Mariví Chacón: "M'agrada escoltar i donar veu a històries que passen desapercebudes"

A raó de quatre entrevistes diàries, la Mariví calcula que en fa unes vuit-centes per temporada. Enguany celebra la desena al capdavant del Cafeïna, el magazín de tarda de Lleida Televisió, i malgrat la llarga experiència en l’art de la conversa pública, confessa que està una mica nerviosa quan concretem l’entrevista per al suplement Lectura.

S’ha convertit en una de les cares més visibles de Lleida Televisió, però els seus orígens són al món de la ràdio.

Concretament a Ràdio Corbins. Era l’any 91 i els vaig preguntar si hi podia col·laborar. Els vaig gravar una cinta de casset a casa com si fos un programa i al cap d’un temps em van trucar per si volia posar música els dissabtes a la tarda. Com que era molt jove m’hi acompanyava el meu pare amb cotxe. Després vaig passar a treballar-hi entre setmana i en poc temps em van proposar entrar en plantilla a Cadena Dial.

Com funcionava, aleshores, una radiofórmula generalista?

Les franges horàries estaven divides en franges de colors, cada mitja hora en punt es connectava en directe amb la central de Madrid i sonava la cançó que ells marcaven, que era la mateixa per a tot Espanya. Nosaltres havíem de posar música en espanyol i en català, i les cançons es classificaven per colors en funció de diferents criteris que marcava la cadena. A mi, com que la música d’aleshores m’agradava, no em va suposar gaires poblemes adaptar-me al nou estil. Al cap del temps vaig passar a ser coordinadora de Cadena Dial.

Va tenir sempre clar que es convertiria en la seua feina?

Quan vaig començar a Corbins estudiava per a administrativa, encara que no vaig acabar els estudis. Va ser tot tan natural que tampoc era conscient que estava fent carrera a la ràdio. Amb internet i el digital han proliferat les ràdios amateurs i a més a més pots escoltar emissores de tot el món, però al mateix temps s’ha perdut un teixit de ràdios locals i de barri que als anys vuitanta i noranta donaven molta vida. Corbins era semiprofessional i a Lleida hi havia emissores a Pardinyes o Cappont amb una programació molt estable. D’aquests planters han sortit molts professionals que ara estan a primera línia de la ràdio o la televisió.

Part de la meua feina és que els convidats se sentin còmodes perquè és la primera vegada que surten a la tele

Ara sembla impensable que ningú pugui aspirar a treballar en un mitjà de comunicació si no té un grau i dos màsters.

Jo sóc molt inquieta, no he deixat mai de formar-me pel meu compte i de llegir molt cada dia, no sé anar a dormir si no és amb un llibre a les mans. Potser no ho sembla, però tinc molts dubtes i els reptes em fan molt respecte, però sempre he sigut molt curiosa i de qualsevol tema he buscat sempre informació per estar al dia i poder fer preguntes pertinents. Quan ja duia uns anys a Cadena Dial em van oferir un programa setmana que es deia Empresaris. De cop i volta havia de conduir un espai d’una hora en el qual es donava veu al teixit productiu de Lleida i es debatia sobre els reptes i les problemàtiques dels sectors econòmics de les comarques de Ponent. Què sabia jo d’economia? Podia declinar l’oferta o llençar-me a la piscina, buscar molta informació, absorbir el màxim de coneixement possible i arriscar.

Van proposar-li mai fer el salt a Barcelona o Madrid?

Un estiu vaig anar un parell de mesos a Cadena Dial a Barcelona. Ara potser seria diferent perquè amb el tren d’alta velocitat es pot pujar i baixar de Barcelona cada dia, però aleshores era inviable i m’havia de quedar a dormir allà. La feina no estava malament, però jo sóc una noia de barri i aquella ciutat la veia massa gran i anònima. Semblarà una bajanada: vaig pensar que si em passava res al mig del passeig de Gràcia no m’ajudaria ningú. També va coincidir que començava a festejar i passar tantes hores sola a Barcelona no m’hi veia. Ho comparava amb el Secà –de Sant Pere– i m’adonava que jo estic més a gust en una ciutat i un barri que em sento meu i que tinc la sensació que conec la gent que m’envolta.

Fa deu anys que és una cara coneguda de Lleida Televisió. On és la frontera entre conèixer la gent del barri o ser coneguda perquè surt a la tele?

Hi ha gent que em saluda i a vegades no sé qui són (riu), suposo que ho fan d’inèrcia sense saber si em tenen vista del forn de pa o perquè surto a la tele. Una vegada un senyor em va aturar en un supermercat i em va preguntar, tot estranyat, si jo també comprava com la resta de la gent. La majoria, si et reconeixen, no diuen res. Som un país de gent molt discreta. El que després passa és que hi ha molta gent que sempre acaba passant per Lleida Televisió a veure què fan, i quan una persona surt al Cafeïna després es troba molta gent que l’atura per dir-li que l’han vist.

Deu anys no els aguanten gaires programes, quin és el secret?

Jo m’ho passo molt bé i això diria que es nota, i amb els anys també aprens a tractar la gent i donar-los aquella confiança que necessiten per enfrontar-se a una entrevista en un plató. Quan feia ràdio era més íntim, dins la peixera estàs molt sola i ets sents còmoda perquè no has d’estar pendent de la imatge. Molts convidats del Cafeïna és la primera vegada que parlen davant d’una càmera; part de la meua feia és fer-los sentir còmodes, i si jo no estigués realment interessada per allò que m’han d’explicar al final es notaria. Quan veus que hi ha gent que baixa del Pallars per una entrevista d’un quart d’hora, t’adones que fem bé la feina i que Lleida Televisió la mira molta gent.

Em sento molt de barri, m'agrada tenir la sensació que conec la gent que m'envolta i que trobo cada dia

I vostè qui escolta o mira? Quins són els seus referents professionals davant d’un micro?

A mi m’agrada molt Gabilondo, durant molts anys era la veu que em feia companyia a casa, amb la típica ràdio que sempre hi havia a la cuina.

Ja ha passat a millor vida?

Doncs la veritat és que a casa encara hi és, és l’únic aparell que resisteix a l’era digital.

Vostè també ha sobreviscut.

Als noranta a les ràdios es punxava en vinil i els anuncis es gravaven en cintes obertes que després tallàvem i enganxàvem a mà. Un dia ens van portar uns ordinadors de Madrid i ens van dir que tot estaria informatitzat. Amb internet i els nous dispostius han canviat les maneres de consumir contingut. Els més joves busquen en múltiples plataformes i miren el que volen i quan volen. Ja no estan pendents de la programació i això és un repte per a tots els mitjans, siguin locals o nacionals. Fidelitzar audències no és gens fàcil, nosaltres podem aportar el valor afegit del fet local.

Ha entrevistat milers de persones, en té cap de pendent?

La veritat és que fa molts anys que vaig al darrere d’una senyora que viu a Mollerussa i que té un passat molt interessant, encara que de moment se’m resisteix. Aquesta dona als anys seixanta era coneguda com a Gelu, una cantant ie-ie que va arribar a guanyar diversos discos d’or i a fer gires per Amèrica. A mi el que m’agrada és escoltar i donar veu a històries que moltes vegades passen desapercebudes.