LLIBRES
Amat Baró: "La millor companyia per els meus poemes seria una guitarra de blues ranci"
Ja fa més de vint anys que va escriure el seu primer poema, així que Amat Baró somriu resignat quan l’etiqueten com a jove promesa. Acaba de publicar el seu darrer poemari amb l’editoral El Fonoll, ‘La Marca de Caín’, un recull de peces crues, despullades de floritures. A través dels versos l’autor confessa que parlar amb els propis dimonis per contrastar la realitat que ens envolta amb l’imaginari que ell mateix ha construït per entendre-la. Convençut que s’han de trencar barreres, Baró aposta per acostar la poesia a tothom qui vulgui escoltar-la.
Parla de la solitud i d’abisme com una realitat que l’acompanya de sempre, gairebé com una marca familiar. Fill del cantautor Xavier Baró, ambdós són artistes sòlids, fidels als propis ideals i convençuts que no hi ha més camí que la sinceritat més absoluta. Amb aquest panorama, el somriure i el caràcter afable de l’Amat trenca els esquemes del típic poeta autodestructiu.
Forma part d’una generació de poetes que s’acosten als quaranta i són una mica irreverents?
És l’anomenada generació Horiginal, pel bar de Barcelona que s’ha convertit en l’epicentre d’una poesia més irreverent
Hi ha més lleidatans que en formen part?
El Jordi Prenafeta, nascut el 76, és l’altre que podria entrar en auqesta generació. El Carles Sanuy no ho és pels cànons i l’estil, però comparteix ideològicament el caràcter i l’esperit a l’hora d’entendre i escriure el món.
Parlem d’una poesia rupturista?
Situada ideològicaent a l’esquerra, tot i que no és poesia política. És una generació que entén la poesia com una creació que ve del poble i ha de tornar al poble. No només hem d’editar llibres, sinó que hem de recitar als espais públics fora de les biblioteques i anar als bars, les places, les cases ocupades i on faci falta. Hem anat a buscar la tradició oral que generacions anteriors havien deixat de banda per tancar-se en espais més elitistes.
I recitar vostès mateixos els propis poemaris?
Sí, és el que ens agrada i la promoció dels llibres ja es fa pensant en espectacles de recitar. Als anys noranta ja es feia, però era molt underground. David Castillo ha fet un llibre de l’escena barcelonina i només conec en Casasses. Ara també és molt habitual fer recitals musicats i col·laborar amb cantautors com la Meritxell Gené, el Fill del Mestre o altres.
Quina música acompanyaria?
Una guitarra de blues molt ranci o una cobla tocant una marxa fúnebre. Aquest llibre està molt despullat, és molt cru i he deixat de banda la rima musical per fer una cosa més primitiva.
Quin és el fil conductor de ‘La Marca de Caín’?
La recerca de respostes a un estat de melancolia o un sentiment de culpa sense causa aparent. Treure les màscares i parlar sense por i parlar un a un amb tots els dimonis que t’han convertit en un ésser marginal que camina per la frontera del fracàs social i personal.
El poeta lleidatà Txema Martínez sempre ha descartat la idea d’escriure com una teràpia, com un exercici per espantar els propis fantasmes.
No és estrany sentir una catarsi per deslliurar-se de tot el que és superflu en l’aventura de buscar l’essència. Com el personatge de Ramon Llull que abandona el món per anar a buscar l’amor en majúscules es despulla per anar a buscar l’amic. La poesia no és terapèutica perquè no cura i en aquest llibre explico que la cura és un ideal inabastable. Tenim la mania de pensar des de l’ideal cap a la realitat. Ens frustrem perquè la nostra imaginació xoca amb la realitat. La gran recerca és invertir l’experiència, partir de la realitat per construir una idea. La nostra. Ningú no ens ha de dir com ha de ser la realitat.
