Pare Joan Ribalta: "He viscut l'exili i el franquisme però el moment polític actual és dels pitjors"

Amb sis anys ja portava sotana. Se la posava a desgana i per ordre materna per fer d’escolanet. A la casa familiar de Manresa, els diumenges començaven amb els cops de cadira que feia la mare contra el pis de dalt, just a sobre l’habitació del petit Joan Ribalta. Aquest era el despertador d’hivern, ja que a l’estiu, la claror i bona temperatura de primera hora treia la mandra a la mare i baixava les escales. Mentre sentia l’impuls de desfer-se de la sotana d’escolanet que l’obligava a matinar en diumenge, es va enamorar de la vestimenta dels jesuïtes. Aquells sacerdots ignasians l’il·luminaven amb la seva amabilitat i saviesa fins al punt de tenir clar amb 15 anys que volia formar part de la companyia. Enguany farà els 100, i els entoma amb gratitud i inspirant amb la seva saviesa adquirida no solament amb els estudis sinó també treballant en escoles que ha dirigit i on ha portat a l’èxit personal molts dels seus alumnes del Claver de Lleida. La clau de la longevitat, ens diu, és portar una vida tranquil·la, que s’aconsegueix aprenent de tot el que ens passa i ens envolta. Des de la passió per aprendre, ha traduït algunes de les 17.000 cartes espirituals de Sant Ignasi de Loiola i n’acaba de publicar un llibre. Ens rep al seu despatx, on solament entrar, un ja rebaixa el ritme i se sent en pau contagiat de la que el Pare Ribalta desprèn. Aquella pau que no s’aconsegueix sinó que adquireixen els que han entès de què va la vida.

De totes les decisions que ha pres, quina creu que ha pesat més per permetre-li arribar als 100 anys amb vitalitat i lucidesa?

Viure la vida amb tranquil·litat. Això es fa acomodant-te en les situacions, no oposant-te al que et toca viure sinó aprenent de cada cosa i de cada persona. Jo aprenc fins i tot dels maleducats. Aprendre és una actitud, una decisió individual que et condueix a la tranquil·litat. Et posaré un exemple amb una de les cartes que he traduït i recollit a l’últim llibre que he publicat amb cartes espirituals de Sant Ignasi de Loiola.

Posi’ns-en un exemple, sí.

Una monja desconsolada va enviar una carta a Sant Ignasi de Loiola perquè no podia digerir la mort de la seva germana. Es resistia. Ell li va dir que Déu li enviava un do a través de la dificultat de la situació que vivia i que el que havia de fer era acomodar-se en les coses per fer fora la dificultat. Les cartes de Sant Ignasi de Loiola el que fan és ordenar les passions com la ràbia, l’orgull, l’egoisme, la frivolitat... Un s’adona que tot el que hi escriu i les situacions que li consulten són molt actuals.

Amb qui s’escrivia cartes Sant Ignasi de Loiola?

Amb tot tipus de persones. N’hi ha més de 17.000! D’una banda hi ha les cartes resultants de les consultes que li feien i els consells que li demanaven i, d’una altra banda, hi ha les cartes que ell enviava per produir aquest canvi social i cultural a la seva època, segle XVI. Ell va veure que calia introduir la cultura a tots els nivells de la mà de la religió i la ciència. Després de fundar la companyia el 1542 i formar-se a la Sorbona de París, on estudiaven els jesuïtes, va començar a obrir escoles gràcies als mecenes. Per fer-ho, es cartejava amb Carles V i Felip II, entre d’altres. N’hi ha que l’acusen de voler-se relacionar solament amb les elits, però ell el que feia era anar allà on l’apostolat fos més efectiu. Si produeixes el canvi de mentalitat en un líder, aquest el traspassarà i s’estendrà com una taca d’oli. Una de les coses que més m’agrada de la companyia és que no posa límits en l’apostolat.

Què significa que no hi ha límits en l’apostolat?

