Carlota Benet: "Parlo en passat del meu pare perquè està viu però ja no és qui era"

En la intimitat només la coneixen uns pocs. De portes enfora, la Carlota és una persona que podríem adjectivar com a dolça. Sense dobles lectures, senzillament afable, riallera i agraïda. Ha viscut tota la vida a l’ombra del seu pare, el dramaturg Benet i Jornet, retirat de la vida pública a causa de l’Alzheimer. Carlota ha navegat en el món de la literatura mirant-la des de fora: és doctora en Filologia, ha treballat com a professora als Estats Units i ara fa classes a la Universitat de Lleida i l’Autònoma de Barcelona. “Era com si d’alguna manera la figura del meu pare em coaccionés a l’hora d’escriure, no pas perquè ell m’intimidés, sinó perquè potser era tan forta que no em veia amb cor de posar-m’hi, com si em fes por de fer el ridícul o que la gent em comparés i no en sortís ben parada”, explica. Arran de la malaltia del seu pare, la Carlota se’n va fer càrrec. Un dia va parlar-ne en una entrevista i una editora s’hi va posar en contacte, el projecte va evolucionar i al final “em vaig atrevir a provar-ho i n’estic molt contenta”.

Si els artesans hereten l’ofici dels pares, perquè vostè no podia seguir el mateix camí del seu?

És un punt de vista, tot i que penso que al final, el fet d’escriure, es porta a dins o no es porta. És una cosa que m’apassiona i el fet que hagi trigat trenta-sis anys a escriure el meu primer llibre ja indica fins a quin punt em sentia, d’alguna manera, intimidada pel fet de ser filla de qui era.

No s’atrevia a provar-ho o no gosava ensenyar el que feia?

Les dues coses. La veritat és que quan vaig començar la tesi vaig aparcar-ho tot: durant més de set anys he estat absolutament centrada en l’escriptura de la tesi i això no em deixava espai mental per a res més. Abans sí que havia escrit coses, sobretot contes que no ensenyava a ningú.

Ni al seu pare?

Alguna vegada, però no havia trobat la meua veu. Ell m’animava, però jo no ho veia gens clar malgrat les ganes de fer-ho. Després va ser acabar la tesi i posar-me amb el llibre. Ho vaig viure com un alliberament, era com destapar una ampolla de cava, sortia tot a raig.

Se’m va fer estrany que a poc a poc deixés de trucar-me i quan parlàvem mai no em preguntés com estava jo

D’alguna manera es va desprendre de les pors i els prejudicis, però pensa que en el seu estil s’hi nota la seua influència?

Sí i no. Ell era dramaturg i jo faig narrativa. Al teatre és tot diàleg, una manera molt diferent d’explicar les coses que escriure narrativa. Ell té una visió molt fosca de la vida i jo no la tinc, en això som molt diferents. He après molt de l’escriptura a través del que em deia ell i d’alguna manera es reprodueixen consells: intentar buscar un estil senzill, que flueixi i sigui entenedor, evitar barroquismes i coses carregades. Penso que he heretat aquest gust per la simplicitat.

Com sorgeix la idea del llibre?

Feia temps que tenia la necessitat d’escriure sobre la malaltia del meu pare. Un dia vaig fer una entrevista amb la Cristina Maragall per al diari Ara sobre el tema. La va llegir l’editora Glòria Gasch i ens va proposar a les dues fer alguna cosa sobre l’Alzheimer. La Cristina va acabar saltant del projecte i el que havia de ser una cosa curteta i a quatre mans es va convertir en Papitu. L’editora em va donar la mà i jo li vaig estirar el braç i el coll i tota ella sencera per llençar-me a l’escriptura creativa.

Escriure ha estat un alliberament, va ser com destapar una ampolla de cava, sortia tot a raig

S’estrena despullant-se emocionalment i en primera persona.

Vaig aprofitar per ordenar els meus sentiments i analitzar la relació amb el meu pare. S’ha dit que és una declaració d’amor i un homenatge. Ho és, però també és un repàs a una relació complexa perquè també tenia els seus punts foscos. Com qualsevol persona tenia moltes facetes i el llibre no tracta d’evitar-les per quedar-se només amb les bondats.

Ningú no és perfecte.

Les seues ombres com a pare les tenia molt clares. La llista de retrets que podia fer com a filla, com qualsevol altra, ja feia molts anys que la tenia feta. El tema és que abans no vam contractar un cuidador que se’n fes càrrec la seua situació es va deteriorar a poc a poc. El dia a dia amb una persona que té Alzheimer és molt dur perquè has de fer de policia constantment: posa’t l’abric, menja, pren-te la pastilla… Això, un adult, que li faci el seu fill, no ho tolera gaire bé. El llibre m’ha permès reflexionar, tornar enrere i anar a buscar les coses bones de les quals ja m’havia oblidat. Quedava la merda del dia a dia i el llibre em va servir per anar a buscar els bons records i moments que havien marcat la nostra relació.

Al llibre explica que un dels primers símptomes que va observar no és la desmemòria sinó la falta d’empatia, un egocentrisme que li era impropi fins aleshores.

Costa dir el moment exacte, però és cert que a poc a poc va deixar de trucar-me quan jo estava als Estats Units, i quan parlàvem només m’explicava les seues coses i no em preguntava mai què feia jo ni com estava, tal com feia abans i com fa qualsevol pare o mare. Em desconcertava, pensava que potser era la distància o que als setanta anys li pujava la fama al cap. Això creixia i s’hi sumaven petites coses com no voler-se posar jaqueta al gener o ser desordenat amb els àpats.

Tant al llibre com en altres entrevistes i en aquesta mateixa, utilitza el passat i el present per referir-se al seu pare. Quin temps verbal hem de fer servir per parlar d’una persona que té Alzheimer, que ja no és aquella que coneixíem i estimàvem?

Puc dir que em dóna molt d’amor perquè respon a estímuls, que està molt tranquil. Això ho dic en present perquè ara és així i és molt bonic, però no queda res de l’home que ha estat. Ni una ombra. Moltes vegades que en parlo ho faig en passat perquè li agradava la ciència-ficció, però ara ja no li interessa gens. Això és així. El meu pare escrivia molt i ara ja no ho fa. Està viu, però no fa res del que feia abans i és inevitable utilitzar el passat.

És quan ja no podem tornar enrere que ens adonem del que ens hem oblidat de fer.

Si ara fos possible parlar amb el meu pare li preguntaria coses que potser abans no trobava mai el moment de comentar. Tot el que no ens hem dit, queda per dir; tot el que no ens vam explicar o aclarir ja no és recuperable. També és cert que en passar el temps acceptes la situació. Ens hem estimat i hem fet les coses el millor possible. Com a pare tenia mancances, com tots els pares del món, i quan ell es va posar malalt jo també vaig cometre errors. Amb el llibre també em sembla que puc fer que la gent que passa pel mateix no se senti tan sola, per ajudar a alleugerir el sentiment de culpa, les pors i els dubtes que sovint acompanyen els familiars.