest sentit les xarxes socials estan prenent un poder també perillós?

Les xarxes socials poden ser molt dolentes per difondre bulos però per a un periodista no, perquè ha de saber distingir quina font d’informació és correcta i quina no. I haurà de confirmar-ho, perquè la primera obligació d’un periodista és ser rigorós atès que les xarxes socials són zero rigoroses. No són dolentes, però s’ha de saber triar. El que hem d’intentar és que el públic no confongui el periodisme amb les xarxes socials. És que hem arribat a l’extrem que hi ha hagut gent que ha hagut de desmentir la seva pròpia mort! És allò que deia Mark Twain: “Els rumors de la meva mort han estat molt exagerats”.

El fenomen viral de les xarxes socials ha possibilitat que el documental Las cloacas de Interior produït per Mediapro pogués arribar a milions de persones perquè els mitjans estatals no van voler-ho emetre o informar...

Sí, crec que ja ho han vist 11 o 12 milions de persones i dubto que hagi un documental que l’hagi vist a Espanya tanta gent. No em va sorprendre que a Madrid com a centre de poder i influència no el doneessin. Podria semblar que el panorama és desolador, pero no ho és tant perquè una cosa com aquesta fa anys si l’haguessin boicotejat no l’hauria pogut veure ningú si no fos per les noves tecnologies. S’hauria hagut de distribuir clandestinament. És a dir, el panorama és molt encoratjador per als mitjans de comunicació. El que cal és que els mitjans i els periodistes sapiguem aprofitar aquestes noves tecnologies que tenim a l’abast.

Amb les noves tecnologies i les xarxes socials, el periodisme està sotmès a escrutini. S’ha vist a l’atemptat de Barcelona

Al fil d’això que em comenta, percep un servilisme de determinats mitjans cap al poder?

Cada vegada és més evident que els mitjans de comunicació, tots, siguin de l’Estat o no, defensen una posició política. I és encara més evident a Catalunya. A més són bastant bel·ligerants, uns més que altres però bastant bel·ligerants. A mi em sorprèn molt perquè sóc d’una generació, o així ho creia jo, en la qual plantejàvem que els mitjans havien de ser imparcials, que una cosa era l’editorial i una altra l’informació. I en canvi ara tot es barreja. I l’excusa que es dóna és que si no es fa així no té èxit i no tens lectors. Jo ho poso en dubte perquè en realitat els diaris estan perdent lectors. Els diaris en culpen internet, sobretot, però potser haurien de reflexionar que el que han fet és copiar d’internet el pitjor. I el periodista ha deixat de ser el garant que tenia la societat en el sentit que la informació que li donava era veraç i seriosa i no estava influenciada per elements externs.