Màrius Serra: "La lectura sempre ha estat un fet minoritari, tampoc ens enganyem"

Va arribar a cursar primer de Medicina, però l’any següent va fer el salt a Filologia. El seu darrer llibre és D’on trec el temps (Empuries 2017), una reflexió sobre l’única certesa que passa igual per a tothom, però que tothom viu d’una manera absolutament diferent.

La pèrdua de temps és un problema de la postmodernitat?

Hi ha estat sempre, però ara n’hem pres consciència. La incorporació de la dona al treball ha posat envidència espais que els homes no es preguntaven què hi passava ni com funcionaven. La casa estava neta i endreçada, el dinar era a taula... ara, de sobte, descobrim que allò demanava temps i vam valorar-ho d’una altra manera. Quin temps dediques als teus fills? Això el meu pare no s’ho va preguntar mai, ell anava a treballar i em veia per casa. Ara un pare jove, afortunadament, hi pensa i si no pot dedicar-li el temps que considera idoni per culpa de la feina, es preocupa.

Cada vegada tenim més enginys per fer la vida més àgil i paradoxament estem més saturats.

El correu electrònic, la missatgeria instantània i les xarxes socials són collonuts, però si parem a pensar l’estona que dediquem a llegir, rebre i gestionar els nostres perfils és esfereïdor.

Vostè és addicte a les xarxes?

En temps que l’actualitat és intensa, com els que hem viscut aquesta tardor, sí que hi sóc més aficionat, sobretot al Twitter.

Les noves tecnologies són un enemic de la lectura o una excusa per estar llegint tot el dia?

És un altre tipus de lectura. El que ha sucumbit és un tipus de lectura que demanava un compromís i un contracte amb tu mateix. Agafar un llibre, obrir-lo i dedicar-li un cert temps. Era una convenció per invertir-hi un temps llarg. Si la novel·la és gruixuda has de trobar bones estones o viatjar molt amb tren. Això ho estem perdent per la immediatesa. La lectura del pescador s’està perdent en favor de la lectura del caçador. La idea d’aturar-se a consciència, seure i gaudir pacientment de la lectura està perdent terreny davant una lectura ràpida, que es mou, que salta d’un vincle a l’altre. Hi ha un moment que si no ets interromput t’inquietes. Hem arribat a uns extrems de perversió a les xarxes que les coses han de passar totes de manera simultània. Si ningú et diu res en una bona estona comences a sospitar que passa alguna cosa. O s’ha fos el wifi o la gent passa de mi. Això té uns efectes, per exemple, en l’agilitat mental, però està derruint la capacitat de concentració i el fet de dedicar-nos una bona estona a la lectura.

La lectura és una activitat amb més prestigi social que no pas practicants.

La lectura sempre ha estat un fet minoritari, tampoc no ens enganyem. Però fins i i tot entre gent que la practicava t’adones que ara tenen el seu wifitime, que es dediquen una estona llarga a casa a navegar per les xarxes. També és una activitat que competeix amb el consum televisiu. La idea monolítica de la tele i la seua omnipresència a les cases també s’ha acabat, ara la competència és ferotge. Anys enrere la gent mirava la tele, ara tenim multipantalles a casa. En aquest entorn, la lectura del pescador, disposat a passar hores en solitari acompanyat d’un lllibre, s’està perdent.

Jordi Puntí parla a Això no és Amèrica que els escriptors són caçadors o pescadors segons com atrapen les històries que expliquen. Amb quin s’identifica?

Des d’aquesta perspectiva sóc pescador. Hi ha els autors que es documenten i els que consideren que és la vida la que els documenta. Jo sóc d’aquets darrers. Aquests autors americans professionals capaços de fer una immersió en un terreny que desconeixen per fer una història, no em motiven. A mi com a narrador m’interessa buscar històries, però em preocupa molt l’estil. M’interessa com explico la història més que la mateixa història, encara que m’interessa explicar-ne una. Si portem a l’extrem la mateixa metàfora, el pescador podria ser un tipus de narrativa que dóna més importància a la manera com s’explica que no pas al que s’explica..

Si passes moltes hores treballant en tants fronts, d’on surt el temps per viure les experiències que l’han d’inspirar?

L’equilibri és perillós i no és fàcil. Hi ha una novel·la de Harry Mathews, The jornalist. El protagonista fa el salt a la dona i comença a portar un dietari per no caure en contradiccions, escriu per ser coherent. Li agrada tant escriure que comença a escriure mentides per no quedar tampoc amb l’amant, perquè el que realment li agrada és escriure.

Forma part de la secció Filològica de l’IEC. El català és una llengua molt rica, però està normativitzada de manera que li costa adaptar-se als canvis socials i crear paralues noves com fa l’anglès?

Podríem estar d’acord en un fet de la tradició anglosaxona: la seua capacitat d’adaptació i de no establir grans veritats universals i unívoques. 

Els phrasal verbs, per exemple, la capacitat d’inventar conceptes ajuntant verbs i preposicions.

Això és inherent a la llengua. No tant al sistema lingüístic com a l’experiència històrica de la llengua anglesa. Hi ha una dada que sobta quan es coneix però és important per entendre els canvis soferts per l’anglès: l’època que Shakesperare va escriure tota la seua obra, l’anglès el parlava menys gent de la que ara parla el català. La capacitat que tenia l’anglès com a sistema lingüístic podia ser equiparable al català. Què ha passat fins ara? Per raons històriques l’imperi britànic va arribar a molts racons del món i va entrar en contacte amb múltiples cultures i llengues d’orígens molt diferents. Aquest va ser un contacte ric. Va desnaturalitzar l’anglès i el va fer més flexible. Des de la potència que li dóna haver-se convertit en la llengua franca a nivell internacional, s’ha estirat i fet de goma. És important que el codi lingüístic es pugui adaptar i que l’emissor del missatge tingui un poder real d’irradació i d’hegemonia cultural.

El procés de permeabilització lingüística els anglesos també van tenir el debat entre ortodoxos puristes i heterodoxos més flexibles?

De fet encara existeix ara. David Cristal es queixa amargament de la pèrdua de qualitat de l’anglès perquè tothom el fa servir. Entre els funcionaris de la Unió Europea és molt habitual que parlien el globish: és un anglès de cent paraules. Un anglès preocupat per la llengua es posaria les mans al cap si els sentís parlar.

No tenim el problema que els indis destrossin la llengua, però hi ha qui es lamenta que les noves generacions la maltracten.

La qualitat del català ha baixat i això també té una part positiva. Hem incorporat molta gent que abans parlava castellà a casa i amb els fills s’han passat al català, per exemple, i això és positiu perquè vol dir que el parla més gent. Ara bé, això ha empobrit el fons d’armari de la tradició oral de dites, frases fetes o expressions populars heretades. Després hi ha un conflicte endèmic, totes les generacions pensen que la següent parla molt malament. Em poden escandalitzar gent d’una altra generació, però intento acceptar-ho sense fer escarafalls perquè la llengua ha de ser viva i la gent crea els seus propis codis. No és el jovent, passa que el món en general posa menys focus en el llenguatge. El segle XX va ser el de la imatge i en l’era digital cada vegada s’escriu menys. El procés de simplificació va en contra d’una bona qualitat i transmissió lingüística. El que em sembla incontestable és que amb la gent jove també t’endús sorpreses. Pots veure canalla rapejant amb una riquesa lingüística que flipes. Això són nous camins i vies per fer-se seva la llengua.