LLIBRES
Liz Castro: "Tothom hauria d'escriure els seus records del referèndum de l'1 d'octubre"
Mai no li havien fet un encàrrec amb tanta urgència. L’editora, escriptora i traductora nord-americana Liz Castro va disposar de tot just un parell de setmanes per escriure ‘Els carrers seran sempre nostres’ (Pòrtic), una crònica de l’1 d’octubre. Ella va acceptar el repte, convençuda que calia deixar per escrit el que va viure. De fet, convida tothom que va participar en el referèndum a fer-ho “perquè el bloc del 155 ens vol fer creure que ho hem exagerat tot i que no va passar com ho recordem”.
Com va viure l’1 d’octubre?
Amb la sensació que no era prou útil. Era en una escola de Gràcia, on visc i estava al·lucinada amb la mobilització de la gent. Allò no ho organitzava Òmnium de l’Assemblea Nacional, sinó la gent. I era increïble com funcionava tot. En un moment determinat vaig pensar que aprofitant que tinc molts seguidors a Twitter seria més útil des de casa fent d’altaveu de tot el que passava, traduint tuits... Fins i tot on no hi va haver violència es va viure el dia de manera molt estressant, perquè t’arribaven imatges terribles i no sabies si el teu col·legi electoral seria el següent o si s’emportarien les urnes.
Què la va impressionar més?
La determinació de la gent gran que havia patit el franquisme va ser una de les coses que em van commoure. També veure pobles com Menàrguens, on hi havia més policies que persones protegint el col·legi electoral i tot i així van carregar. També va ser molt emocionant constatar que a la tarda persones que no eren independentistes van venir a reforçar. Perquè després del que havia passat, la cosa ja no anava d’independència, sinó de democràcia.
Calia fer un llibre com aquest?
Era del tot necessari. I no ho dic per vendre’n. Animaria tothom que va viure l’1 d’octubre a posar per escrit la seua experiència, perquè el bloc del 155 ens vol fer creure que hem exagerat i amb els anys perdrem els records, es difuminaran. Que la policia donés pilotes de goma a alumnes d’una escola de Lleida resumeix molt bé aquesta tàctica. És com si ens diuen que no recordem bé el que va passar. I això és molt greu. Nosaltres hi érem i ho vam veure.
Va optar a la presidència de l’ANC i va ser la candidata més votada pels socis. És inevitable pensar que per molt poc seria vostè la que hauria anat a la presó?
Hi he pensat moltes vegades. De fet, fins i tot m’havia assessorat legalment abans de presentar-me com a candidata, però la conclusió va ser clara: ser independentista no és il·legal... És absurd que Jordi Sànchez i Jordi Cuixart hagin anat a la presó. Si no podem utilitzar la democràcia, és que no és una democràcia. No et poden dir que ser independentista és legal si un cop guanyes les eleccions no et permeten independitzar-te. I jo sóc demòcrata. Hi crec. Crec fermament que es pot canviar un govern des de la democràcia.
Com acaba sent una líder de l’anomenat procés una californiana?
Vaig començar a estudiar català a Califòrnia. Sempre m’ha interessat. I el 1987 vaig venir a Catalunya i em va agradar molt. El que no sabia aleshores és que m’hi quedaria.
És tota una influencer a Twitter. Què té aquesta xarxa social?
El que em sembla més interessant de Twitter és que et permet interactuar amb persones amb les quals et seria difícil contactar per un altra via.
L’independentisme hauria hagut d’agrupar-se en una llista única?
Jo penso que no, perquè seria una falsa unitat. Aquest va ser l’error d’Escòcia: un únic partit demanava la independència. M’agrada que hi hagi partits de perfil molt divers treballant per la independència. La transversalitat és la nostra riquesa.
