PERFIL
Jordi Arnau Espuga: "El meu repte és buscar el gest i l'expressió que humanitzaran el gegant que faig"
Els seus pares li van regalar la seva primera geganta amb cinc anys, un moment que recorda com un dels millors de la seva vida. Des de ben petit quedava embadalit mirant aquelles figures que solament estaven al seu abast per festa major. Com un científic prematur investigava i experimentava fórmules per construir caps de gegant. Vint-i-dos anys després, el borgenc Jordi Arnau Espuga és un dels constructors de gegants més joves i innovadors del moment. Parlem amb ell d’aquestes figures populars, cada cop més presents al dia a dia dels nens.
Des de petit que investiga materials i tècniques de construcció de gegants. Com s’aprèn a ser constructor de gegants?
Sempre he tingut la necessitat d’alçar una figura, de crear-la amb les meves pròpies mans. Des de ben petit ho intentava amb paper, cartró, porexpan... De més gran, quan he anat formant-me, he pogut seguir aquest instint i necessitat primera però des del coneixement de materials i tècniques constructives. En aquest sentit, val a dir que és una feina molt personal, hi ha una tècnica d’amotllat de la figura que és universal, sí, i que l’he après tant a la carrera de Belles Arts com en monogràfics a l’escola Massana o cursos impartits per altres constructors de gegants, però cada constructor crea la seva pròpia tècnica.
I quina és la seva?
Esculpeixo la cara del gegant en fang, també les mans i braços si s’escau, les cobreixo amb guix per fer el motllo i finalment treballo el cartró pedra, tot i que també es pot escollir omplir el motllo amb fibra de vidre. Després s’ha de polir i pintar. En el meu cas, també dissenyo el vestit i l’estructura d’alumini. Concebo la totalitat del gegant perquè, igual que una persona, té la seva personalitat i aquesta s’ha d’imprimir en l’expressió de la cara, determina la posició de les mans, el vestit i els moviments. Després d’aconseguir el repte de poder alçar una figura amb les meves pròpies mans, ara el que persegueixo és humanitzar com més millor els gegants.
Una part dels gegants que construeix són homenatges a persones. Com treballa en aquest cas?
Fa poc vaig lliurar dos avis a Mollerussa i en preparo un altre per les illes Balears, sí. Sempre demano que m’enviïn molts vídeos de la persona. Els visualitzo molts cops per trobar el gest que el caracteritza, l’expressió que el fa ser qui és i, quan ja el tinc, flueixo amb el fang, primer, fins a completar el gegant.
Vostè també sap fer ballar gegants. A l’hora de lliurar-los, dóna indicacions als geganters dels moviments que haurien de fer?
El ball forma part de l’adopció, però quan els lliuro sí que els faig ballar de la manera en què crec que han d’anar els seus moviments segons la seva personalitat. Els quatre bàsics dels meus gegants serien fer moviments lents, elegants, voltes controlades i pas pausat. Cada gegant que faig conta una història, a vegades són les que ha viscut la persona que l’inspira i d’altres són històries que creo a través d’inspiracions.
Com l’Elisabeth Taylor...
El cinema clàssic i ella en particular em va frapar durant una època. Tant que vaig fer la geganta Cleòpatra i el Marc Antoni (Richard Burton), que treiem a ballar amb el meu pare sempre que podem. Per fer la seva cara, buscava imatges a Google quan em vaig topar amb la possibilitat de comprar el motlle de la seva cara que li van fer just per a Cleòpatra. Va ser com trobar un tresor perquè vaig poder accedir a les coordenades de la seva cara i em va seguir de guia per als angles.
Va saber utilitzar bé la informació, perquè es veu clar que és la Liz Taylor.
Em fa content que la gent la reconegui perquè tanca el cercle de la creació, és com una fita aconseguida.
El mouen els reptes i les fites, a vostè.
Sí, perquè els diners mai no cobriran les hores que hi dedico.