LLIBRES
Jordi Puntí
L’any passat va escriure uns contes que, una vegada acabats, va pensar que es podien compilar en un recull si recuperava unes quantes històries disperses que havia publicat per encàrrec els darrers quinze anys. Els va rescatar i restaurar, i una vegada feta la tria final va titular el conjunt amb una sentència: ‘Això no és Amèrica’ (Empúries, 2017) és un paraigua sota el qual s’amaguen personatges amb tantes esperances, mancances, penes i contradiccions com nosaltres mateixos.
Billy Wilder, el déu terrenal a qui Fernando Trueba va dedicar el seu Oscar per Belle Époque el 1992, deia que els bons actors eren aquells que semblava que no interpretaven el paper. La prosa de Jordi Puntí amaga amb cura els recosits i els repunts d’uns textos que flueixen amb naturalitat. És la senzillesa de les històries, i sobretot de la manera com les explica, el que ha convertit Puntí en un referent de la literatura catalana actual.
Entre els contes d’Això no és Amèrica n’hi ha d’inèdits i de recuperats.
En total en tenia més d’una quinzena. Alguns van quedar descartats amb la primera relectura perquè el tema quedava desfasat, ja no em representaven com a escriptor o la llengua ja no funcionava. Els altres vaig decidir reescriure’ls, actualitzar-los a l’estil amb el qual ara em sento identificat.
Alguns dels contes originalment eren fruit d’una proposta de tercers, li agrada escriure per encàrrec?
Sí i no. Per una banda et porta a territoris on potser no aniries per iniciativa pròpia. Si em demanes un conte que passi a Lleida un divendres enmig del procés de proclamació de la república catalana em poses en un escenari que no he previst, per això em vindrà de gust fer-ho i assumiré el risc que surti molt malament. Al mateix temps, una vegada has sortit de la teua zona de confort has d’aconseguir que l’obra et representi, que et sentis a gust amb el resultat final i no sigui l’encàrrec qui determina el to i l’estil narratiu del conte.
En rebutja gaires?
Tampoc me’n fan tants, tinc la meua pròpia agenda. Alguns no em convencien perquè potser em portaven a llocs on no volia anar. Em van proposar fer un conte que passés a Catalunya d’aquí a vint anys, per exemple, i no m’hi sentia a gust.
Amb els temps que corren costava imaginar-la?
Més aviat era pel gènere. Quan entres en aquest format és impossible entrar-hi des d’un altre punt de vista. La ciència-ficció es llegeix en clau de gènere, i no m’hi trobo còmode perquè no els puc dur al meu terreny.
Quina és la seua zona de confort?
Té més a veure amb les històries que amb l’estil. Les que m’imagino parlen de la meua generació, les meues inquietuds culturals i el que he viscut.
L’experiència i la maduresa personal també es noten en la reescriptura. La mare del meu millor amic és molt diferent ara que en la versió original publicada el 2002 a La vida sexual dels germans Miranda.
La versió d’aleshores era molt pornogràfica, en aquesta m’he centrat en la psicologia dels personatges. Aquest, com la resta, manté l’ADN i n’he canviat l’embolcall, la manera com s’explica. En el procés de reescriptura arribes a trobar aquella narrativa que flueix. Normalment la primera versió és un bunyol que has d’anar retocant fins a trobar el teu estil.
Aquest varia amb l’experiència i les influències?
Quan comences a escriure els teus autors preferits es poden fer molt evidents. Hi ha els que volen imitar els que t’han marcat i els que intenten tenir una veu pròpia molt original. Quan et reconeixen un estil que té una certa continuïtat d’un llibre a l’altre és que vas perfilant una veu pròpia, però això arriba amb el temps.
Vostè era dels primers o dels segons?
Per aquest recull he descartat contes que m’agraden molt però que recorden massa Salinger o Carver.
