David Carabén: “La sacralització del talent és una convenció absolutament burgesa”

Es presenta a la trobada amb una guitarra espanyola sense una estratègia gaire clara de com ho pensa encarar. “Improvisaré una mica sobre la marxa i dependrà del públic si parlem més de música, de periodisme o de futbol”. Mentre treballava de presentador a la BTV a finals dels noranta va debutar com a compositor, guitarrista, lletrista i cantant de Mishima amb Lipstick traces. Carabén no sonava impostat perquè la seua mare és holandesa i l’anglès no li era una llengua estranya. Amb Trucar a casa. Recollir les fotos. Pagar la multa van mantenir l’estil i van canviar la llengua. Des d’aleshores han crescut amb fidelitat al seu estil. Mishima sona a Mishima i ho han tornat a demostrar amb el darrer treball Ara i res,

Al programa de ràdio Islàndia de RAC1 la periodista Maria Xinxó va dir que Mishima era dels pocs grups que sempre parlaven d’amor sense ser ensucrat.

És una bona floreta, però aquesta és la feina del que escriu cançons, fer-ho creïble i que no soni repetititiu ni empipador. Que algú les senti com a pròpies i que la gent tingui la sensació que hi passa alguna cosa. L’amor és el gran tema de la cançó popular de tots els temps. El seu neixement coincideix amb el de l’amor romàntic i suposo que és indissociable. Tampoc hi ha lliçons en les nostres lletres, però suposo que es nota que estan fetes a través d’experiències viscudes, que d’alguna manera són autèntiques.

En el darrer treball és cert que hi ha poques cançons d’amor. Tampoc han caigut en la temptació de la reivindicació política.

La militància política és per a qui té les coses clares i intenta solidificar aquesta presa de partit, conquerir altres consciències amb aquestes petites certeses que ha trobat. Jo utilitzo la música precisament per difuminar les meues certeses, per posar-me en dubte, per qüestionar qualsevol idea que tinc de la vida i acceptar que estem fets de contradiccions. M’agrada jugar amb el llenguatge, veure que el significat de les coses a vegades és relatiu i depèn del punt de vista. Tampoc nego que les cançons són política perquè tot és susceptible de ser llegit en doble significat.

De formació tampoc n’hi faltaria, es va llicenciar en Ciències Polítiques després de passar per la facultat de Dret.

Mentre feia dret passava més temps a la Filmoteca de Catalunya i escrivint crítica cinematogràfica pel fanzine que fèiem al Cinefòrum de l’Hospitalet que a classe. Després vaig ser la primera promoció de Ciències Polítiques de l’Autònoma, però em va decepcionar molt. Fèiem una mica de sociologia, d’història contemporània, una mica de dret... A mi m’interessava la teoria política des d’un vessant més filosòfic i molt menys compromès amb l’actualitat, el dia a dia o la militància.

Li va servir de res?

Per saber el que no vull fer. Escollir una carrera que t’ofereix una cosmovisió del món a través d’una disciplina, ajuda a generar i consolidar una perspectiva sobre la realitat. Això determinarà què vol fer l’estudiant a la vida. El darrer any el vaig fer a Grenoble i tots els meus amics eren músics. Allà vaig començar a cantar i tot va sumar en una direcció més artística.

El cinema no va ser mai una opció de vida?

No. De seguida vaig entrar a BTV, sobretot parlant de cinema, era una època molt maca i tothom qui hi treballava tenia altres vocacions. Aleshores vaig veure que el món de la música m’interessava molt. D’adolescent somiava amb fer carrera de periodista cultural perquè em pensava que l’artista seria molt difícil. El més complicat ha resultat que era ser el periodista.

Ha aconseguit fer-se en lloc en el món de la música, però dóna per viure amb solvència?

No, i cada dia és més precària. Però queixar-se no serveix de res, només per desencantar-te de la música perquè està en crisi permanent. Això també parla bé de la seua condició: és transformació constant, canvia la manera de moure’s i fer concerts, de promocionar-los, les i la tecnologia de fer música. Adaptar-se a això és complicat i si l’actitud és queixar-se no aguantes ni una gira. La idea és gaudir de poder tocar, de gravar, de les relacions que vius. Fins i tot quan no surt bé també n’has de poder treure alguna cosa bona.

Una de les evolucions que ha sofert el món de la música és que ara es torna a editar en vinil.

Des de l’ Amor feliç editem en LP i reeditem els anteriors. A part del nostre públic li agrada aquest tipus de format. Ens dediquem a una feina que té com a referent clàssic una època, els anys seixanta i setanta, que segons els entesos és quan es produeixen els millors enregistraments. Diuen que només una de cada quaranta persones pot apreciar la diferència entre un disc analògic i una gravació digital. Però sí que en el procés de gravació es veu molt i ens agrada.

Influencia en el procés creatiu?

Hi ha moltes diferències i depèn de la disciplina. Qui escriu en un ordinador vomita i després endreça, abans es pensava i després s’escrivia perquè el procés era car i lent.Aquesta disciplina de l’analògic és molt bona. Les peces televisives en analògic eren molt més curoses i es pensaven molt més seriosament, no gravaves sense mesura amb la idea que després muntaries. Les meues cançons neixen d’impulsos personals i de l’energia que sento en cada moment, sóc molt analògic i no sé compondre mitjançant els aparells digitals. Això no vol dir pas que renunciï a res, està molt bé gaudir i treure el millor d’ambdues tecnologies.

Per escriure poesia, traduir literatura, compondre cançons, fer crítica de cinema i de futbol. Si ha de parlar de processos creatius, per on començaria?

El procés creatiu és tan natural i espontani que no sóc conscient de la complexitat. Crec molt en els fenòmens d’emergència. Cada detall és senzill però la suma de tots fan aflorar una cosa meravellosa, cada obra d’art és la suma de petites decisions que tothom hauria pogut prendre. La sacralització del talent o del geni és una convenció absolutament burgesa. Tothom pot fer una cosa meravellosa, senzillament hi ha de dedicar hores i no tothom té la pacència, el temps, o la devoció. El talent és el compromís i la resolució és creure en un mateix.

I una forma de sobreviure. Alguna vegada ha dit que viu eternament en allò que els francesos anomenen l’edat dels possibles, aquell moment de la vida que totes les portes són obertes.

La nostra generació, els nascuts en democràcia, vam viure una bona infantesa i hem presenciat amb la boca oberta el pas de l’analògic al digital i la debacle del periodisme. Aquesta i altres professions s’han ensorrat en la precarietat. Les relacions de parella són més versàtils que mai i hem d’estar preparats per adaptar-nos a les circumstàncies. Diversificar-se està molt bé, però ara pràcticament és obligatori: jo voldria viure de la música i que tota la resta fossin aficions en lloc de necessitats per alimentar-me.