Els jesuïtes poden dur a terme qualsevol activitat humana sempre que no la facin per a un mateix. Un jesuïta, per exemple, podria ser entrenador de Fórmula 1 sempre que trobés la manera de fer-ho per ajudar els altres.

Pel que explica, sembla que no puguin fer mai res per al gaudi propi.

No s’ha de perdre de vista que allò que fas ha de ser pel bé del pròxim. Però i tant que un pot fer coses que li agraden, el que passa és que la prioritat és el pròxim. Per exemple, a mi m’encanta el tenis. De jove solament feia que esgarrapar estones per poder jugar-hi. Resulta que, per una altra banda, tenia molta facilitat per a la cal·ligrafia i això feia que contínuament vinguessin a mi per demanar-me que els escrivís això i allò. Cert dia, molest perquè els encàrrecs i favors de cal·ligrafia no em deixaven ni un minut per jugar a tenis, vaig anar al meu superior a queixar-me i em va dir que un s’havia de convertir cada dia, que sempre s’havia de fer primer allò dels altres.

Calen més converses en família i menys mòbils, tablets i televisió. Els nens, com el riu, necessiten lleres per no desbordar-se

Aquell va ser un consell que va servir a un jove Joan Ribalta quan encara no era el Pare Ribalta. Quins consells de vida ens donaria amb la seva experiència centenària?

Aconseguir aprendre de tot és una gran cosa. Però també podríem parlar del fet de prendre consciència que la persona perd el seu equilibri amb molta facilitat.

Ens enfadem massa?

Més aviat gestionem malament l’enuig. S’ha de parlar un cop se’ns ha passat l’emprenyament, no durant, perquè aleshores diem coses que no pensem i ferim. Ens hem de dominar i així donar lliçons a l’altre.

Un jesuïta pot ser entrenador de Fórmula 1 si aconsegueix treballar pel bé dels altres i fer apostolat amb la seva tasca

Vostè va anar a votar l’1 d’octubre. A Almacelles li van fer un passadís i va fer caure el vot a l’urna entre aplaudiments. Aquest consell de dominar-se i parlar tranquils, l’aplicaria en política?

Absolutament. Cal diàleg. Mira que n’he viscut de situacions polítiques repressives... des de l’exili forçat a què va obligar a viure Manuel Azaña els jesuïtes fins a la dictadura de Franco, però creu-me que el moment polític que estem vivint ara és dels pitjors. El Parlament és un lloc per parlar i s’ha de poder parlar d’independència i de tot. Si pogués parlar amb Puigdemont i Rajoy els diria que cal diàleg i cedir. Ara bé, mentre un és coherent, l’altre no fa més que actuar en contra dels ciutadans i de les persones. Caldria que Mariano Rajoy recuperés la veritat, que és que la persona no és per a la llei sinó que la llei és per a la persona i que cal la força de la raó i no la raó de la força. Els catalans no s’avenen amb la manera de ser dels espanyols, és així, i cal diàleg, parlar i entendre’s per trobar una solució.

Se’ns acaba l’entrevista i encara no hem parlat d’educació, a la qual ha dedicat tants anys impulsant escoles com la d’Oriola, on va tenir l’exministre José Bono, i a Lleida, l’escola Claver. Com estava i com està l’educació?

Amb el Claver vam ser els primers a fer-ho tot en català i pioners en la coeducació. Si féssim això ara potser dirien que adoctrinem els nens [riu]. Fora bromes, crec que hauríem de recuperar l’ambient uniforme en què vivien els nens abans. La família era un ambient agradable amb unes normes senzilles i no et podies perdre. Ara, a casa hi ha poca conversa i moltes distraccions. Mòbil, televisió, tablet... El nen entra en un riu que es desborda i cal posar lleres. Sense càstigs ni prohibicions, sinó afavorint un entorn familiar saludable i segur. Cal escoltar els nens tenint en compte que la gent parla pel que li ha dolgut, no pel que li han fet.