PERFIL
Jofre Costa: "Youtube va ser la meva acadèmia de claqué des dels cinc anys fins als deu"
Té 16 anys. Viu una adolescència atípica lluny de les indecisions i les accions dubtoses que busquen refermar el Jo i l’autoestima. El Jofre Costa, de Tàrrega, va nàixer ballarí de claqué i ho ha pogut ser sempre gràcies a l’ull viu (i el suport) dels seus pares que als cinc anys li van ensenyar vídeos de Youtube en els quals va reconèixer el claqué com la seva manera innata d’expressar-se.
Acaba de mudar-se a Barcelona, amb 16 anys, per estudiar claqué a l’escola Luthier. Té les coses clares.
Potser no ho tinc tot clar, però que sóc ballarí de claqué, sí. Els meus pares m’expliquen que sempre he mogut els peus i als cinc anys em van ensenyar uns vídeos al Youtube de ballarins com Fred Astaire i recordo la sensació de no sentir-se sol. Allò que veia era el que jo ja feia, era jo. Fins i tot el meu germà, més gran que jo, quan els pares van posar els vídeos va dir: “Mira, Jofre si fan el que fas tu!”
Què va suposar aquest descobriment?
Doncs a partir d’aquell moment el Youtube va ser la meva acadèmia de ball. Mirava al Fred Astaire, Gregory Hines, James Davis Junior... Vaig estar uns anys d’autodidacta imitant les seves coreografies, improvisant a casa amb sabatilles fins que els meus pares van veure clar que no era una afició passatgera i quan vaig complir els 10 anys em van regalar les meves primeres sabates de claqué. Recordo que venien de València, perquè aquí no n’havien trobat. Va ser el millor regal de la meva vida.
I amb les sabates de claqué va començar a rebre classes?
Una mica després, sí. Les primeres classes les vaig fer aquí a Lleida, un cop per setmana. Però de seguida se’m van quedar curtes. M’avorria. Les combinava amb viatges dominicals al parc de la Ciutadella on fan Jam Sessions de Claqué. Allí vaig conèixer en persona el qui, sense ell saber-ho, m’havia ensenyat claqué amb els seus vídeos tutorials a Youtube, el Ludovico Hombravella. Va ser bestial trobar-me amb ell perquè era un dels meus ídols i no el feia pas vivint a Barcelona. Aleshores vaig començar a rebre classes a Barcelona.
Calculem que amb 10 anys anava a rebre classes a Barcelona. Com hi anava?
Els meus pares em portaven cada dimecres de nou a deu de la nit a fer classes a Barcelona. De tornada ja sopava i m’adormia al cotxe. Estar amb el Ludovico em va permetre entrar a formar part de la Companyia Jove de Luthier i més tard, després de la seva mort, per la qual tot el món del claqué de Barcelona va quedar ressentit, es va reactivar la Companyia Woto per a professionals del claqué en la qual vaig tenir el gran plaer d’ingressar amb 15 anys.
En les seves classes ha trobat mai algú de la seva edat?
Mai. Ni tan sols ara que faig la formació professional a Barcelona, que és una de les poques que hi ha de claqué a Europa. La majoria tenen a partir dels 19 anys.
Vostè és, doncs, un cas excepcional. És un nen prodigi?
No m’ho miro pas així. Jo el que veig és que necessito ballar claqué, que és la meva manera d’expressió més pura, que és la meva meditació i la meva manera de viure. Vull viure d’això perquè jo sóc ballarí de claqué.
A més, introdueix el claqué a qualsevol tipus de música.
Sí, jo ballo claqué amb la música que em surt pel mòbil. La gent té una visió molt clàssica del claqué. M’agradaria contribuir a fer-lo menys elitista i més universal perquè tothom en gaudís.
