Pilar Sierra: "Tot i el que han viscut, els refugiats no perden l'esperança de tirar endavant"

Ens hem acostumat a menjar davant les notícies i a veure morts i misèria mentre clavem la forquilla als espaguetis. Hi ha qui es pregunta si això ens fa insensibles al dolor dels altres. Pilar Sierra és un exemple del contrari, “va arribar un moment que davant del drama dels refugiats vaig tenir la necessitat de fer-hi alguna cosa, em vaig començar a informar, a fer contactes amb voluntaris i entitats fins que em vaig decidir a viatjar a Grècia per passar a l’acció”.

D’aquí neix l’entitat Lleida pels Refugiats?

Quan tornes no pots quedar-te amb els braços creuats, tens necessitat de fer coses. Vam crear una pàgina al Facebook per anar informant del que passava a Grècia i molta gent va començar-se a interessar pel que comentàvem i a poc a poc es va crear un grup de gent sensibilitzada amb el tema. Ens vam constituir perquè no hi havia ningú que treballés exclusivament l’ajuda als refugiats.

Com es concreta la seua feina?

Ens hem focalitzat en tres eixos d’actuació: la sensibilització, l’actuació als camps i el finançament de projectes. Els refugiats han deixat de ser notícia als mitjans i nosaltres ens centrem en una difusió a nivell local, d’una manera directa a través de les nostres experiències fent xerrades a escoles, instituts, associacions i a tot arreu on ens ho demanin. També fem actes i campanyes per recaptar diners amb l’objectiu de poder donar suport a les entitats que treballen sobre el terreny.

Les ONG necessiten gent i diners, on els fan arribar?

Treballem amb ONG petites que coneixem, entitats que són sobre el terreny i que la gent de la nostra organització coneixen directament perquè hi ha anat. Estem parlant d’ONG que estan contrastades.

Una xarxa molt de confiança.

Quan ets sobre el terreny, quan vas a un camp i veus com treballa cadascú t’adones que aquelles entitats amb més capacitat per fer que la vida als camps sigui més humana són les petites. Alguns de nosaltres hem anat, per exemple, a col·laborar amb una organització gallega que es diu Aire.

La societat civil està suplantant el que no fan les institucions europees davant una crisi històrica?

Absolutament, encara que són nivells diferents. Els governs tenen a les seues mans obrir fronteres, aportar diners i organitzar l’acollida i posar eines perquè els refugiats puguin integrar-se a la nostra societat. Això, però, no és possible sense la complicitat i la implicació de la gent que posa els seus esforços sobre el terreny.

Des del primer dia que la gent que treballa sobre el terreny denuncia la inoperància dels governs. A banda d’això, també posen entrebancs?

Aquest és un dels problemes que tenim avui en dia. El govern Grec rep molts diners d’Europa per gestionar els camps, així que està limitant l’actuació de les entitats estrangeres i controla la situació a través dels exèrcits. Hi ha camps petits on encara no hi ha un control estricte de l’exèrcit i les ONG que fa temps que hi treballen poden fer la seua feina. En d’altres obstaculitzen l’activitat amb una burocràcia desesperant.

Han foragitat les entitats?

No. El problema és tan gran que els sobrepassa, així que en termes generals només són traves que, al final, paguen els refugiats. El govern ha procurat fer-los arribar uns habitacles més o menys estables i procura donar-los de menjar. El problema és que l’exèrcit només reparteix patates, arròs i pasta. Amb aquesta dieta no pots alimentar correctament els més petits i s’aguditzen els problemes de malnutrició. Nosaltres participem de projectes que s’encarreguen, per exemple, de comprar fruita i verdura per repartir-la entre la gent.

Algunes vegades que els mitjans han donat veu als refugiats, aquests lamenten l’avorriment, com el temps sense fer res va corcant el seus ànims.

Quan arriben a Grècia estan molt excitats, duen molta adrenalina a sobre perquè vénen d’una travessia molt bèstia, i quan descobreixen que no es poden moure d’un camp situat enmig del no res se’ls fa molt dur. Tenen Europa idealitzada i se’ls fa molt difícil assumir la seua nova realitat. Hi ha projectes educatius per als més petits, perquè no perdin l’escolarització, tallers de perruqueria o d’idiomes per als adults...

Dignificar la vida al camp.

Si arriben tones de roba, enlloc de repartir-la sense criteri es munta una botiga que funciona amb un sistema de punts. Cada família en té uns d’assignats i quan és el seu torn decideix què agafa en funció de les seues necessitats i dels punts que costen uns pantalons, una jaqueta o unes sabates.

Els camps es poden arribar a autogestionar?

És molt complicat, també hem de tenir en compte que hi ha sirians, iraquians, kurds, palestins i afganesos, entre altres minories ètniques de les zones en conflicte. A vegades la convivència entre ells no és fàcil i en alguns camps busquen punts d’entesa amb representants de totes les comunitats. Tot i que allò que els uneix és fugir de la barbàrie, amb ells també han dut alguns prejudicis que costen de trencar.

Què més porten a sobre?

Esperança. Tot i les adversitats que els ha tocat viure hi ha gent que no ha perdut la il·lusió per tirar endavant. Han deixat enrere casa seua, la feina i en molts casos la família sencera. És cert que hi ha molta gent que pateix depressions, és normal, però també n’hi ha molts que no es resignen i lluiten per seguir aquest calvari que els ha tocat viure. En la majoria dels casos van marxar amb diners, títols universitaris, la roba posada i un mòbil.

És una imatge que sobta als camps grecs en comparació als de la resta del món: punts de connexió per a mòbils.

Per a ells és l’única via per comunicar-se i trobar els seus. A vegades s’han dispersat, el pare és a Alemanya i la dona i els fills a Grècia, o la meitat són a Turquia retinguts. També és la manera de parlar amb els seus parents que s’han quedat enrere. Hem de pensar que els refugiats són majoritàriament les classes mitjanes.

Els que tenen diners per pagar les màfies.

Un ferri entre Turquia i Grècia que a nosaltres ens costa cinc euros, ells l’han de fer en condicions brutals i els val 1.500 euros per persona. Aquest és només un dels tràmits que han fet per arribar.

Hi ha un abans i un després d’haver fet el voluntariat?

Tu veus el que passa, com viuen i què els espera. Després, tu has de marxar i amb el teu passaport tornes a Lleida i pots integrar-te a la vida normal. Quan els has conegut, mirat als ulls i abraçat, ja no pots quedar-te de braços creuats i fer com si no passés res.