Marimar Guàrdia: "Busco la fórmula perfecta de la plastilina casolana"

Quin és el problema que trobava a la plastilina tradicional?

És freda, oliosa, dura... no és agradable d’amassar i crec que els nens es mereixen estar envoltats de bellesa i poder tenir experiències boniques.

I va decidir fer-la vostè. Per on va començar?

Me n’havien parlat alguna vegada. Vaig recuperar la recepta i m’hi vaig posar tot modificant-la.

Quins ingredients porta?

Farina, sal, aigua, oli, colorants i cremor tàrtar. Aquest últim ingredient és una aportació meva. Buscava alguna cosa que li donés l’elasticitat idònia i com que a mi m’agrada molt cuinar, vaig pensar en aquest ingredient que s’utilitza en rebosteria. Els colorants són una barreja de pigments vegetals i alimentaris.

Ha revisat la fórmula de plastilina, creu que s’ha de revisar també la seva pràctica?

Sí. Caldria desfer-se d’estereotips. La plastilina no és cosa de nens solament. De fet, jo recomano que l’adult s’assegui amb l’infant a amassar i fer plastilina. Sense jutjar-lo ni qüestionar-lo. Fer per fer, sense fixar-se un objectiu. Aquest és un altre error: quan agafem la plastilina s’acostuma a preguntar “i què faràs?” o “què has fet?”. No cal fer res en concret, amassar, passar la plastilina per les mans ja és molt i quan ens cansem, doncs la desem ben tapada i fins a la propera.

Els packs que ven porten instruccions i targetes escrites a mà. Les mans conten molt en aquest projecte.

D’una banda, el coneixement ha de passar per les mans, si no queda difús. Això aplicat als infants significa que allò que no toquen, el que no experimenten, no ho registren i, per tant, no ho aprenen. D’altra banda, alguna cosa que estigui feta a mà, artesanal, significa que algú ho ha fet per a tu, i això cal tenir-ho present, és amor i respecte, de què tothom pot aprendre, grans i petits. Escric a mà les etiquetes dels packs perquè cadascun va a una persona única, no pot ser per a tots el mateix.