Francesc Latorre: "A la tercera entrevista que vaig fer a la Fórmula 1 ja volia plegar"

El Francesc Latorre va créixer disfrutant del futbol sense necessitat de donar tocs a la pilota. De fet, a ell el que el feia vibrar era estirar-se al llit els diumenges amb la ràdio encesa per escoltar el Carrusel Deportivo i passar-se la setmana pujant a les golfes després de l’escola per retransmetre el partit de futbol que feia jugar als seus clicks de Playmobil. Al seu poble, Aitona, encara hi ha qui recorda com cantava els gols que ell mateix feia per pur tràmit contra la porta del magatzem de casa. El que importava no era fer gol sinó poder-lo cantar. Aquestes i altres anècdotes personals les explica al seu llibre Cop de teatre! (Ed. Fonoll), en què el periodista esportiu comparteix les curiositats del pàdoc de la Fórmula 1, que va ser la seva segona casa durant 11 anys, mentre va formar part de l’equip de retransmissió de F1 de TV3. Durant aquests anys passava 200 dies de l’any viatjant i sempre ho feia amb la mateixa maleta d’un blau cridaner amb núvols dibuixats que li van regalar per la boda. Superstició i prevenció, perquè el preocupava molt que algú confongués la seva maleta a la cinta de l’aeroport i s’emportés els seus llibres, música i l’adaptador universal d’endolls que sempre l’acompanyaven. Això no ho diu al llibre, però potser sí que ho explicarà el proper 5 d’abril a Aitona on anirà a presentar Cop de teatre!.

D’Aitona al món a través de la Fórmula 1. Dos punts que no estan units per una carretera recta. Quin ha estat el seu recorregut?

Vaig néixer a Aitona, on torno menys del que voldria a visitar els meus pares i la meva germana. Vaig estudiar periodisme a la Universitat Autònoma de Barcelona. Des dels set o vuit anys que ja sabia que volia ser periodista esportiu, i en concret retransmetre partits de futbol. De petit, la major distracció era aconseguir 22 clicks per fer un partit de futbol, en el qual la pilota era de paper de plata. Un dels equips, per descomptat, sempre era el Barça.

Premonitori.

És que ho tenia claríssim. Disfrutava contant les jugades.

Va canviar la ‘f’ de futbol per la de F1. No s’ho va pensar quan amb 25 anys li van proposar incorporar-se a l’equip de TV3 que cobria aquest esport i fins i tot va canviar el dia de la seva boda pel seu primer Gran Premi a França. Sense tenir idea de F1, però acabant obtenint un Premi Ondas.

Era un repte professional que no podia deixar passar i el vaig poder encarar, en bona part gràcies a la meva dona, la Noemí, que em va animar al principi i després, en tots aquests anys, que han nascut els nostres fills Arnau i Abril, ha sigut gràcies a ella que he pogut seguir. A la F1, recordo el meu primer dia que vaig atansar-me al Pedro de la Rosa i li vaig confessar tot nerviós que era el meu primer dia i em va dir que no patís i em va facilitar una entrevista! Després vaig saber que m’havia saltat les normes del circuit.

Quines normes hi ha?

Els caps de premsa o de comunicació dels equips són els que marquen l’agenda. Tot va agendat. Qualsevol contacte amb els pilots ha de passar per ells i, fins i tot, equips com Ferrari o McLaren demanen que els passis les preguntes que faràs al pilot. És clar que després està en la teva habilitat periodística acabar fent-li les preguntes que vols.

Quin és el pitjor moment que ha viscut a la Fórmula 1?

N’hi ha alguns. A nivell personal, estar lluny de la família és fatal. Veure les primeres passes del teu fill per Skype i perdre’t alguns dels seus aniversaris es porta molt malament. Hi ha un episodi, a nivell professional, que va fer que em plantegés deixar-ho al poc d’arribar a la F1.

Quin?

Era la tercera entrevista que feia i em van dir que al pàdoc estava el Roger Moore. Bé, vaig anar cap allí i li pregunto si li agrada la Fórmula 1 i quin equip era el seu preferit. I em va contestar supersec que sí, que li agradava i que era neutral. Aleshores un company em va preguntar: “Què t’ha dit el Max Mosley?” Em volia morir, havia preguntat al president de la Federació Internacional d’Automobilisme si li agradava el que ell organitzava!

Fora de pistes hi ha un altre episodi desagradable, el de l’atracament al Brasil. Va témer per la seva vida?

Estàvem parats en un embús a Sao Paulo, anàvem cap al circuit. De sobte vam escoltar molts crits i em van trencar el vidre del copilot, on estava assegut. Al Ferran, el càmera, que estava al volant, li van posar una pistola apuntant al cap des de l’altre costat del vidre de la finestra. I de sobte es va fer un lloc al carril de la dreta i el Ferran va fer cop de volant i vam fugir d’allí. A posteriori ens van dir que havíem pres la pitjor decisió, ja que podrien haver disparat en la fugida, però en aquell moment no penses gaire en les conseqüències, la por ve més després. Aquest episodi és el més greu, però ens van atracar i robar la càmera en altres ocasions.

Al llibre fa recomanacions de cada país com ho faria un amic a un altre amic. Digui’ns, on no tornaria?

A Corea del Sud. Hi vaig haver de tornar any rere any, però no recomanaria a ningú viatjar allí. No solament per la contaminació i que ningú parla anglès, sinó perquè no hi havia ni hotels.

On dormien?

En motels, bé, diguem-ho clar: puticlubs. En comptes dels dos bombonets a la tauleta de nit et trobaves dos preservatius. A més de la brutícia d’aquelles habitacions... Ens vam queixar a l’organització però no van fer mai res. Els pilots sí dormien a l’únic hotel que hi havia a Corea del Sud.

El que sí que ha canviat són les “paraigüeres”. A partir d’ara seran nens, aspirants a pilots, qui acompanyin els pilots de la F1 en comptes de dones. Com es vivia això al pàdoc?

Amb normalitat. Ells ho havien fet sempre i no es plantejaven res més. De fet, durant uns anys, Redbull organitzava concursos que es deien Fórmula Una per seleccionar noies que es dedicarien a caminar amunt i avall per deixar-se fer fotos. Terrible.

Quina és la pregunta que més li han fet?

Una de molt repetida és si l’Alonso és tan antipàtic com sembla a la tele.

Ho és?

És molt reservat i està molt protegit per l’equip i la família, però no és borde ni maleducat. En el que sí que estic d’acord és que per la tele dóna aquesta imatge.

Al llibre explica que l’expressió “cop de teatre!” la va buscar. No era pròpiament seva sinó que la va incorporar a les seves locucions. Per què va escollir aquesta i no una altra?

Com a oient sempre m’havien agradat els narradors que tenien una expressió pròpia i que a l’escoltar-la ja sabies qui era qui parlava. Jo en volia una per a les retransmissions i havia escoltat alguna vegada el “Cop de teatre!” per a situacions inesperades. Ho vaig consultar amb els serveis lingüístics de TV3 i endavant. Va funcionar.

La repetirà ara al futbol?

No, el “Cop de teatre!” es queda a la Fórmula 1, on va néixer.