Maria Arnal i Marcel Bagés: “La tradició no és un espai de conservació sinó d'aportació”

Quan tens les butxaques plenes de raons és quan l’instint t’acaba guiant per camins que d’una altra manera serien carrerons sense sortida. No n’hi ha prou amb un talent innat per obrir senders experimentals d’arrel tradicional –si és que es poden encasellar d’alguna manera–, sinó una lucidesa discursiva que et deixa amb ganes de voler-ne més. Escoltar 45 cerebros y un corazón és un plaer i descobrir que darrere la seua música hi ha una intenció revolucionària senzillament enamora.

Hi ha un cert consens en considerar que el projecte comença quan la Maria descobreix la fonoteca d’Alan Lenox, però què hi troba exactament?

Centenars de gravacions que aquest musicòleg va fer de gent anònima arreu de la Península entre els anys 1952 i 53. Enregistra cançons populars i tradicionals, tot i que en molts casos tampoc està gens clar qui en són els autors originals ni si la gent que les canta no s’inventa una part o tota la lletra.

Als seus dos primers EP van jugar amb aquesta confusió, tota una declaració de principis.

A través de les cançons de l’arxiu vaig anar fent un repertori que volia compartir [diu la Maria] i amb el Marcel trobo la persona amb qui estripar-lo. Ens venia de gust aquesta ambigüitat, fer una ficció amb les lletres originals i mesclar-les amb versos nous sense que ningú no sabés exactament de qui era què. Entenem la música tradicional com un espai de remescla. La tradició no és un espai de conservació sinó d’aportació des del present. Ens relacionem amb aquesta herència des la nostra pròpia realitat.

Un punt de partida que els ha dut a evolucionar cap a un terreny molt més personal.

La veritat és que tampoc no hem dit mai que féssim música tradicional, tot i que ha estat la base sobre la qual hem anat construint el nostre repertori. El nostre plantejament de la tradició és un espai gairebé de traïció: ens interessa fer explícites una impuresa, una experimentació i una mescla que fa evident el present i la nostra aportació personal des d’una falta de romanticisme i de nostàlgia total.

Però d’una versemblança molt franca amb les incerteses, fugint de les veritats absolutes en les quals a voltes es troba la música tradicional.

Cadascú ha de fer el que vulgui i respectem tothom que fa música perquè tot té la seua utilitat, nosaltres no som ningú per jutjar el que fan els altres. A nosaltres, però, ens interessa qüestionar el present i generar espais de dubte en lloc d’afirmació. De cultures populars n’hi ha moltes i són molt més permeables del que sembla i ens interessa pensar-la en aquests termes.

L’arxiu de Lenox va obrir-los portes inesperades?

Fins aleshores pensava que el fandango era una cosa vinculada al flamenc i en vaig trobar de catalans [explica la Maria]. El que es va fer evident és que hi ha una realitat i un discurs sobre aquesta realitat, i qui aconsegueix imposar el seu controla el relat de la història. Jo potser tenia prejudicis sobre molta música tradicinal i en descobrir-la i investigar-la va obrir molt la nostra ment.

I entendre l’art com un fet viu amb totes les seues virtuts i contradiccions

El problema és pensar l’art com alguna cosa que existeix fora de la realitat i dels esquemes en els quals ens movem al nostre dia a dia.