Jesús Gasque: "El crim perfecte no existeix perquè el cadàver sempre ens pot dir què ha passat"

El vestíbul dels jutjats de Lleida està revestit d’immenses vidrieres que deixen entrar la llum de fora i l’escala que baixa cap al soterrani també està il·luminada indirectament per una claraboia ubicada al sostre de l’edifici. A partir de la porta que dóna pas a la delegació lleidatana de l’Institut de Medicina Legal i Ciències Forenses, la llum hi és tènue i artificial. Un espai laberíntic i estret de despatxos claustrofòbics. “Els arquitectes no van dubtar i ens van posar al soterrani com si no tinguéssim dret a treballar amb llum natural, una decisió molt pròpia de qui desconeix la nostra feina i es deixa guiar per tòpics i prejudicis”. Jesús Gasque no es queixa de males maneres ni alça la veu, és un home de paraules mesurades i posat afable.

Es consideren un col·lectiu invisible?

Sovint és així perquè els mitjans mai no ens citen. Quan parlen d’un crim sempre citen el jutge com qui dicta l’hora de la mort, per exemple, una dada que té perquè li donem nosaltres. Després dels atemptats de Barcelona mai no se citava l’Institut de Medicina Legal, per exemple, i la veritat és que es va resoldre la identificació de les víctimes amb menys de setanta hores.

Sèries com CSI o Nit i Dia, de Televisió de Catalunya, els ha donat una mica de visibilitat. Estan ben assessorades?

En aquesta sèrie sí perquè ho fan companys de l’Institut de Barcelona; una altra cosa és la ficció al voltant de les seues vides. En altres, com les nord-americanes CSI, treballen amb mitjans diferents i la ficció exagera les tècniques fins al punt que utilitzen eines i llenguatges que no tenen base real. Si la gent sabés la veritat perdria el misteri, els forenses som gent normal com qualsevol altre.

Però com a metges, enlloc de prevenir i curar les ferides es dediquen només a resoldre com s’han fet. 

En la medicina clínica, quan un pacient et diu que li fa mal el cap intentes esbrinar perquè busques la manera de curar-li. En la medicina forense el primer que has de fer és demostrar si realment li fa mal. No pots donar mai per descomptat que et diuen la veritat. I en tot cas no l’has de curar sinó esbrinar per què i si té relació amb el cas que s’investiga o jutja.

Té un punt detectivesc. Quan va decidir fer-se metge forense?

Em vaig enganxar quan vaig entrar a una pràctica per casualitat. Em va semblar molt interessant la idea d’un trencaclosques en el qual has d’aconseguir esbrinar què ha passat, com ha passat, quan ha passat i si s’ha intentat amagar alguna cosa.

També recorda la primera autòpsia?

La vaig fer a Aranda de Duero, en un cementiri, en un dipòsit de cadàvers sense llum en el qual, quan nevava, entrava la neu per un forat al sostre.

Aquesta ja és una escena més tètrica. No tenia por?

Te la fas passar com pots perquè ets conscient que és la teua obligació i l’has d’assumir.

S’ha de tenir sang freda?

Sí, però també se n’ha de tenir per fer una operació a cor obert. Aquí ens posem la mascareta del forense i prenem distància: no és el mateix un cadàver a la sala d’autòpsies que trobar-te un accident i veure una persona morta al voral de la carretera. Aquest no te l’esperes. Els nens també ens impacten molt, tant el cadàver com el tracte amb els familiars. Són moments que t’afecten emocionalment.

Hi ha res que l’incomodi de la seua feina?

La mala comunicació administrativa i l’excessiva burocràcia fruit d’una gestió errònia. Passem massa hores fent una paperassa que si algú hi posés ordre seria molt més ràpid i seríem encara més eficients.

Vostès tenen una perspectiva poc coneguda de la societat. Es perd una mica la confiança en la humanitat?

Una mica sí. En la nostra societat hi ha un submón que viu al marge de la majoria. Persones que no estan integrades, que no treballen, que no tenen família ni xarxa social, que no participen de la vida pública ni se senten interpel·lats o representats per ningú. És un grup invisible. Nosaltres anem a cases a aixecar cadàvers i descobrim que hi ha gent que viu en unes condicions infrahumanes i són els nostres veïns. Parlem de marginalitat social i soledat, gent que viu al marge i que no es relaciona amb ningú i ningú no els té en compte.

La crisi va augmentar la violència social i, de retruc, la seva càrrega de feina?

Més que augmentar la violència es va judicialitzar més. Abans dues veïnes es barallaven i després feien les paus i ara es denuncien mútuament. Hi ha una judicialització de la societat, molta més irritació i unes majors ganes de castigar l’altre a través del sistema.

El 94% dels casos que tenen són gent que està viva. La gent intenta fer molta trampa?

Sí, generalment enganys per crear falses lesions o exagerar les que hi ha per tal de poder cobrar indemnitzacions. A vegades no pots desmentir una acusació perquè no tens la manera de demostrar que t’enganya malgrat que estàs convençut que menteix. Però això és una minoria. També hi ha el qui ve per unes lesions que teòricament l’han deixat gairebé invàlid i quan surt, just aquí davant dels jutjats, s’alça de la cadira de rodes i marxa caminant amb els seus amics. Enganyar un metge forense és un delicte menor, així que la gent no dubta a l’hora d’intentar-ho. El fals testimoni no està prou perseguit. Als països anglosaxons és una figura que està molt més penalitzada i la gent s’ho pensa dues vegades abans d’assumir el risc de ser enxampada mentint un metge forense.

L’actor valencià reconvertit a polític Toni Cantó va dir que la majoria de denúncies per violència masclista eren falses.

N’hi pot haver alguna, però són una ínfima minoria comparat amb els casos que no es denuncien i queden impunes. Fa trenta anys no es denunciava i ara, malauradament, encara es denuncia poc. Altres retiren la denúncia i després tornen a patir agressions.

Existeix la maldat innata?

Sí, hi ha gent que és dolenta i a més ho sap. És gent que és indiferent al dolor que poden causar als altres i sempre s’excusen el seu dret a defensar els seus interessos fins a les últimes conseqüències. Drets que, en altres circumstàncies, no reconeixen als altres perquè la seua lògica és la de tenir sempre la raó. Gent que no té proporcionalitat en la seua resposta davant el que considera una ofensa.

Sabria fer el crim perfecte?

Jo crec que no, tots els casos irresolts són teòricament perfectes, però qualsevol cadàver examinat amb atenció és capaç de dir-te què ha passat. El que passa és que no demanem totes les anàlisis possibles sinó les que considerem necessàries segons les circumstàncies.

Què hi ha després de la mort?

Penso que no hi ha res, encara que m’agradaria que hi hagués alguna cosa. De ben jove que ho intuïa, després els anys d’experiència m’han demostrat que és així.