David Pradas

La Gata Roja és l’estudi de David Pradas a Castellserà, situat a les golfes de casa seua. Fa trenta anys era impensable poder gravar un disc a l’Urgell. Fora de les grans ciutats només hi havia estudis en masies amb vistes bucòliques a paisatges empordanesos. “La digitalització i l’abaratiment dels aparells han democratitzat el sector”. A mig camí entre els estudis de primera divisió i els domèstics, per La Gata Roja han passat des de quartets de corda clàssics fins a Lo Pau de Ponts o els desapareguts Good People d’Ivars d’Urgell.

Abans de ser productor havia fet molts bolos amb bandes com els Timbalers del Blues.

N’havíem arribat a fer seixanta en un any, una xifra que no estava malament per a una banda amateur de poble. Les bandes que hi havia a Lleida als noranta no teníem gaire formació musical, no era estrany que cap dels components sabés llegir una partitura, però el nostre objectiu era tocar i fer el nostre propi repertori.

Però vostè sí que en sabia, de llegir partitures, tenia formació musical clàssica.

Si alguna cosa sabíem en aquella època era llegir partitures. Jo encara vaig estudiar harmonia com si fossin matemàtiques. Sóc un supervivent, molta gent va abandonar els estudis i no s’ha posat mai més davant d’un teclat perquè li van fer avorrir la música. Jo vinc d’una època en què la metodologia encara era molt dura, molt quadriculada i poc creativa.

Realment no sembla gaire atractiu.

Harmonia és entendre la música des del so i aleshores estudiàvem matemàtiques. Ningú no et tocava una napolitana per ensenyar-te què funcionava i què no a nivell harmònic. Aleshores els pianistes sabien llegir però mai no s’atrevien a sortir del guió perquè ningú no els havia ensenyat a fer-ho. No sabien viure la música i molt menys compondre o improvisar. Traduïen els símbols d’un paper en una sèrie de gestos mecànics.

Ara els mètodes pedagògics són més intuïtius?

Si estudies clàssica als conservatoris diria que encara es fan servir, però ara hi ha molta oferta formativa i a la majoria d’escoles no veus una partitura fins que no fa molts dies que toques un instrument i has escoltat molta música. Jo mateix, aquí a Castellserà, fujo de la manera de fer les coses d’aleshores: era com aprendre a escriure abans de parlar, és antinatural i una contradicció.

Aquesta major formació musical de les generacions més joves respecte a la seua, com s’ha traduït en l’escena lleidatana?

Hi ha bones bandes, compositors i cantautors, però a vegades tinc la sensació que també hi ha molta gent jove que prefereix fer versions en lloc de temes propis. Abans s’ajuntaven quatre amics amb unes nocions molt bàsiques i de seguida feien els seus temes, hi havia gent que els escoltava i era relativament fàcil trobar llocs on tocar i a les festes majors els programaven. Potser sobretot em fixo en els pobles de l’Urgell i la Noguera, però tinc la sensació que no hi ha tantes bandes de gent jove com abans.

Sempre va tenir clar que es dedicaria a la música?

No, En el terreny dels estudis formals vaig acabar fent enginyeria sense pensar gaire si era el que volia, però la veritat és que sempre havia fet música en paral·lel i era el que realment m’agradava. Als anys noranta fer música no era una sortida en un poble com Castellserà, això es veia més com una afició que no pas com una professió amb futur. Vaig arribar a exercir l’enginyeria, però finalment es va imposar l’evidència i em vaig decantar per la música. En benefici de la humanitat perquè era un enginyer molt nefast.

En quin moment va decidir que volia dedicar la seua vida a la composició i a la interpretació?

A Manresa l’any 1999 vaig fer un curs amb Manel Camps i em va descobrir l’harmonia de veritat. Després de tants anys em va canviar la perspectiva que tenia fins aleshores, de sobte vaig sentir la música. Camp va ser un mestre que va obrir un món nou a molts músics que fins aleshores vivíem molt desencantats per tota aquella metodologia que comentàvem abans i que encara funciona als conservatoris.

Les seues primeres composicions són d’aquella època?

Sí, és aleshores que vaig començar a volar pel meu compte. Val a dir que en aquelles primeres peces dels voltants de l’any 2000 s’hi nota molt la influència de Camps. Tant en mi com en altres companys d’aleshores. Tots veníem d’aquella educació encartronada i ens vam alliberar. És a poc a poc que cadascú va trobant el seu propi camí.

De la composició a la producció sense deixar mai de tocar?

Tenir l’estudi va ser un pas natural, per viure de la música en un poble de la Noguera has de poder tocar diferents fronts.

Com ha afectat la digitalització en la producció musical?

Ha democratitzat el sistema, ara qualsevol que tingui un ordinador, un programa i una targeta de so de qualitat pot fer coses amb un nivell prou decent. Però si es vol un treball de molta qualitat i capaç de suportar diferents tipus de reproduccions en alta qualitat s’ha de gravar en estudis condicionats i amb instruments i aparells de primera.

Per això va gravar part del seu darrer disc, Umbilical, als estudis PKO de Madrid?

Aquesta és una de les conseqüències de la digitalització. Fa vint anys hauria estat impossible somiar amb posar-hi els peus perquè només era accessible per als grans artistes. Ara és relativament assequible poder-hi gravar alguns dels instruments del treball i masteritzar-hi el disc.

Umbilical és un disc que transmet calma i serenor.

És un disc en el qual es representa el procés de l’embaràs i la vida. Vaig pensar que seria molt bonic si les mares el rebessin com un regal i l’escoltessin com una banda sonora de l’embaràs . Tots els moments de la gestació es reflectecixen al disc: des del dia que ho saps i no ho pots dir fins als primers mesos de vida del nadó. El piano és el fil conductor i també hi ha cinc sopranos, una tenora i un quartet de corda perquè el disc no vagi tan despullat. Sempre que vols potència i personalitat una tenora hi va molt bé, és un instrument de cobla que a fora de Catalunya no es coneix, recorda un oboè una mica més nasal. A Madrid no el tenien gens sentit, però qui hagi sentit sardanes el trobarà molt familiar perquè és el solista de les cobles.

Donar a llum és començar una nova vida i publicar un disc és com tancar una etapa. Quina és la propera?

Em sembla que ja estic preparat per compondre un disc que no sigui per a piano. Fa molt temps que ho dic i encara no m’hi he atrevit.