Rafael Vallbona: "Si vaig decidir fer-me periodista és perquè m'agrada explicar històries"

Rafael Vallbona (1960) és camacu, segons definició pròpia, però li agrada explorar nous horitzons. Viu en una masia al Maresme i ha ambientat les darreres novel·les a les Garrigues (Tros, premi Ferran Canyameres) i la Cerdanya (La casa de la frontera, premi BBVA Sant Joan). Aquests dos títols han sortit publicats amb menys d’un any de diferència. Recentment, aquest periodista i escriptor va presentar a Lleida La casa de la frontera, que descriu com “un fresc del segle XX” a partir dels records de la família Grau.

Amb aquest ritme de producció no és estrany que tingui 59 llibres publicats.

Això ha estat casualitat. En un any menys dos dies vaig guanyar dos premis. I encara més casualitat: els dos al Vallès, a Sabadell i a Terrassa. Però Tros el vaig escriure quan ja estava treballant en el projecte de La casa de la frontera. De fet, jo crec que són dos llibres que tenen coses en comú. Tros també és una història de frontera, en certa manera. A mi m’atreu molt la frontera com a concepte i, a més, m’agrada ambientar els llibres lluny de Barcelona, del poder. Al territori trobes històries diferents. Sóc nascut a Gràcia, un camacu.

Però m’agrada voltar. La meua àvia era de la Sentiu de Sió i la meua mare passava llargues temporades a Artesa de Segre. Potser per això quan arribo als pobles em surt el caràcter tafaner que tenim tots els periodistes i pregunto molt.

I això li permet d’ensopegar amb una història com la de la família Grau?

A mi m’agrada molt anar en bicicleta. Fins i tot vaig fer un programa de rutes en bici per a la Xarxa de Televisions Locals, Carreteres secundàries. Un dia vaig entrar a l’establiment de reparació i venda de bicicletes que té un dels fills i així el vaig conèixer. No sabia res de la seua família fins que un dia de març, baixàvem de fer un port de 1.600 metres amb un fred que pelava i em van dir que em quedés a dinar de tan esgotat que em van veure. L’avi de 92 anys va dir que allò s’arreglaria amb una porrusalda i va explicar que era una sopa que li havien ensenyat a fer els bascos. Estirant el fil va explicar que el govern basc a l’exili va estar un temps a casa seua, a l’hostal que des de finals del segle XIX regentaven al barri de la duana de Puigcerdà. No hi havia cap prova documental d’allò, però intuïa que hi havia una història.

Olfacte periodístic?

Doncs sí. El nas era el Google del periodisme abans d’internet.

I quan s’adona que aquella sopa de l’avi Grau pot alimentar una història?

Molt aviat. He dedicat nou anys a aquest llibre però la història hi era. De fet, no m’he inventat res. La família Grau havia preservat la memòria oral d’una manera increïble. La Carme podia repetir-me paraula per paraula frases de la seua rebesàvia. El segle XX havia passat per casa seua i tenies la sensació de poder atrapar-lo.

Perquè és un llibre de no ficció que, a la vegada, té intriga, emoció...

És que aquesta família havia viscut tots els episodis importants del segle XX. Quan a través de la fundació Sabino Arana vaig poder confirmar que el govern basc a l’exili va passar-se ni més ni menys que sis mesos en aquell hostal les diferents històries es van anar empeltant com es fa amb les nectarines. Perquè a mi el que m’agrada és explicar històries, per això em vaig fer periodista. Tant és el format.