EL PERFIL
Laura Vilar: "Si busquem un relat lineal en la dansa contemporània, no la podrem entendre"
Estudia, assaja, ensenya i practica una manera d’entendre la dansa molt orgànica i visceral. La Laura Vilar és la coordinadora artística de la Producció Nacional de Dansa, a través de la qual aquesta tardor van exhibir dos obres de dansa contemporània a la Llotja. Un parell de peces originals de coreògrafs joves pensades per acostar-se a nous públics, trencar tabús i amorosir prejudicis. Ajudar a crear un circuit estable d’aquesta disciplina a Catalunya que doni sortida al gran nivell de coreògrafs i ballarins que hi ha al país.
Per a la sessió fotogràfica, flueix per l’espai amb una naturalitat que t’atrapa, senzillament te la quedaries mirant. Quan parla, tampoc no deixa indiferent: té ganes d’explicar la dansa i busca les paraules justes per fugir dels tòpics.
La dansa contemporània balla i resisteix al marge dels circuits culturals?
És molt difícil que es programi de manera estable i que apostin per la dansa d’una manera decidida. Se’n pot veure en llocs com la Fira de Tàrrega, per exemple, però la potència creativa i interpretativa que hi ha avui dia a Catalunya no es veu reflectida en produccions i en contractacions, en dignitat laboral que ens permeti viure de la nostra feina.
Trencar el cercle viciós que crea la falta d’oferta i la falta de públic.
No hi ha públic perquè no hi ha oferta i, al mateix temps, no hi ha produccions perquè no hi ha prou hàbit d’anar a veure dansa i entendre els codis. Encara hi ha por d’enfrontar-se a aquesta dansa, que el públic creu que costa d’entendre.
La dansa clàssica és més accessible?
Té uns codis i patrons de moviment molt marcats i estipulats. El públic potser no els coneix, però la dansa clàssica s’emmarca en unes propostes narratives més convencionals: et volen explicar una història. Si busquem un relat literal en la dansa contemporània, no la podrem entendre. Juga en el terreny de suggerir, de fer preguntes, més que no pas donar respostes.
Ha de jugar amb els nostres instints primaris?
Hi hem d’entrar des de la sensibilitat, en comptes de fer-ho des del voler entendre què volen dir. La reacció en cadascú pot ser diferent, la qüestió és que no et deixi indiferent. Una pel·li pot fer riure, pensar o pot fer passar por: sigui com sigui, ha de commoure.
Quan és a través d’una narrativa poc convencional i sense moviments codificats, com aconsegueix trencar les barreres?
Potser és fer-se la pregunta què entenc i què sento. Apel·la a l’espectador perquè l’obliga a qüestionar-se si allò que veu li provoca alguna cosa. Hi ha una part molt atractiva de veure: el fet purament físic, el moviment del cos pel moviment. Però, després, hem d’entendre que res no és gratuït i que hi ha una intencionalitat. El moviment de la clàssica és molt evident tal com es presenta dalt de l’escenari: té una clara vocació d’elevar la dansa, per això les noies van de puntetes. Els codis apunten a una perfecció, perquè hi ha un temps i unes seqüències ideals.
Per contra, en la contemporània, hi ha molta més llibertat de moviment?
Absolutament: hi ha tants moviments com possibilitats té el cos. El llenguatge no té noms.
Això vol dir que no hi ha partitures o guies que es puguin transmetre d’una generació a la següent?
No, cadascú posa els noms que li sembla, sobretot descriu els moviments de manera literal. La dansa és una visió particular del món i cadascú la sent a la seua manera. Com a molt, hi ha coreògrafs que han portat una obra seua d’una companyia a una altra, però no hi ha peces bàsiques que es puguin interpretar perquè es difonen a partir d’un llenguatge comú.
La dansa clàssica és anterior a la contemporània. S’ha de passar per l’una abans d’arribar a l’altra?
No necessàriament. Hi ha qui ve de les arts marcials o de la gimnàstica rítmica, o que ha entrat directament a la contemporània des de petita. Cadascú fa el seu camí i construeix el seu propi estil.
