Maria Àngels Cabré: “Les quotes estan pensades per sumar veus i enriquir la societat”

Escriptora, crítica literària i articulista. La barcelonina Maria Àngels Cabré també és feminista i l’ànima de l’Observatori Cultural de Gènere. Des d’aquest ens autònom mira el cinema, la música, el teatre o la literatura amb perspectiva de gènere per combatre la desigualtat entre homes i dones. Aquest ens denuncia amb dades la infrarepresentació de les dones en el món de la cultura i treballa de manera transversal amb l’objectiu de revertir aquesta desigualtat històrica. Cabré va participar del darrer diàleg cultural que l’IEI va organitzar en el marc del 75è aniversari de la institució.Les dades que Maria Àngels Cabré exhibeix des de l’Observatori Cultural de Gènere haurien de posar vermell de vergonya a més d’un, de dos i de tres directors de teatres i museus, de programadors de festivals o d’editors. En masculí, sí, perquè la majoria són homes. “La idea era posar el focus en la cultura, un sector que es pressuposa sensible a les tesis feministes per la igualtat i que a l’hora de la veritat reprodueix sense complexos els mateixos patrons que imperen en la societat”, explica Cabré.

Això no ho hauria de fer l’Institut Català de les Dones?

Aquesta és una primera reacció: “Que se n’ocupi l’administració que treballa específicament el tema de les dones.” Qui realment hauria d’assumir aquest objectiu és aquella part de les institucions que s’ocupen de la cultura. La presència de les dones en el sector hauria de ser una preocupació de les conselleries, instituts i regidories de cultura. Un institut de la dona no hauria d’existir en un país civilitzat, sinó que la lluita per la desigualtat hauria de ser una preocupació inherent de cada administració. Aleshores es creen regidories de la dona o de la igualtat en lloc de convertir-ho en una preocupació específica de cada departament.

Quan ens comparem amb països civilitzats sempre mirem cap al nord. Allí ho fan gaire millor?

Sí, tot i que encara que també tenen camí per fer, són més valents. La nova responsable sueca de l’Institut de Cinematografia, Anna Serner, ha decidit que només donarà suport al cinema fet per dones per compensar la desigualtat viscuda fins ara. Si et fixes en la resta del món veus que aquest no és un problema només nostre. El fet que les actrius de Hollywood reclamin més papers en el cinema implica que encara tenim molt camí per recórrer. Després, nosaltres, hem d’assumir que sempre estem una mica a la cua.

El fet que al cinema reivindiquin més papers és perquè entre els personatges de ficció tampoc no hi ha paritat?

No, per la simple raó que la majoria de creadors que tenen capacitat de publicar o produir són homes. L’èxit de Carla Simon amb

Estiu 1993

ha estat una excepció perquè a nivell espanyol el cinema fet per dones no arriba al 10% de professionals entre guionistes, directores, actrius, directores de fotografia, productores… Quan les actrius es queixen que no tenen papers és perquè no hi ha històries protagonitzades per dones.

En la literatura també passa?

També. En la majoria dels casos són personatges molt tràgics, sobretot en els clàssics, perquè són estereotipats per homes. Parlem de Madame Bovary o Anna Karènina, per exemple. No són personatges que s’apoderin positivament de les seues vides, sempre són dones que es guien pels sentiments i que acaben malament. En canvi, les dones escriptores poden crear personatges femenins més positius i eixamplar els referents. Des de l’Observatori vam fer un estudi: a Catalunya les dones només guanyen el 18% dels premis literaris.

I això que en aquest país qui llegeix són, majoritàriament, les dones. Excepte en els grans premis, que estan pactats d’antuvi, a la majoria hi ha un jurat que valora les obres i no pas qui les ha escrites.

És cert que en els premis menors no hi ha trampes, però busquem un exemple: quan jo vaig guanyar el 33è premi Vallverdú només m’havien precedit dos dones. Si veus aquestes dades potser et fas enrere. Un premi que bàsicament només guanyen homes segurament desmotiva les autores, les quals és molt probable que ja no s’hi presentin perquè sospiten que les seues possibilitats són molt escasses. No parlo pel Vallverdú, però sovint mires el jurat i són tot homes i, alguns, són misògins. En els premis controlats per senyors de mitjana edat ben posicionats socialment pràcticament és impossible que acabi guanyant una dona. Jo no envio cap proposta a una editorial que pràcticament només publiqui a homes.

El sistema genera un bucle que es retroalimenta?

Jo conec dones de molts àmbits i sovint topen amb un sostre de vidre. Per exemple als teatres: la majoria estan dirigits per homes i bàsicament programen obres escrites per homes. Això és especialment greu quan passa amb Teatre Nacional, que és un equipament públic que paguem entre tots i hauria de donar exemple en aquest tema.

Parlem de quotes?

S’ha fet el càlcul de què passaria si aquesta igualtat entre homes i dones s’hagués d’assolir de manera natural sense polítiques que la fomentessin: trigaríem més de dos segles. És per això que s’han de fer lleis, tant a nivell espanyol com català, per la igualtat.

I es compleixen?

No. De què serveix que la llei digui que hi ha d’haver paritat als estaments públics i no es faci res per executar-la? No pot ser que un diari subvencionat no ho faci, i l’administració ha de tenir mecanismes per fer-ho complir. El 2015 es va aconseguir una llei de mínims que van votar tots els grups polítics representats al Parlament, però després no vam aconseguir que s’hi destinessin diners ni es pactessin sancions per a qui no la complís. Si confies en la bona fe sempre tens les de perdre.

Sancionar no és poc persuasiu?

Malauradament és com funciona. Oi que ningú posa en dubte que es posin multes a qui condueix sense el cinturó? Per què tenim por de fer complir les lleis d’igualtat? Les quotes serveixen per anar trencant les dinàmiques del patriarcat: una dona sola en un món d’homes és molt probable que canviï la seua manera de fer les coses per adaptar-se; però si en són unes quantes podran canviar l’entorn.

Hi ha estils de gènere a l’hora de manar, per exemple?

Sí. El sistema educa els homes per a ser agressius i com que el món està controlat des de la masculinitat els obliga a mantenir els estereotips. Això també els afecta, perquè molts estan desitjant poder ser dialogants i sortir de la feina a una hora raonable per conciliar la vida personal i la laboral, una reivindicació que sembla que només hagi d’afectar les dones. La conciliació és un objectiu que afecta tota la societat.

Davant del feminisme hi ha un seguit d’homes que senten una certa amenaça visceral.

Sí, són homes que estan sobrerepresentats als espais públics. Les quotes no estan pensades per restar sinó per sumar veus, i això ens enriqueix com a societat. A més a més hi ha homes que fa trenta anys que surten cada dia a la televisió, la ràdio i la premsa escrita. Són sempre els mateixos homes i la Pilar Rahola. Potser han de descansar.