Cèlia del Diego: “Invertir en joves artistes amb la idea d'especular és una operació poc segura”

Amb una trajectòria contrastable com a crítica i comissària, Cèlia del Diego assumeix la direcció del Centre d’Art Contemporani La Panera de Lleida amb un projecte que, en línies generals, ella mateixa defineix com a continuista amb la tasca de Glòria Picazo. Hereda un espai molt ben connectat i considerat en els circuits nacionals de l’art. Mantenir aquesta fama i alhora connectar amb més sectors de la societat lleidatana a través de projectes com el Javelina. Apassionada de la seua feina, creu sincerament en l’art com a una eina de transformació social A l’hora prevista per a l’entrevista hi ha un taller de percussió a la biblioteca de a Panera. Per parlar tranquil·lament ens hem de traslladar al pis de sota perquè el seu despatx i l’espai expositiu s’envaeixen acústicament perquè la paret que els separa no arriba al sostre. Finalment ens asseiem entre dos obres de l’artista israeliana Elle Littwitz dins el marc de la 10a Biennal d’Art Leandre Cristòfol, en la qual s’exhibeixen peces de tretze artistes originaris de països de l’òrbita mediterrània.

El relleu al capdavant del centre va estar pendent de resolució durant més d’un any, quin panorama es va trobar?

L’anterior directora havia deixat tancat un calendari d’activitats que no havia previst una transició tan llarga, només quedava programada una exposició de Francesc Torres. De seguida vam organitzar l’exposició de Martin Llavaneras i Eulàlia Valldosera, guanyadors de la beca per fer una residència al Centre d’Art i Natura de Ferrera. Ara estem en plena Biennal, no hem deixat de fer tallers i de cara al 2018 volem impulsar el projecte Javelina.

Aquesta és una de les propostes del seu projecte com a directora?

El projecte que vaig presentar era continuista, però també calia revisar alguns aspectes perquè La Panera funcionava de la mateixa manera des de l’any 2003 i necessitava una certa actualització. La relació amb l’escena creativa lleidatana i la seua àrea d’influència em semblava un punt que calia reforçar.

És un espai amb recorregut i prestigi dins el circuit de l’art contemporani, però es coneix prou entre la ciutadania de Lleida?

Aquest és un fenomen general en l’art contemporani, no és un problema exclusiu de la Panera. Hi ha una certa reticència de recepció pel que fa al públic, però això no és perquè la Panera tingui una activitat excessivament complicada. És un dels centres més antics de la Xarxa de Centres d’Art de Catalunya. És un referent pel que fa activitat i programació. També es cert que l’espai en si no convida a entrar-hi: l’edifici té una estètica molt bunqueritzada, no té finestres i la urbanització que l’envolta no hi ajuda perquè fins i tot costa saber on és l’entrada.

Abans parlava de reticències en la recepció.

El més lluny que s’arriba a les assignatures d’Història de l’Art als instituts són les avantguardes. El mateix sistema educatiu no està còmode

explicant l’art contemporani i per això no ho fa. Els tallers que organitzem des del Servei Educatiu amb les escoles són importants perquè creem el públic del futur. És gent que no tindrà por d’entrar, que treballa amb els mètodes dels artistes i ho fa sense prejudicis. Pensem que quan siguin grans no els costarà tant entrar en un centre com La Panera perquè estaran més habituats a llegir aquest tipus d’art.

Hi ha, doncs, una part de la societat adulta que és ignorant respecte al llenguatge i els referents, que no té les eines per entendre l’art contemporani?

No. Tot demana d’un aprenentatge i l’art contemporani no és una excepció. Està clar que tu davant d’una peça pots veure-hi literalment el que hi ha (assenyala Seam Rezone, d’Elle Littz) o interessar-te per l’obra i l’autora. En aquesta peça pots quedar-te que són un conjunt de restes de pilotes de futbol de cuir rebentades esteses a terra, però quan descobreixes que són originals d’un camp de mines, d’una zona que separa els jueus dels palestins a Jerusalem, quan saps que l’autora treballa sobre les relacions entre israelians i palestins valores la peça d’una altra manera.

Fins a quin punt, doncs, una obra necessita una contextualització i explicació per ser entesa?

Això passa amb tot l’art, si tu treus un monòleg d’una obra de teatre i l’escoltes fora de context tindrà un sentit o un altre. Això no vol dir que fora de context no serveixi ni funcioni. A la inauguració de la Biennal el ballarí Aimar Pérez Galí va fer una intervenció en la qual convidava tothom a veure espectacles de dansa i animava la gent a no sortir-ne frustrats si pensaven que no havien entès res. No cal sortir angoixat pensant què em volen dir, també pots sortir parlant de les textures o de com està instal·lat des d’un punt de vista estètic. No passa res si al final no saps qui és l’artista ni coneixes tota la seua trajectòria.

La societat actual se sent interpel·lada per l’art conceptual d’avantguarda?

Nosaltres hem d’oferir el màxim d’eines possibles per fer-ho.

Això passa, com dèiem, per arribar a més gent?

Sempre serà un objectiu dels centres d’art arribar a més gent.

A través de quins artistes? Quina és l’aposta i la línia expositiva de La Panera?

Històricament ha treballat amb artistes de mitja carrera, que són els que tenen més dificultats per exposar. En general hi ha moltes opcions per artistes joves i emergents: concursos i espais expositius. Quan passen dels trenta llargs els costa molt exposar i mantenir-se. Existeix el perill que abandonin o que l’obra se’n ressenteixi.

La Panera és un centre d’art, com s’ha de relacionar amb el Museu Morera?

La idea és convertir-nos en un referent perquè no és gaire habitual que en una mateixa ciutat convisquin un museu i un centre d’art. La manera de conviure és que cadascú faci el paper que li toca i que fem coses conjuntament. En general els centres estan més focalitzats en l’activitat educativa i de difusió; no estem adscrits a patrimoni i no tenim conservadors ni cataloguem obres. No tenim fons propi però participem en la creació del fons municipal del Morera.

La crisi com ha afectat un centre com aquest?

El pressupost d’enguany és la meitat del que tenia el 2003.

Com es pot mantenir una línia continuista amb la meitat de diners?

Es fan exposicions més llargues i també es busquen coproduccions amb altres espais per amortitzar despeses. Si comparteixes un transport entre tres espais expositius que no competeixen per públic abarateixen despeses. Per mantenir-nos hem d’aguditzar la imaginació, fins i tot buscar finançament extern per a projectes puntals.

Una de les trames de la sèrie Nit i Dia de TV3 era una xarxa de corrupció que feia servir una galeria d’art per blanquejar diners falsejant a l’alça la cotització d’un artista jove.

Quan treballava a la Galeria d’Antoni Tàpies vam rebre ofertes per especular amb obres seues, ja que eren un valor segur. Els responsables sempre s’hi van negar. La gent que compra com a inversió aposta per noms consolidats, fer-ho en joves artistes amb la idea d’especular és molt lent i poc segur. La consolidació d’un artista és un procés molt lent en el qual intervenen molts factors. S’hauria de controlar una xarxa de comissaris, crítics, galeristes o col·leccionistes tan diversa i dispersa que penso que és molt difícil especular i invertir amb la intenció de fer diners.