Glòria Jové: "Els estudis de Magisteri no són efectius. Cal un canvi per atendre les aules"

Abans d’entrar nosaltres a la sala on entrevistem la mestra i formadora, professora de la facultat d’Educació de la Universitat de Lleida, se’ns avança el seu somriure. Omple l’espai i ens acompanya durant tota la conversa. La Glòria porta sota el braç un llibre que és una història de vida, el resultat dels seus més de 25 anys en el món de l’educació, en el qual va entrar decidida en el moment en què, de petita, l’escola de Seròs, el seu poble, li donava l’oportunitat cada dia de comprovar que hi ha molts més mons que no pas aquell que un viu a casa. L’escola la va fer lliure, perquè entén la llibertat com la possibilitat de triar. I així és com ella concep el mestre: una persona conscient, creativa, reflexiva, crítica i que doni ales a les persones que són els nens i nenes que té a l’aula.

Parla amb passió de l’educació, un àmbit que veu ferit, tot i que confia que no sigui de mort. Veu urgent un canvi de mirada dels mestres cap als alumnes, sí, però sobretot cap a la vida. Altrament, assegura, “no podrem atendre les aules”. El llibre, editat per la Universitat de Lleida, és una proposta metodològica per caminar cap al mestre inclusiu, lliure d’ego i prejudicis que veu el potencial de les persones i entén i empatitza amb cada realitat. La “metodologia de la Glòria”, com la coneixen els estudiants d’Educació agafa el procés creatiu d’un artista d’art contemporani, la seva actitud de vida: obert de ment, creatiu, provocador i sense complexos per relacionar-ho tot amb tot fins a esmicolar cada realitat demostrant que no hi ha una veritat absoluta i ho aplica a l’àmbit de l’educació, a l’aula però també a casa.

Quina relació hi ha entre l’art contemporani i l’educació?

L’art permet que la mirada del mestre es modifiqui més ràpid que amb qualsevol teoria. El procés creatiu dels artistes contemporanis és just el que haurien de seguir els mestres a les aules per ser inclusius i despertar l’interès per l’aprenentatge. L’artista contemporani observa, està atent a allò que Georges Perec anomena l’infraordinari, que és el que passa quan sembla que no passa res, viu en un estat d’alerta i absorció i en acabat ho relaciona de totes les maneres lliure de prejudicis per presentar-ho i oferir-ho provocant reflexions, sensacions... Els mestres hem de fer un exercici de desaprendre els estereotips, els patrons i conductes que haguem viscut i preparar-nos per acompanyar els nostres alumnes.

Un mestre et pot empoderar, et pot salvar la vida o enfonsar-te-la. S’ha de ser conscient del seu paper transcendental a la societat

Posi’ns un exemple pràctic.

Sé que costa d’entendre, per això estic tan contenta que la Universitat de Lleida hagi confiat en mi i m’hagi permès publicar Maestras contemporáneas, on recullo molts casos pràctics de l’aplicació del procés creatiu de l’art contemporani a l’aula. Mira, avui dia quan es parla d’alimentació a classe, dels grups alimentaris, encara ho fem, en molts casos, utilitzant la piràmide alimentària, que és com m’ho van ensenyar a mi. Però això està a anys llum de la realitat que viuen els alumnes. Es va fer un treball per trobar la millor manera de treballar l’alimentació i hàbits partint d’una obra d’art de la Panera, la Practice Table de Sean Edwards. Un dels dies van demanar als companys que portessin com ingerien vitamina C, que de normal diríem els cítrics, i sorpresa!, la gent portava des de complements vitamínics a tomàquets. És a dir, no solament aliments. Què vull dir amb això? Que seguim ensenyant a l’aula com si la realitat que viuen els alumnes fos la de la meva època. S’ha d’escoltar els nens perquè ells aprenen de l’experiència, del que viuen i el que toquen. No s’ha d’anar directe als continguts, sinó que s’ha de partir del que saben, tenen, toquen...

És crítica amb els mestres o amb el sistema de formació dels mestres?

Un s’ho ha de qüestionar tot per millorar a la vida. Jo crec que els mestres fan una de les tasques més importants que es poden desenvolupar en aquesta vida. Un mestre et pot empoderar, salvar-te la vida o enfonsar-te-la. És per això que als meus alumnes de la facultat sempre els dic que s’han d’esforçar cada dia per no jutjar, per no posar etiquetes i evitar l’efecte pigmalió. Els nens no volen fer la vida impossible a ningú, n’hi ha que no saben comunicar-se d’una altra manera que no sigui amb violència, què s’ha de fer?

Sí, què ha de fer el mestre?

Mirar més enllà de la situació i provar d’entendre per què passa. Mira, en una escola en la qual impartia classes, a l’hivern, els nens sempre entraven en disputes per asseure’s als pupitres propers a la calefacció. Per què passava? Doncs perquè a les seves cases hi havia pobresa energètica. Vam canviar la disposició dels pupitres perquè la majoria estiguessin al costat de la calefacció. S’ha d’optar sempre per una solució creativa que portarà a la veritable inclusió, aprofitar les diferències i transformar-les en aprenentatges.

El que proposo és aplicar els processos creatius de l’art contemporani a la manera de presentar els continguts a l’aula

Quina relació han de mantenir mestres i famílies?

Si pot ser de col·laboració i de creixement mutu, fantàstic. El que cal tenir en compte és que el mestre no té per què combregar amb la família, sinó que ha de donar una alternativa al nen. L’escola ha de ser una finestra al món. Així donarà llibertat als seus alumnes perquè podran triar. No es tracta de desvincular-se de la família sinó de no condicionar els nens a la família. I a les tutories, sobretot, no jutjar i passi el que passi el mestre ha d’acomiadar la família fent-la sentir segura i capacitada per educar els seus fills.

Quin és el perfil de l’estudiant d’educació infantil?

Hi ha molta varietat. Prefereixo dir-te quin és el millor perfil. Els alumnes que són grans, que ja han estudiat una altra carrera i fins i tot han treballat i decideixen formar-se com a mestres, tenen la metaconsciència que no poden tenir els alumnes de 20 anys i és injust que els ho demanem. A més de la maduresa tenen disciplina de treball. Jo crec que el millor que es podria fer és canviar el sistema de formació de mestres. Que fos un curs de dos anys en el qual es formés per ser mestre persones que ja tenen una experiència i coneixements de vida, cultura i territori.

No podem acabar sense parlar dels anglesos. Li han copiat la seva metodologia.

[Riu.] Vaig estar quatre mesos a la universitat de Winchester, l’escola de formació de mestres més antiga d’Anglaterra, per trobar les explicacions i la teoria de les pràctiques que feia a l’aula relacionat amb el procés de creació de l’art contemporani. Vam fer equip i ells d’aquí n’han creat els estudis Learning Beyond the Classroom per veure les possibilitats que et dóna un territori, una cultura i les diferents realitats que tens a l’aula per abordar el currículum.